"Havia estat costum estès entre gent de mar de prometre casar-se amb la primera dona lletja que trobessin així que saltessin en terra si arribaven a salvar-se d’un perill greu”.
“Segons la veu popular, les fadrines sense fortuna i poc afavorides físicament anaven amb preferència a passejar per la vora de mar per tal de veure si foren escollides per algun mariner que hagués fet la prometença de què parlem. Hom diu que el nom del carreró 'de les dames', immediat al pla de Palau de Barcelona, deu el seu nom a l’haver estat l’indret on solien situar-se les donzelles que desitjaven marit, així com una mena de mercat femení de dones lletges i pobres. Una vella dita tòpica de gent de mar referent a Barcelona diu: A Barcelona, les dames”.
En Joan Amades, en el seu Folklore de Catalunya, ens apuntava una rondalla que porta per títol Els dos patrons. Els dos paràgrafs anteriors són les notes literals que el mateix rondallista va afegir al relat, que ben bé podria ser la llavor d’un conte per a adults amb final feliç.
Ens ha cridat l’atenció la campanya recent promoguda pel Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació amb l’eslògan I tota la pesca. Ens expliquen que la intenció és “promoure el consum dels productes de la flota pesquera catalana per garantir una proteïna blava de proximitat, i que les viles marineres, la gastronomia i la seva cultura perdurin”.
No és una rondalla. Al web Gencat llegim que “l’espot reflecteix la feina i les persones que hi ha darrere la pesca. Per fer-ho, l’espot utilitza el recurs cinematogràfic de rebobinar (rewind). Així, tirant enrere les imatges, l’espectador pot seguir el camí que ha seguit un plat de peix, com ara els seitons, que abans de ser servits a taula, han estat venuts a la peixateria, comercialitzats a la confraria i pescats al mar".
"La campanya del Departament té un pretext terapèutic, però no em sembla oportuna si tinc present allò que m’expliquen les dones i els homes del sector halièutic"
La campanya del Departament té un pretext terapèutic, però no em sembla oportuna si tinc present allò que m’expliquen les dones i els homes del sector halièutic (quina paraula més bonica per definir una activitat en la qual gairebé cada dia s’acostumen a subhastar paradoxes i s’aboca al no-res si res no ho impedeix).
La gent de baix a mar, com la que ens trobem al port de Vilanova i la Geltrú i segurament la de Cambrils, l’Ametlla, la Ràpita i les Cases d’Alcanar, però també la d’Arenys, L’Escala, Blanes i tantes altres llotges, veuen com el sector de la pesca naufraga en el desori d’una mà de restriccions i penalitats.
No es pot dir que el Govern es posi de perfil davant la situació. En clau política es fa costat a les confraries i fa uns mesos que el conseller no perd l’oportunitat de reiterar el suport al sector a l’hora d’abordar el nou reglament de la Comissió Europea, amb impacte accentuat en els segments de l’arrossegament i el palangre. De la mateixa manera que la campanya, el discurs de la Generalitat és balsàmic, per bé que pugui semblar boterut. Què més s’hi pot fer des de la plaça de Sant Jaume si no ho beneeix Sant Pere?
Són nombroses les adversitats que posen en perill la continuïtat de les nostres flotes pesqueres. La cosa ve de lluny, però es va atiar, desembre passat, amb l’aprovació de la reducció de dies feiners després d’una tanda de negociacions condescendents per part de les confraries. Tanmateix, es va acceptar la imposició de la UE pel que fa a nous models de xarxes a canvi dels 130 dies de mitjana; allò que algú va batejar com el pa d’avui i la fam del demà. Quina altra cosa podien fer, però? També van haver de transigir en la limitació dels quilos de gamba vermella que pot pescar cada embarcació. Fruit de tantes i quantes exigències, enmig de la tardor ja s’han assolit els topalls i algunes embarcacions ja no podran fer-se a la mar fins a l’any vinent.
Els dictàmens científics no són unànimes pel que fa a la situació. Des de l’Institut de Ciències del Mar asseguren que moltes espècies estan en mínims sostenibles i els pescadors ens diuen que, com a exemple, en el cas de la gamba i la tonyina estan “en quantitats importants”. Fins i tot, afirmen que la població creixent de tonyines ha desbordat l’equilibri de la fauna del nostre litoral. Tot i això, la UE no afluixa a l’hora de penalitzar l’activitat pesquera artesanal a la Mediterrània; la qual cosa i de manera categòrica posa en risc el futur del sector.
"La UE no afluixa a l’hora de penalitzar l’activitat pesquera artesanal a la Mediterrània; la qual cosa i de manera categòrica posa en risc el futur del sector"
No és una frase feta ni un tòpic recurrent. Les feines piscatòries estan en una situació límit. Les arts castigades per la intermitència de les vedes i, en general, les mesures restrictives provoquen que els armadors no puguin garantir la continuïtat i el sosteniment dels sous. Amb aquestes condicions podeu endevinar que costa molt trobar personal per embarcar i, encara més, és molt complicat assegurar el futur de la diversitat d’oficis que s’ajunten al voltant de les llotges.
Si voleu més mullader, la UE ha tornat a posar damunt la taula els acords de pesca amb el Marroc, la qual cosa suposarà la importació de nous contingents de peix procedent del nord d’Àfrica, cosa que contribuirà a determinats excedents, amb la consegüent devaluació dels preus de llotja de la producció autòctona.
L’abast del tsunami és difícil de calcular, però les conseqüències s’estendran en tota la cadena de valor i particularment en les persones que en depenen. Només cal veure el declivi de la flota pesquera: en aquest primer quart de segle s’ha reduït a la meitat el nombre d’embarcacions.
De retruc, tot desemboca en un detriment de la qualitat i, tant o més, en la davallada del producte de proximitat. En tot cas, haurem d’ampliar el concepte de “quilòmetre zero” i incloure les piscifactories que proliferaran els anys vinents arreu del litoral català, cosa que, si no s’hi apliquen mesures pal·liatives, multiplicarà els efectes contaminants i desestabilitzadors de resultes dels pinsos i la concentració de residus orgànics.