Francesc Arrufat és metge especialista en psiquiatria, amb una àmplia formació en gestió sanitària (ESADE, IESE). Va ser director de Psiquiatria i Salut Mental del Consorci Hospitalari de Vic i, des del 2017, és el director mèdic de l’Insitut Pere Mata. Presideix el Clúster de Salut Mental de Catalunya, càrrec que exercirà fins al 2025, havent complert els quatre anys màxims de presidència. Arrufat ens rep al DFactory Barcelona, des d’on ha decidit celebrar els 10 anys del Clúster que, per cert, és l’únic clúster de salut mental certificat del món. Mentre ens asseiem, traiem la paperassa que hi ha sobre la taula, però ens demana, amb orgull, deixar un cartell: el certificat Gold Label, el màxim reconeixement d’excel·lència que concedeix l’European Secretariat for Cluster Analysis (ESCA).
Com a psiquiatre, i amb la visió global que li atorga el clúster, quin diagnòstic faria de la salut mental de la nostra societat?
Si ja des de fa anys sabíem que hi ha una problemàtica a la societat respecte a la salut mental i que una de cada quatre persones patiria, en algun moment de la seva vida, un trastorn de salut mental, des de la pandèmia la situació ha empitjorat. S’han agreujat els casos de persones amb malalties mentals i, a més, ha aparegut un fenomen nou: el benestar emocional. I, per conseqüència, el malestar emocional, que s’ha de separar del que és una malaltia mental, encara que tampoc es pot menysprear perquè afecta la qualitat de vida de les persones.
Per què ha incrementat aquest malestar? Què estem fent malament?
El problema ve, principalment, pel nostre model de societat. Ja l’any 2008, en una conferència que vaig donar a la Universitat de Vic, vaig parlar de tres elements que estaven incidint en la salut mental de la societat. Eren l’I+D+I. És a dir, impaciència, dependència i immigració.
Immigració?
Sí. Jo vivia a Osona, una comarca que en aquell moment tenia un percentatge molt elevat d’immigració, i per a mi aquest era també un repte social perquè podia afectar a la salut mental. I és un element molt vigent avui dia, especialment pels processos d’aculturació. Els nouvinguts poden escollir diferents camins: integrar-se, no integrar-se (i mantenir la seva cultura pròpia sense mantenir contacte amb l’altra) o, per últim, ser absorbits. Aquestes dues últimes opcions generen un patiment molt gran: impliquen rigidesa o gran renúncia; i això afecta la salut mental.
Desgranem la resta de la fórmula, la impaciència i la dependència.
Som una societat impacient. Volem les coses per ara mateix. I és difícil combatre-ho amb models que ens ofereixen contínuament immediatesa, com el Telepizza o un caixer automàtic.
També som una societat cada vegada més dependent dels serveis dels altres. Per domesticar un gos contractem un encantador de gossos, quan volem ser més productius contractem un coach… Estem contínuament buscant que algú ens condueixi o assessori. I la dependència té un factor important en la salut mental.
"Estem contínuament buscant que algú ens condueixi o assessori"
Un exemple pràctic.
Posem el cas que una persona pateix un accident de cotxe i s’emporta un bon ensurt, però sense que li hagi provocat una fòbia per estrès posttraumàtic. Els nostres pares o avis, el que haguessin fet és anar a l’autoescola i fer una classe de repàs per recuperar la confiança. Actualment què fem? Anem al psicòleg perquè assumim que tenim una fòbia. La diferència d’això, a part de la medicalització i la psicologització de la població, és que en un model adoptes un rol actiu i en l’altre un de passiu. Algú t’ha de fer les coses.
Com ha afectat, a aquesta fotografia del 2008, l’aparició de les xarxes socials?
Les xarxes socials han incrementat encara més aquesta immediatesa i han aportat més pressió, especialment als més joves. Estan exposats a molta informació i tenen un cervell encara en desenvolupament, molt emocional, que té menys capacitat de racionalitzar i discernir.
També hi ha un efecte multiplicador perillós: a la meva època si a la meva classe a un noi li feien bulliyng, normalment eren 3 o 4 nois que agredien a un. Actualment, a les xarxes socials no són 3 o 4 nois: són 300, 500 o milers. També les xarxes socials han provocat una idealització que suma encara més pressió: la gent mostra la seva millor imatge, física i moral, que no es tradueix a la realitat.
Davant d’aquest diagnòstic, quin tractament podríem receptar?
El que s’està començant a fer, des del punt de vista dels que planifiquem, és treballar en el benestar emocional des de la prevenció. En el moment en què hi ha la patologia, ja has arribat un mica tard. La pots tractar, sí, però si pots evitar que aparegui el diagnòstic, millor.
I aquesta prevenció, però, s’ha de fer bé, justament per no generar patologies on no hi havia. Per exemple, si tu vols fer prevenció sobre trastorns alimentaris, no pots portar a un psicòleg a una escola a parlar de les malalties i els símptomes. Al contrari, s’ha de fer en positiu: parlar d’una alimentació saludable, treballar l’autoestima…
Un altre tractament?
També hi ha un altre camp que s’està començant a tractar: l’ús dels mòbils i les pantalles en els més petits, una mesura encaminada a protegir que, alhora, ha de procurar preservar la llibertat.
La prevenció des de la salut mental positiva el que busca és treballar la resiliència, especialment en els joves, que cada vegada són menys resilients.
"L’error és pensar que podem evitar que pateixin, però el patiment és inherent a l'ésser humà"
Els hem protegit massa?
No és tan fàcil de respondre. Potser ells ara han d’assumir una pressió que nosaltres no teníem.
El que sí que ens trobem és que no saben gestionar les emocions negatives. I els hem de donar eines per gestionar-les.
Com s’ensenya això?
Avui dia, per protegir-los del patiment, es busca que no plorin, que no es desesperin, que no tinguin por. Però els hem de deixar viure les emocions negatives. Els hem de donar eines per gestionar-les. Mai evitar-les.
L’error és pensar que podem evitar que pateixin, però el patiment és inherent a l'ésser humà.
Aquest potser seria un tractament més encaminat als infants i gent jove, però els adults i gent gran, què fem? Anem tard?
Per a la resta de la societat hi ha un altre gran repte a tractar important: la solitud de la gent gran. Hem de promoure que les generacions interaccionin entre elles. Que joves i avis s’ajudin entre ells.
També hem de vetllar per l’envelliment saludable; aconseguir que la gent gran tingui més autonomia i també xarxes de suport. És un altre repte, perquè cada vegada la població serà més gran.
"Hem de vetllar per l’envelliment saludable; aconseguir que la gent gran tingui més autonomia i també xarxes de suport"
Fa uns anys, a la carrera de Periodisme es deia que era millor no parlar de suïcidis per no encoratjar ningú a fer-ho. Això darrerament ha canviat. En línia amb la prevenció en positiu, quins protocols hauríem de seguir?
Quan estava a Osona vaig fer un pla contra el suïcidi a tota la comarca i vam treballar diferents agents per combatre’l. Per a la prevenció del suïcidi hi ha dues línies: aquelles persones que tenen un problema de salut mental, que siguin ateses en el menor temps possible, i -el repte més difícil- detectar aquelles persones que tenen problemes però no estan dins del sistema. Entre el 50-70% de persones que es suïciden no estaven diagnosticades i no estaven en cap tipus de tractament ni xarxa d’atenció primària o salut mental. Havien passat desapercebudes. Com lluites contra quelcom que no tens detectat?
Aquí entra la importància dels gate keepers: persones que estan en contacte amb col·lectius vulnerables. Se’ls ha de formar perquè puguin detectar aquests possibles casos. Els gate keepers són, normalment, gent que està en contacte amb col·lectius joves, amb gent gran o, fins i tot, el personal d’atenció primària. Hi ha estudis que demostren que molts dels avis que es suïciden el mes anterior havien anat al metge d’atenció primària per alguna molèstia física, que d’alguna manera era una somatització d’un quadre depressiu.
Això ho vau fer a Osona.
Si, a Osona ho vam fer sense fons, però paral·lelament a altres municipis com Sabadell s’estava seguint un model semblant, dins d’un programa estructurat que formava part de l’Aliança Europea contra la depressió. I l’Aliança Europea el que diu és que no ens hem d’enfocar tant en parlar de prevenir el suïcidi, sinó en detectar la depressió. El 90% de les persones que es suïciden tenien un quadre de depressió.
Com funciona el Clúster?
El Clúster de Salut Mental és una organització que treballa per generar un ecosistema al voltant del sector de la salut mental. Actualment, tenim 96 socis i comptem amb agents de la quàdruple hèlix. És a dir, tenim a representants d'Administracions, també centres de recerca i universitats, proveïdors de salut mental i socials i, per últim, tenim al tercer sector, famílies i usuaris.
Tots junts, per exemple, participem en un laboratori de creació, el Living Lab, des d’on analitzem un problema, fem una reflexió sobre la situació de la qüestió i concloem un decàleg, un full de ruta. Hem fet un Living Lab sobre l’autisme, un sobre envelliment i un altre sobre deteriorament cognitiu en persones amb malalties mentals. I a partir d’aquestes trobades, es poden engegar processos de cocreació, buscar noves estratègies, tractaments…
També teniu el Mind Excellence.
Sí, una plataforma de formació per a professionals. Té dues línies, una sobre el benestar emocional (amb formacions sobre la salut mental a les empreses o la prevenció de riscos laborals) i una altra per a professionals de la salut mental.
Quina implicació real hi ha amb l’administració dins del Clúster?
Amb l’administració, per exemple, estem treballant amb el Pla director de salut mental i addiccions. Per exemple, hem fet plegats una formació de la psicosi incipient.
Ara tot just també hem entrat en el Pacte Nacional de Salut Mental, amb el qual alguns projectes es canalitzaran a través del clúster.
"Si una cosa tenen en comú els problemes de salut mental, l’envelliment o els problemes de neurociència és que poden afectar l’autonomia de les persones"
Com valores aquest pacte?
Necessari i ambiciós. I, per tant, hem de veure com es desenvolupa, perquè aplega a molta gent. Però s’està fent molt bona feina i el full de ruta és bo. Està bé que la salut mental entri a totes les polítiques: a l’educació, a justícia, en drets socials…
Com celebreu els 10 anys del Clúster?
Primer farem un recorregut pels 10 anys del clúster. S’ha d’aprendre del passat per guanyar en futur. I després presentarem un canvi d’imatge i una nova estratègia: volem orientar-nos en treballar i potenciar l’autonomia de les persones. Si una cosa tenen en comú els problemes de salut mental, l’envelliment o els problemes de neurociència és que poden afectar l’autonomia de les persones.
No hem d’enfocar-nos tant en la dependència, sinó potenciar l’autonomia. I això es pot treballar pensant en models socials i també a través de desenvolupament tecnològic.