Algú que va fer carrera en el món industrial i va assolir jerarquies de prestigi em va fer veure que els lideratges basaven bona part dels seus èxits en la planificació estratègica i també en allò que es coneix com la tàctica militar. Per treure-li ferro, en direm la tàctica d’Astèrix. Consisteix a reforçar aquells trets en què som millors i dedicar bona part dels propòsits a augmentar la capacitat de competir a partir d’aquestes fortaleses.
L’heroi gal i el seu col·lega Obèlix ho tenien resolt. Quan convenia, un xarrupet de poció màgica i avall que fa baixada. Sabien quin era el seu punt fort i la tàctica era inequívoca: el druida Panoràmix havia d’estar sempre a punt per nodrir-los del beuratge.
El sentit tàctic dorm al paller de l’estratègia, que és la partitura més fàcil d’escriure i més difícil d’executar
Més enllà de la ficció, no disposem de cap potinga revolucionària, però sí que podem beure del sentit comú. No podem combatre amb les eines amb què no som prou destres. Hem de dotar-nos de recursos que ens ajudin a guanyar; si més no, que ens facin millors. Així de fàcil, podríem aplicar aquesta lògica en els bancals de la cultura, la sanitat, l’educació, els negocis i l’administració pública.
El sentit tàctic dorm al paller de l’estratègia, que és la partitura més fàcil d’escriure i més difícil d’executar. Quan aterra al sector públic, l’exercici de la planificació sembla un alienígena. Els estrategs són una mena de friquis que s’entossudeixen a fer passes curtes i mirades llargues. Sovint avarada en la curtesa, pareix que en política no hi ha mitjà i llarg termini; és un pentagrama condemnat al compàs de quatre per quatre.
La cultura de la planificació estratègica no ha arrelat en el sector públic perquè no aporta immediatesa. La impaciència política és un embull inextricable. Potser per això, l’anomenat tacticisme és l’ungüent succedani.
Per contra, quan una empresa escomet la redacció d’un pla estratègic fa un exercici de previsió i continuïtat. Prepara la seva línia de flotació per navegar amb solvència i assolir els objectius. En el sector privat cadascuna de les directrius i les accions consignades s’ajusten a una periodicitat. Regularment, s’avaluen els respectius graus d’assoliment per tal de fer esmenes i revisar la idoneïtat de cadascuna de les instruccions.
A les geografies del Gran Penedès he participat en nombrosos processos de redacció de diferents plans estratègics promoguts per les administracions locals, alguns en clau comarcal i d’altres d’intenció municipal. Les maneres de fer han estat múltiples; els pretextos, semblants; les conclusions, similars; les conseqüències, idèntiques: un brindis a la Lluna.
En el decurs d’un acte de presentació d’un pla estratègic supralocal, en acabar l’exposició per part de l’experta, un assistent va manifestar la seva perplexitat pel fet que no s’havia tingut en compte l’activitat logística, que -segons explicava- podria ser la gran oportunitat per al territori. Després d’un silenci sarcàstic i enmig d’una remor entre el públic, la mateixa representant política que havia encarregat aquell estudi estratègic va irrompre per dir que d’aquell tema no tocava parlar-ne. Del document mai més se’n va saber res.
En una altra ocasió, un alcalde exigia al consultor que li avancés les dades de la diagnosi del pla estratègic del seu municipi perquè aquella informació en primícia li donaria arguments davant una confrontació amb l’oposició. La incontinència del batlle va provocar que es posés en dubte l’objectivitat del document. Mai més se’n va saber res.
Una altra vegada, un procés de participació previ a la redacció de l’estratègia local es va allargar més del que s’havia previst per tal d’encabir les aportacions d’unes i altres. De resultes d’aquesta demora, el document final no es va tancar fins a les acaballes del quadrienni municipal i no es va poder presentar. Setmanes després, un nou equip de govern ho va dipositar al calaix del qui sap quan i mai més se’n va saber res.
A extramurs de Barcelona es troba a faltar una estratègia conjunta orquestrada per les comarques més perifèriques de l’àrea metropolitana
També hem assistit a la presentació d’un pla estratègic amb acompanyament de la banda de música i una bona pirotècnia com a preàmbul als suposats escenaris de futur i esplendor d’aquella població. Com és habitual, en l’acte intervenia una processó de saberuts que exaltaven esgotadorament i amb retòriques vàcues la feina feta pels escrivents i alhora posaven en valor les oportunitats i els atributs que se’n derivaven d’aquell document tan estimulant. Consumada la litúrgia i amb el personal esperonat pels desideràtums, mai més se’n va saber res.
I tants altres fiascos. Tinguem en compte, a més, que aquests jocs florals amb pretext estratègic costen molts diners. Podem assegurar que, tret d’alguna excepció que encara no coneixem, es dediquen partides pressupostàries a l’elaboració d’un compendi de directrius a realitzar i, en canvi, no arriba la manta als peus quan es tracta d’implementar les actuacions. De resultes d’aquesta incongruència se’n deriven malbarataments a favor, únicament, de les consultories que assumeixen els encàrrecs, bona part de les quals estan força avesades i ja veuen a venir de bon principi que la seva aportació no arribarà enlloc.
A extramurs de Barcelona es troba a faltar una estratègia conjunta orquestrada per les comarques més perifèriques de l’àrea metropolitana. L’aliança entre les ciutats majúscules de l’anomenat Eix Diagonal es va oficiar el novembre de 1999 i té una pretensió d’efecte lobby. No discutirem les seves fites. A banda d’aquestes confabulacions més o menys efectives, els àmbits territorials cartografiats com a vegueria -podria ser el cas del Penedès- es podrien erigir com a unitats de planificació estratègica i, d’aquesta manera, assumir un compromís íntegre, des de la redacció a la implementació de cadascuna de les directrius.