Quan tenim vint anys tots som idiotes

No escolto gaires pòdcasts, però n’hi ha un que m’acompanya cada setmana i que escolto abans d’anar a dormir. Sempre em fa riure, i també em fa pensar en algunes de les quotidianitats més absurdes de la vida. L’altre dia, un dels tertulians va dir “quan tenim vint anys tots som idiotes”. Em va agradar adonar-me que, tot i estar encara a la vintena, vaig somriure pensant que tenia raó.

Si penso quan era més jove, no veig només una persona més idealista o més erràtica intel·lectualment, ni algú amb idees més fermes, sinó sobretot una persona més idiota. I en aquesta idiotesa, a part d’un sentiment de pensar que ja ho hem entès tot i que ho tenim tot sota control, també hi ha la convicció que tot sortirà bé si fem les coses correctament. Tanmateix, amb els anys, els errors i les decepcions, acabes entenent que allò que per a tu era rigidesa moral i esperança no eren més que els símptomes clars d’una persona que encara no havia viscut prou. I és precisament com a idiota, però també gràcies a ser-ho, que podem viure la joventut més als núvols que no pas amb els peus a terra.

Algú dirà que això és desromantitzar la joventut, però jo penso que no. Hi ha una certa tendresa en això de ser una idiota. I és una etapa per la qual cal passar si volem fer alguna cosa de profit en el futur. Ara encara ho dec ser en moltes coses, però no tinc prou perspectiva temporal per jutjar la persona que soc ara mateix. El que hauríem de tornar a romantitzar és fer-se gran: guanyar experiència, no ensopegar un altre cop amb totes les pedres amb què ja vam ensopegar abans, o com a mínim no amb totes, mirar enrere i veure que ja tens alguna història a explicar als menuts. Amb vint-i-nou anys, em falta moltíssim carrer, però també tinc prou perspectiva per afirmar que, en efecte, jo, amb vint anys, també era una idiota.