A Catalunya la indústria filmogràfica no hi té cabuda; si més no, en determinats organigrames. Es tenen en compte els projectes, les estètiques i, discretament, l’adequació de platós, com també el doblatge de pel·lícules en català. Sembla que ens oblidem, però, que al voltant d’una producció hi ha tota una cadena de valor d’extraordinària repercussió multisectorial, generadora de negoci.
Un rodatge és una font d’ingressos per a una diversitat de proveïdors i també per a les administracions públiques, com ara els ajuntaments que apliquen les taxes corresponents. Per descomptat, l’activitat agregada contribueix sobre manera al PIB del país. La tautologia de la fàbrica de somnis amb què ens insinuaven el setè art ha donat pas a una factoria igualment apassionant però més fenícia.
Abans de començar l’enregistrament de qualsevol seqüència s’hauran gestionat dotzenes de procediments i coordinat nombrosos experts i tants o més professionals, bona part dels quals viuen d’això, des dels localitzadors als tècnics d’editatge, els operadors i els especialistes de diferents mesters. Només cal entretenir-se a llegir els crèdits; a voltes, inacabables.
La llista d’empreses de serveis que intervenen en un rodatge podria omplir un d’aquells volums de pàgines grogues que ens deixaven a les cases. Comerç, comunicació, ferreteria, fusteria, hoteleria, impremta, instal·lacions, intendència, interiorisme, jardineria, lloguer de maquinària, logística, prevenció, restauració, retolació, sanitat, seguretat, serralleria, vigilància...
La producció audiovisual orientada a la publicitat, el cinema, el documental, la música o les plataformes televisives no deixa de ser la transició entre una idea i un producte; del numen al negoci. Per tant, estem parlant d’una indústria transformadora. Hi ha una poètica a partir de la inspiració i la capacitat creativa, sí, però també hi ha un seguit d’exercicis prosaics que donen forma a la genialitat i aterren els projectes fins a fer-los visibles per als espectadors.
La producció audiovisual orientada a la publicitat, el cinema, el documental, la música o les plataformes televisives no deixa de ser la transició entre una idea i un producte; del numen al negoci
Més enllà de la bohèmia, la cultura del film necessita una factoria transformadora i una corretja de transmissió. Així ho entenen diferents governs que han posat esmerços i recursos a favor de la indústria de la producció audiovisual. De resultes d’aquesta aposta en aquestes geografies s’han multiplicat els rodatges i, fins i tot i com a conseqüència, s’ha aconseguit la clusterització de l’activitat, amb l’empelt d’escoles especialitzades, centres d’innovació i institucions promotores.
Això ja ve de molt lluny i d’uns quants governs anteriors. Confiem que es resolgui el nyap. De moment, avui dia a l’organigrama de l’administració autonòmica de Catalunya l’activitat filmogràfica és competència de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), organisme del Departament de Cultura. En el cas de la Conselleria d’Empresa i Treball, hi trobem l’única rèplica a càrrec de l’agència Acció, que dona alè al Clúster Audiovisual de Catalunya.
En les prèdiques de l’ICEC -per tant, des de la parcel·la de Cultura- es magnifica la cosa audiovisual “pel pes de la seva indústria, el potencial com a sector estratègic i la capacitat d’internacionalització” i afegeixen que “és prioritari impulsar-lo com a sector que crea imaginari i referents, que dona a conèixer la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres paisatges i que dinamitza l’economia.” El discurs està ben construït, sens dubte; una altra cosa és l’esforç pressupostari que l’acompanya.
Pel que fa al vector cinematogràfic, sí que s’hi aboquen subvencions. No discutirem si es discerneix la qualitat de les pel·lis i es tenen en compte els criteris artístics. Ells sabran com ho fan. Sí que podem afirmar, per contra, que un dels segments més importants de la producció audiovisual com és el cinema publicitari no té cap reconeixement i no compta amb el suport institucional. Cal tenir en compte que l’activitat publicitària nodreix de professionals, sistemes i innovacions a la resta de segments filmogràfics; és la base del sector, com reconeixen les mateixes productores.
Mentre aquí fem el cercavila de l’anar-hi anant, d’altres s’han reforçat amb inversions notables que atreuen un nombre creixent d’enregistraments i apleguen les grans factories de producció. Sort en tenim en el fet que els creatius s’hi troben força a gust a Catalunya. Aquí tenim el coneixement i l’intel·lecte; segons m’expliquen. No passa el mateix amb l’activitat de realització de videojocs, en què s’observa una fuita progressiva de talent en direcció a Madrid. Els formem aquí i han de marxar fora per créixer professionalment.
Al Garraf ja fa uns quants anys que funciona una 'film commission' promoguda des del sector privat, de la mà dels ajuntaments i l’agència de desenvolupament comarcal
Les entitats públiques d’impuls a l’activitat audiovisual i sobretot a l’atracció de rodatges es coneixen amb les denominacions film office -d’abast local- i film commission -d’àmbits més extensos. Així, aquí podríem presumir amb la Catalunya Film Commission si no fos perquè compta amb una plantilla més que discreta i posa en evidència que no té el rang ni la dotació que hauria de tenir si les aspiracions fossin unes altres. El mateix podríem dir de la Barcelona Film Commission, sense major recorregut i amb escasses ambicions pressupostàries. Això no desmereix la feina que fan, tot i les precarietats.
Al Garraf ja fa uns quants anys que funciona una film commission promoguda des del sector privat, de la mà dels ajuntaments i l’agència de desenvolupament comarcal. Tampoc no disposa de romanents, però progressa adequadament pel que fa a la captació i gestió dels rodatges, que s’han estès a les comarques veïnes sota la pàtina agosarada de la Gran Penedès Film Commission. A més, Sitges acaba de presentar la seva film office, que no deixa de ser una declaració d’intencions.
S’hi podria fer molt més, francament.