Després de tot el que he viscut, deixeu-me acabar aquesta sèrie d’estiu amb algunes reflexions personals i professionals. “Abraçades virtuals”, que diria l’amic i col·laborador José Maria Gay de Liébana. Aquest és l’escalf més pròxim que sents quan estàs aïllat en temps de la Covid i no pots abraçar ningú de la teva família ni del teu cercle més pròxim. Alerta, que l’aïllament no és el mateix que el confinament, tal com ja ens van explicar fa mesos des del TermCat.
Un cop de colze si tot va bé… Una mitja mirada còmplice -de mascareta a mascareta- o una abraçada prohibida des del cor. Els més petits volen jugar en temps de vacances i tu no pots. Ells també contagien, o no, ja no tant com abans. No ho sé, no sóc expert en la matèria i me n’adono que fins i tot, els experts han de lluitar per ser-ho cada dia una mica més davant la desinformació generalitzada.
En ple confinament, el meu nebot i fillol em va dir en streaming: “No ens podem abraçar perquè hi ha un coronavirus”. De cop i volta, sense previ avís, me n’adono que he fet un màster accelerat en coronavirus i que encara no en sé prou, ni de bon tros. Potser, tot plegat és també un preludi de tot allò que passarà ara que tornen les escoles si és que tornen del tot… Ara sí, ara no. Ara, potser.
Aprendre a aprendre
Recordo una entrevista que li vaig fer a la doctora Barbara Oakley abans de l’esclat de la pandèmia i que es va publicar fa tot just unes setmanes a VIA Empresa: “Els estudiants no saben com aprendre de forma efectiva. Ensenyem els professors a educar millor, però no eduquem els alumnes a aprendre millor”. Per pensar, escriure i aprendre.
Els familiars et cuiden i es preocupen. Es desviuen per la teva salut, el teu amor i la teva felicitat. Els bons amics et truquen i et fan el seguiment que els rastrejadors o els metges amb prou feines tenen temps per fer. És una realitat. Cadascú i tots alhora lluitem per la vida com podem i de la millor manera que sabem.
"Cadascú i tots alhora lluitem per la vida com podem i de la millor manera que sabem"
En ple aïllament, vaig llegir un article de l’Eva Piqué al Catorze titulat L’amor és la resposta que em va arribar a l’ànima. Reprodueixo textualment tres paràgrafs:
Que la supervivència passa per fer l'amor contra la mort ho intueixes així que se't mor algú que estimes. Ni idea de com es fa, però alguna cosa et diu que el retorn a una certa normalitat deu anar per aquí. Les ganes d'estimar se't multipliquen, com explica la poeta Sònia Moll a la seva mare morta: "Que quan vas morir-te, vaig necessitar tant estimar encara més, abocar-me del tot, submergir-me, gairebé ofegar-me, perquè de cop no sabia què fer-ne, d'aquell estimar que se m'havia quedat orfe".
"I love you!", escrivia als telèfons mòbils la gent que estava a punt de morir l'11 de setembre del 2001. Uns t'estimos urgents adreçats als pares, als fills, als amants, als amics, als germans. No tenia sentit dir res més que això, just abans del no-res absolut i per sempre.
L'amor no està pas per damunt de la mort, no la pot aturar, prou que ho sabem i prou que ho patim. Però quan la mort entra a casa disposada a fer mal, ens deixa un dolor immens i un estat de lucidesa estrany: veiem clar que, sense amor, la vida tampoc valdria la pena. I encara estabornits, ens aclapara una única certesa: per continuar vivint fins a morir, haurem d'estimar més i millor.
Un cigne i el cercle virtuós de la sanitat
Si encara no l’heu llegit, us recomano també un d’aquells articles del Josep Maria Ganyet que entra a examen. És un article de la secció Cultura de proximitat i es titula Un Cigne negre fractal.
Una de les principals tesis del llibre de Nassim Nicholas Taleb diu així: “Com més informació consumim, més desinformats estem”. Qui ho diria. Però, acostumat com estic a treballar cada dia entre informació i comunicació, aquest estiu m’he sentit una mica així. Vivim (Des)informats, escrivia ara fa un any en un article d’opinió a VIA Empresa.
Sense voler-ho, em ve al cap una allau de conceptes que crec haver viscut al llarg d’aquest estiu amarg: (des)informació, (des)govern, disparitat de protocols o fins i tot, la teoria del caos. El gran bri d’esperança són els herois sanitaris. Però com al Barça, amb el Messi no n’hi ha prou. Necessites Més que un Club. I en aquest cas, es tracta del cercle virtuós de la sanitat.
Mentre escric aquestes últimes reflexions, rebo una nota de la UOC que parla de “l’impacte massiu de la desinformació de la Covid-19 procedent de fonts creïbles”. Els resultats d’un estudi publicat a The Harvard Kennedy School Misinformation Review de la Universitat de Harvard destaquen la importància i l’efectivitat de les fonts fiables en la difusió i la lluita contra les notícies enganyoses.
"El concepte de Cigne Negre és també aplicable a la nostra història més personal. Com les profecies autocomplertes i els esperits animals de Keynes"
Els investigadors recomanen tenir una “actitud crítica” respecte a tot allò que rebem i verificar-ho en més d’una font. I això inclou des d’un missatge de veu de Whatsapp a Alemanya fins al Twitter d’un ministre francès que aconsellava als pacients de la Covid no utilitzar l’ibuprofèn i que alertava que el seu ús incrementava la mortalitat entre els malalts. “Notícia falsa i àmpliament difosa”, asseguren des de la universitat.
El concepte de Cigne Negre és també aplicable a la nostra història més personal. Com les profecies autocomplertes i els esperits animals interpretats per John Maynard Keynes. “Decisions que hem pres i que al seu moment no vam donar massa importància, però que al final ens han canviat la vida i que a posteriori justifiquem perquè les creiem encertades”, relata Ganyet.
Vivim una crisi sense precedents i les decisions que prenem avui són la llum de demà. No ho oblidem.