L’any 1968, l’ecòleg Garrett Hardin va formular un concepte que ha sobreviscut més de mig segle: la tragèdia dels comuns. La seva tesi era senzilla i devastadora: quan un recurs és compartit per tothom, però no és gestionat per ningú, cada individu tendeix a explotar-lo en benefici propi fins que el recurs s’esgota. El que en el seu moment s’aplicava a pasturatges, rius o bancs de peixos, troba avui un paral·lelisme inquietant en el terreny digital. La intel·ligència artificial (IA) emergeix com un nou bé comú: transformador i prometedor, però també vulnerable.
Dels recursos naturals als digitals
La lògica dels comuns es defineix per dos trets: la no exclusivitat - tothom hi pot accedir - i la rivalitat - l’ús per part d’un, afecta els altres -. Durant segles, els exemples clàssics han estat els prats sobreexplotats, els rius contaminats o els bancs de peixos esgotats. En el món digital, els equivalents no són físics, però sí igualment decisius: les dades personals, la capacitat computacional i l’atenció humana.
Les dades personals, la capacitat computacional i l’atenció humana representen, a l’era digital, una lògica equivalent a la tragèdia dels comuns
Tots tres comparteixen la mateixa lògica: s’extreuen, es consumeixen o es capturen de forma massiva, i l’ús intensiu per part d’alguns actors repercuteix directament en el conjunt de la societat.
Una nova tragèdia silenciosa
Si la intel·ligència artificial es desenvolupa sense cooperació ni regulació, el risc col·lectiu és evident. L’accés desigual a tecnologies avançades concentra el poder en poques mans i amplia la bretxa social. Els sistemes de recomanació i personalització poden reforçar biaixos, polaritzar opinions i erosionar el pensament crític. I la desinformació automatitzada, facilitada per models generatius capaços de produir contingut fals a gran escala, amenaça la confiança en la informació mateixa.
La paradoxa és clara: la IA pot ser un instrument per gestionar recursos amb més eficiència, prevenir abusos i fomentar la cooperació. Però, alhora, pot convertir-se en l’escenari d’una nova tragèdia dels comuns, aquesta vegada en versió digital i amb un abast global.
Cap a una sostenibilitat digital
Evitar aquesta deriva exigeix una mirada estratègica que combini innovació amb responsabilitat. La governança global és imprescindible per establir marcs legals que regulin el desenvolupament i l’ús de la IA. La transparència algorítmica permet entendre com i per què els sistemes prenen decisions que afecten la ciutadania. L’educació crítica prepara les persones per interactuar de manera conscient amb les noves tecnologies. I la gestió comunitària de dades, inspirada en els models d’Elinor Ostrom, obre la porta a explorar formes d’administració compartida en l’àmbit digital.
Conclusió
La intel·ligència artificial no és un recurs infinit ni neutral: és un actiu estratègic que condicionarà la competitivitat de sectors i territoris. La seva gestió determinarà si es converteix en un motor d’innovació compartida o en una font de riscos sistèmics.
La intel·ligència artificial no és un recurs infinit ni neutral: és un actiu estratègic que condicionarà la competitivitat de sectors i territoris
Per a les empreses, integrar l’ètica, la cooperació i la sostenibilitat en l’ús de la IA no és només una qüestió de responsabilitat: és la clau per generar confiança, atraure talent i consolidar avantatges a llarg termini en un entorn cada cop més incert i exigent.