"No pinto allò que veig, sinó allò que vaig veure", va voler aclarir el noruec Edvard Munch; sí, l’autor del crit més silenciós i angoixant de la humanitat contemporània.
Estareu d’acord amb mi que per dirigir un aeroport no ens cal un pilot d’avions; sí que convé algú que hagi volat alguna vegada i, sobretot, que tingui expertesa en la gestió de grans infraestructures. El mateix podríem dir d’un hospital. No és exigible que el director sigui un metge; n’hi hauria prou que alguna vegada hagués estat malalt i, això sí, que sabés manejar un complex orientat a les persones, dretes i allitades.
En el seu desassossec, Pessoa ens fa veure que un vaixell és un objecte que sembla construït amb la intenció que navegui, però en realitat la seva missió és arribar a port. Que el nom no fa la cosa és un tòpic reprovable. Els significats tenen molt a veure amb les realitats de les corporacions, que també es reflecteixen en la simbologia; tant o més, en els perfils i el capteniment dels seus representants, a voltes versallescos i a vegades histriònics; poseu els femenins si voleu.
Vagi per endavant la meva admiració per la feina ben feta d’unes i altres, com també el reconeixement que mereixen les persones que donen sentit a les organitzacions empresarials. Reconec professionals de gran trajectòria i enorme vàlua.
L’etimologia de 'patronal' ens porta al llatí 'patronus' per apel·lar al protector o també a l’amo del 'negotium'. Avui dia ja no n’hi ha, d’amos!
Ara bé, no és cosa dels temps actuals quan es continua parlant de patronals per identificar les entitats suposadament antonomàstiques del món empresarial. És antiga aquesta semàntica, i ens porta a maneres vuitcentistes, de quan l’alopècia era el millor remei per combatre la caspa. L’etimologia del terme ens porta al llatí patronus per apel·lar al protector o també a l’amo del negotium. Avui dia ja no n’hi ha, d’amos!
Alguns manaies omplen les cacofonies retòriques per voleiar que més del 98% del teixit empresarial el componen petites i mitjanes estructures i que tot just aquestes són la gran força del país. Paradoxalment, ens costa trobar dirigents de pimes que s’identifiquin amb els líders d’aquelles patronals ancianes, sobretot quan aquests s’expressen amb la solemnitat d’una homilia previsible, amb embarbussaments i raonaments que no van enlloc. En alguns dels discursos no és estrany endevinar connivències amb interessos polítics o comensalismes de catecisme. És clar que tots els bisbes viuen en palaus molt amples, però en carrerons molt estrets, segons la perspicàcia d’en Santiago Rusiñol.
Els nostres empresaris i les nostres empresàries són prou intel·ligents per exigir altres replans de gremialisme, més conseqüents amb els contextos que els toca viure i més reivindicatius davant les restriccions abrusadores que castiguen l’activitat econòmica, l’asfíxia burocràtica i les inquisicions demagògiques per part d’altres estaments. Podria semblar que els conats de lobby i la necessitat de prorrogar l’obsolescència escènica de segons qui s’hagin cruspit la defensa dels interessos de l’empresariat.
No serà fàcil la metamorfosi patronal, però; potser perquè els búnquers tenen aquella pàtina d’indolència que repel·leix qualsevol moció de revàlida
En els fòrums d’empresaris i directius i en qualsevol trobada sectorial o professional no se’n parla de les autoritats patronals; en la quotidianitat dels negocis a peu de carrer, en els tallers de mans brutes o en els despatxos del pis de dalt gairebé o gens no es tenen en compte els posicionaments dels agents econòmics. Potser és que les egrègies institucions ja no són notícia ni són capaces de generar expectatives.
No és d’ara que s’entreveu com a necessària una certa renovació dels referents empresarials; si més no, persones que puguin acreditar hores de vol i de quiròfan: gent d’empresa! No serà fàcil la metamorfosi patronal, però; potser perquè els búnquers tenen aquella pàtina d’indolència que repel·leix qualsevol moció de revàlida, com aquelles llotges des de les què s’ignoren les platees i es menyspreen els galliners.
La qualitat d’interlocució de les organitzacions empresarials hauria d’evolucionar si volen abanderar els corrents de progrés i ser reconegudes com a promotores dels canvis econòmics i socials que demanen els temps actuals. No haurien de caure en malabars demagògics ni atendre altres interessos que no siguin estrictament els de l’empresariat. Ans al contrari, han de canviar la displicència i l’arrogància per una manera de dialogar oberta i planera, exempta de supèrbia. Els representants empresarials no s’haurien d’emmirallar en actituds altisonants i de poca volada perquè d’aquesta manera s’allunyen de les bases i abaten qualsevol possibilitat de merèixer una mínima valoració.
Els representants empresarials no s’haurien d’emmirallar en actituds altisonants i de poca volada, perquè d’aquesta manera s’allunyen de les bases i abaten qualsevol possibilitat de merèixer una mínima valoració
Sovint lamentem que les figures de l’empresari i l’empresària estiguin desprestigiades i que no es reconegui la seva contribució a la societat. Toca una certa renaixença de l’esperit emprenedor i el reconeixement de la seva capacitat, compromís i responsabilitat per millorar l’entorn comunitari. Aquesta estratègia de relacions públiques només es pot liderar des de les organitzacions empresarials, tant les de capçalera com les territorials.
Per la seva banda, farien bé els empresaris i les empresàries en participar activament en les organitzacions representatives de la seva activitat, siguin gremis, multisectorials o col·legis professionals. Contra una defecció en auge, cal major presència i implicació de l’empresariat en les entitats de component econòmic. No es poden deixar les directrius als arbitris de l’aristocràcia. Ha d’entrar a la Bastilla.
No hi ha cap altra manera d’aconseguir millors escenaris per a la competitivitat i alhora barrar el pas als topalls normatius i administratius que depreden l’activitat, com tantes altres amenaces que frenen el creixement —quan no la continuïtat— dels negocis.