"El polític no produeix". Aquesta frase, repetida una vegada i una altra als bars, a les tertúlies i a les xarxes socials, s’ha convertit en un clàssic entre nosaltres i, en gran manera, resumeix el malestar ciutadà. La imatge estesa sobre la classe política és la següent: són privilegiats, viuen allunyats de la realitat productiva i es mantenen del que generen els altres. Darrerament, sona amb força i contundència, ja que transmet una idea clara: els qui governen viuen dels impostos, sobretot dels que paguen els qui creen riquesa en l’economia real. Però, en el món de l’economia, produir no és un assumpte tan simple ni tan senzill.
Produir és, en general, crear valor afegit, transformar recursos en béns i serveis útils per a la societat. Segons aquesta definició, els polítics no produeixen de manera clàssica, però són gestors d’un marc institucional que pot multiplicar o alentir la capacitat productiva. Reduir el debat a un eslògan o a un titular no reflecteix ni l’economia ni la complexitat del món modern.
L’estat espanyol és un laboratori adequat per analitzar aquest dilema. Si partim de la frase anterior, des de 1978, l’Estat i el paper dels polítics han canviat del tot. Amb la reestructuració industrial dels anys vuitanta impulsada per Felipe González, milers de treballadors van perdre la feina, però alhora es van establir les bases perquè els sectors no competitius no enfonsessin els comptes públics.
L’entrada a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 va suposar un salt decisiu: els fons de cohesió i les polítiques comunes van finançar carreteres, ports i ferrocarrils, amb un resultat clar, l’augment de la productivitat. Als noranta, Aznar va portar privatitzacions massives i la liberalització de les telecomunicacions i l’energia, generant ingressos addicionals i competitivitat, però alhora debilitant el control públic sobre empreses estratègiques.
Als anys 2000, Zapatero va expandir l’estat del benestar i va posar en marxa el Pla E. En plena crisi va sostenir milers de llocs de treball temporals, però va obrir un debat sobre l’eficiència de la despesa, ja que aquesta va créixer molt. Després de la Gran Crisi, Rajoy va prioritzar l’austeritat i les reformes estructurals per estabilitzar els comptes públics. Va aconseguir reduir el dèficit, però amb un cost social elevat.
En els darrers anys, Pedro Sánchez va gestionar la pandèmia amb mesures especials, com els ERTO, protegint milions de llocs de treball. Així mateix, ha destinat els fons europeus Next Generation a la digitalització, la transició verda i la innovació.
Crear una empresa a l’estat espanyol és més car i un procés més llarg que a la resta de països de l’OCDE
Cada etapa mostra que, lluny de no produir res, els polítics han tingut un impacte profund en l’estructura productiva de l’estat espanyol. El problema apareix quan els resultats de les polítiques no són positius. Quan les decisions polítiques s’alineen a llarg termini, com en la modernització d’infraestructures o la integració europea, el país guanya competitivitat. En canvi, quan dominen els interessos curts o els errors de regulació, com en la retallada retroactiva de les renovables del 2013, la confiança es deteriora i les inversions s’aturen.
A més del que fan els polítics, l’administració pública i la seva eficiència depenen també d’ells. Avui, l’economia espanyola arrossega el llast de la burocràcia lenta, segons dades del Banc Mundial. Crear una empresa encara és més car i lent a l’estat espanyol que a la resta de països de l’OCDE. Això forma part de la “producció” dels polítics i requereix una voluntat política decidida per canviar-ho.
L'Estat segons la teoria econòmica
La teoria econòmica ofereix perspectives diverses sobre la producció. Segons els liberals i neoclàssics, seguint Adam Smith i Milton Friedman, els polítics no creen riquesa, només redistribueixen la generada pels mercats. Friedman deia amb ironia: “Si el govern gestionés el Sàhara, en cinc anys faltaria sorra”. En aquesta visió, cada euro públic substitueix un euro privat, i per tant el paper de l’Estat hauria de limitar-se a garantir la propietat i corregir puntualment fallades del mercat.
Els keynesians, en canvi, recorden que en temps de crisi la inversió pública pot salvar les economies. John Maynard Keynes defensava que “a llarg termini tots serem morts”, i per això, en recessió, l’Estat ha de gastar més per reactivar la demanda i assegurar la producció. En vam tenir un exemple clar el 2020 i 2021 amb els ERTO i la inversió pública a través dels fons europeus. Segons el Banc d’Espanya, el sector públic va contribuir aquells anys a més d’un terç del creixement del PIB.
Des d’una òptica marxista, el polític no crea plusvàlua en sentit capitalista, però organitza el marc que fa possible l’acumulació. Sense lleis, infraestructures i educació, la producció seria impossible. Els polítics apareixen com a gestors del superàvit social: decideixen com es distribueixen impostos i rendes, i això condiciona indirectament el nivell i la tipologia de producció.
Les visions institucionalistes i desenvolupistes van un pas més enllà. Douglass North va subratllar que les institucions són el factor clau del creixement a llarg termini. En la mateixa línia, Mariana Mazzucato presenta l’Estat com un empresari atrevit, capaç d’invertir en sectors estratègics i assumir riscos que el mercat privat no vol assumir. Sense aquesta inversió pública inicial, internet, el GPS o la indústria tecnològica de Corea del Sud no existirien.
Mazzucato presenta l’Estat com un empresari atrevit, capaç d’invertir en sectors estratègics i assumir riscos que el mercat privat no vol assumir
Les comparacions internacionals ho mostren amb claredat. Els països escandinaus destinen més del 50% del PIB a despesa pública i, així i tot, tenen altes taxes de productivitat i competitivitat. Els Estats Units, amb una despesa proporcionalment més baixa, lideren la innovació perquè l’Estat inverteix en defensa i tecnologia. Corea del Sud ha passat en poques dècades de ser un país pobre a una potència tecnològica gràcies a polítiques industrials agressives. En canvi, alguns països llatinoamericans han fracassat tot i tenir molta despesa pública, a causa de la feblesa institucional i la corrupció; d’altres han tingut èxit amb reformes coherents i sostingudes. La diferència no rau en la mida de l’Estat, sinó en la qualitat de les polítiques i institucions.
Podem dir també que redistribuir és produir, ja que es crea riquesa. A l’estat espanyol, les pensions representen una tercera part de la despesa pública. Vist superficialment pot semblar una despesa pura, perquè no creen béns físics, però, mirant-ho més a fons, sostenen el consum i garanteixen la cohesió social. En molts pobles petits, la pensió d’un jubilat manté oberta una taverna o una botiga. La sanitat pública garanteix treballadors més sans i productius, i l’educació pública augmenta el capital humà. Segons l’OCDE, un any addicional d'escolarització pot fer créixer el PIB per càpita d’un país entre un 2 i un 5% a llarg termini. Encara que aquests efectes no es percebin com a “producció directa”, són essencials per entendre que un Estat eficient pot generar valor.
La confiança institucional és també un element fonamental. Douglass North deia: “Les institucions importen”. Sense seguretat jurídica, regulació estable i lluita contra la corrupció, no hi ha inversió productiva que es mantingui. L’estat espanyol ha patit crisis de confiança en diverses etapes, i la manera de revertir-les sempre ha estat enfortint les institucions i recuperant la credibilitat internacional. Quan els polítics garanteixen aquesta confiança, estan creant un bé econòmic de primer ordre.
L’economia política no és un joc d’eslògans, determina si la riquesa d’un país es multiplica o es perd
Dir que els polítics no produeixen res és tenir una visió massa simplista. No produeixen com un pagès o un empresari, però a través de les polítiques, les institucions, les infraestructures i la redistribució de la riquesa tenen un impacte directe en la producció. De vegades són motor, d’altres vegades fre. El debat fonamental hauria de ser com garantir que cada euro públic generi valor real. L’estat espanyol té exemples d’èxits i de fracassos en la seva trajectòria. La tasca acadèmica i social és aprendre’n, mesurar l’impacte de la política i exigir responsabilitats. L’economia política no és un joc d’eslògans, és més important del que sembla, ja que determina si la riquesa d’un país es multiplica o es perd.
Així doncs, podem concloure que els polítics produeixen, sempre que enforteixin les institucions, inverteixin amb visió de futur i garanteixin la igualtat d’oportunitats. També podem dir que no produeixen res quan dominen la corrupció o la burocràcia insuportable. El repte no és repetir un mantra, sinó mesurar amb rigor què produeixen les nostres decisions polítiques i com podem produir més i millor.