Rellegint els clàssics, descobreixes respostes de vida quotidiana. És igual que escrivissin les seves obres fa cent anys i que parlessin de fades o de llanternes màgiques.
“Aleshores qualsevol castell, cada hotel o palau famosos té la seva dama, o la seva fada, així com els boscos tenen els seus genis i les aigües, les seves divinitats. A vegades, oculta al fons del seu nom, la fada es transforma seguint els impulsos de la nostra imaginació que la nodreix; així, l’atmosfera en què la senyora de Guermantes existia en mi, després d’haver estat durant anys poc més que el reflex d’un vidre de llanterna màgica" (A la recerca del temps perdut,Marcel Proust, 3, A Tot Vent, 2019)
Les tres primeres dècades del segle passat, moment en el qual Proust escriu aquesta obra, es podrien comparar fàcilment amb l’esclat dels mateixos anys del segle XXI en què vivim. Durant aquell període, a París i a moltes ciutats europees un cop acabada la Primera Guerra Mundial, apareixen descobriments continuats de tota mena, la confortabilitat per molts, les noves músiques i els cabarets, l’ostentació, els grans magatzems convertits en els nous temples del consum, l’enllumenat públic.
Els feliços 20 obren les portes a les dones -que havien hagut de treballar durant la guerra per alimentar la família i moltes no tornaran a sotmetre’s a la llar-, irrompen els treballadors especialitzats que requerien els nous processos productius i més encara la classe professional i burgesa que requereix el nou entorn econòmic. Els primers trenta anys del nou mil·lenni ens troba en una situació semblant: el gran salt cap a la digitalització fa esclatar l’exaltació i l’eufòria, però esdevenen més incognoscible que aleshores, estranys i estrangers: les paraules i els fets ni diuen el que diuen ni el contrari.
Proust s’encomana als sentiments de fracàs, vuit existencials i de final de l’Antic Règim per analitzar les relacions humanes entre els centenars de personatges de la seva obra, com Guermantes, que van i venen i parlen i es llancen pulles i insinuacions sense massa sentit. Des d’aquesta perspectiva, podem també contemplar més fàcilment el que es desferma aquests dies a través del que reflecteixen els mitjans de comunicació i les xarxes socials.
Tedi, tristor i decadència
Ens preguntem quina és la despesa en tedi, tristor i decadència de la majoria de la gent sensata quan s’informa de què una diputada falseja el seu currículum acadèmic i en comptes de demanar perdó a la ciutadania, a les institucions i al seu partit i retirar-se fent mutis pel for, intenta convertir aquest acte en quelcom heroic i ètic tot acusant l’oposició amb el “i tu més”. O quan un jutge sensat esbrina silenciosament durant gairebé deu anys un cas de corrupció política d’alt voltatge i la resposta dels acusats és convertir el cas en una arma llancívola contra tots i contra tot en comptes de tornar els diners, demanar disculpes, purgar a la presó i ajudar a la bona governança.
O quan el dia de Santa Ana, patrona de Tudela de Navarra, aparegui a Meta un vídeo trucat on es veu la plaça dels Furs plena de gom a gom celebrant la festa amb càntics i cançons, però algú ha afegit greus insults a persones referents i un cop denunciat l’assumpte, ningú demana disculpes i la pròpia plataforma ho silencia durant un dia sencer. O quan ens assabentem dels milers de milions que costa la diplomàcia que lluny de cercar solucions als problemes facilita amb la seva praxi els genocidis com el de Gaza, les invasions com la d’Ucraïna o els statu quo de les situacions bèl·liques; o encara pitjor, quan Israel culpa al president francès Macron d’entorpir la pau el dia que declara que donarà suport a l’Estat Palestí.
Vida quotidiana del primer terç del segle passat i vida quotidiana del primer terç d’aquest segle. Dues gotes d’aigua, el mateix tedi, la mateixa tristor i semblant aire de decadència
O també ens preguntem pel cost en tones de tedi, tristor i decadència de la majoria de la gent sensata quan ha d’escoltar diàriament que es carreguen a esquenes dels joves migrants sense referents adults -mal anomenats menes- crims, robatoris o violacions, un acte de declaració pública del racisme i de la xenofòbia. O quan ens hem d’acostumar a actituds despòtiques de qui governa com si fos un rei medieval i usa i abusa del poder torçant lleis i pràctiques que ens han costat segles establir. O quan un jutge comet la injustícia d’enviat un nen a viure amb un pare mal tractador tot i que ell vol viure amb sa mare. O quan un invent enverinat dels darrers temps, la Kiss Camp que Coldplay que utilitza als seus recitals, enfoca a una parella desparellada d’executius que ha de dimitir dels seus càrrecs: deixeu que tothom s’estimi com li doni la gana.
Vida quotidiana del primer terç del segle passat i vida quotidiana del primer terç d’aquest segle. Dues gotes d’aigua, el mateix tedi, la mateixa tristor i semblant aire de decadència: “tots els homes de la mateixa idea són semblants” – replica Saint-Loup al protagonista de la novel·la de Proust-. En definitiva, és “la fada que es transforma seguint els impulsos de la nostra imaginació que la nodreix” o el reflex d’un vidre de llanterna màgica, la Guermantes de l’escriptor francès. Tothom la cerca i cada cop esdevé més car trobar-la.