A un dels seus darrers seminaris a la Universitat de Warwick abans de suïcidar-se, Mark Fisher – el parell d'ulls que millor ha mirat la realitat de la maquinària tardocapitalista de les primeres dècades del segle XXI – recordava un vell anunci d'Apple als anys 80 com a analogia del paper del desig en l'organització econòmica contemporània. El paper de la cultura, i de l'autoreivindicada contracultura dels anys 80, en la revolució que va tenir com a cara visible Thatcher i Reagan i que es va pensar a una cova al midwest, era central, segons el pensador britànic. A partir d'operacions com aquest anunci – estètiques, mediàtiques, acadèmiques i d'Estat – es construeix de forma asimètrica una manera de desitjar, de voler, lligada a les pulsions productivistes d'un capitalisme obligat a créixer. L'spot, dirigit per RidleyScott, estableix, segons Fisher, "que no hi ha desig per res més, que només hi ha desig per i al capitalisme".
La clau per a l'enfrontament contra la desigualtat, la injustícia material i la violència econòmica d'aquesta iteració del mode de producció, segons llegeix MarinaGarcés, rau a reformular aquest desig, i les palanques materials a què va lligat. "Què vol dir decréixer? – es pregunta la professora de la UOC – vol dir que s'ha de comptar amb menys? O vol dir que volem més vida, més bona, més rica?". L'Ateneu Barcelonès ha recollit les reflexions de Garcés, acompanyada per DavidFernández, en un acte organitzat per la secció de filosofia de la institució i moderat per Ariadna Romans en què s'ha explorat, entre altres coses, el paper d'allò que volem, individualment i col·lectiva, en el sosteniment de les opressions del present. La premissa, per a Garcés, és un combat pel sentit: "Reivindiquem que podem redefinir els límits del món si els podem fer nostres", atia l'acadèmica i militant.
Fernández: "La desigualtat és una decisió política sostinguda en el temps"
Ambdós contertulians estableixen un lloc comú on conviuen la crítica sistèmica i la construcció d'alternatives. "Que la política no tingui capital per intervenir a l'economia no és una fatalitat, és una decisió", proposa Fernández. L'activa cancel·lació de les alternatives, material i prospectiva, i la naturalització dels efectes del capitalisme – si és que aquest és quelcom més que els seus efectes – en termes de pobresa, és la clau per al manteniment d'aquestes bretxes, segons els ponents. "La desigualtat és una decisió sostinguda en el temps", afegeix Fernández, que troba en Garcés una aliada a l'hora de definir aquest conflicte. La pensadora suggereix una crítica a les tendències analítiques de l'observació de la injustícia social. "Fa molts anys que ens hem acostumat a parlar del creixement de la desigualtat com el creixement d'un nen o d'un riu quan plou". Entendre el patiment com quelcom extern a la mateixa organització social, adverteixen, és una conseqüència de mecanismes de manteniment d'aquest patiment, necessari per al progrés dins els paràmetres del mode de producció.
Garcés, de la mà del discurs sobre la desigualtat de Jean Jacques Rousseau, contempla la credulitat davant el poder d'altri i davant la mateixa diferència – "d'ella distinció, de la distinció, privilegi" – com un dels principals mecanismes de la seva reproducció. Aquestes creences s'han fet materials mitjançant, per exemple, "un llenguatge comú que hem anat repetint", i que legitima, si no crea, algunes de les realitats criticades. La professora posa com a exemple la idea de vulnerabilitat, que ha esdevingut un substitut discursiu de la pobresa. "El pobre ha estat explotat, expoliat, exclòs; el vulnerable, el problema el te ell". L'ofensiva contra la imaginació passa en bona part per aquestes operacions de significat, i ha portat sovint als projectes i discursos alternatius a recloure's en allò que poden controlar. Les cures representen, segons Garcés, aquesta tendència: si el patiment provocat per la violència econòmica és irreversible, l'alternativa és únicament curar els seus mals. "Fins on ens hem de cuidar i fins on hem de començar a enfadar-nos?", qüestiona la professora.
L'estructura és a casa
"El miratge d'un sol poble ja no és així", narra Fernández, que recorda com les desigualtats a Catalunya s'han aguditzat en els darrers anys. Abans de la pandèmia, l'informe Foessa ja alertava que més d'un 20% de la societat catalana estava en risc d'exclusió social – una magnitud que s'ha elevat fins al 29% en l'actualitat, prop d'un terç dels ciutadans del país. "Només un 33% de la societat viu en patrons de plena integració social", analitza el que fora diputat per la Candidatura d'Unitat Popular al Parlament. Aquesta xifra, a més, es dona un cop aplicades les mesures de protecció social vigents a Catalunya i a l'Estat espanyol, sense les quals la xifra de risc d'exclusió podria créixer en més de 10 punts percentuals. Aquestes xifres proven el que, com recorda Fernández, va analitzar el relator per a la pobresa extrema de la ONU Phillip Alston, que a principis de 2020 arribà a afirmar que "tot i ser un país ric, Espanya viu en la pobresa generalitzada".
Garcés: "Quan les veus del poder treuen a passejar la moral, tremolem"
"El sistema de protecció social espanyol està trencat", alerta Fernández, que observa una manca de sistemes públics de suport que es pot remuntar a "40 anys de doctrina neoliberal i individualisme salvatge". Les institucions, a més, no arriben allà on han d'arribar, cosa que aguditza el problema i fa l'escletxa més profunda. Segons confirma l'activista, l'Ingrés Mínim Vital de l'Estat només arriba al 13% dels ciutadans que en tindrien dret, mentre que la Renda Garantida de Ciutadania catalana no assoleix un terç de la seva població potencial.
Fernández apunta, a més, a la "desvergonya" d'unes elits econòmiques i financeres que estan darrere de les operacions que provoquen aquesta desigualtat mentre la lamenten i afirmen voler erradicar-la. L'exdiputat recorda una recent intervenció del president de la Fundació 'La Caixa' Isidre Fainé, en què va afirmar que el progrés econòmic sense igualtat no és acceptable moralment – un episodi que el va fer "estar a punt de trucar al CAP". En aquest sentit, Garcés alerta contra les pulsions caritatives del poder econòmic. "Quan les seves veus treuen a passejar la moral, tremolem", avisa la filòsofa, que comparteix amb Fernández una màxima que consideren aplicable a l'estructura econòmica catalana, espanyola i d'arreu del món: "pot haver-hi concentració de la riquesa o pot haver-hi democràcia; les dues coses alhora, no".
Què fer?
"La victòria més gran del neoliberalisme és haver-nos instal·lat en un règim general d'indiferència". Els mateixos processos que han generat conscientment les profundes desigualtats són els que ofeguen, així, les propostes que es fan contra elles. Tot i que l'articulació de grans lluites sistèmiques és complicada i requereix d'un cicle de mobilitzacions molt concret per a imaginar-se, la recepta queda clara: l'assumpció de la col·lectivitat com a espai prioritari d'actuació, front "l'hiperindividualisme" imperant.
"La victòria més gran del neoliberalisme és haver-nos instal·lat en un règim general d'indiferència"
Garcés anima a, si no mirar enrere, sí recollir els pòsits de dècades de lluites que, tot i les derrotes, continuen sent valuoses per a la construcció d'altres mons. "No anem curts d'idees, de ganes, de llegats ni repertoris; no és pot ser tan injust amb la nostra història", defensa Garcés. Per aquest mateix camí, Fernández reivindica el paper del cooperativisme, especialment estès a Catalunya, com a traducció d'aquesta col·lectivitat als afers econòmics, i com a eina contra la concentració de la riquesa. "Si vas per les comarques i et trobes cooperatives de pa, de vi, d'oli, de vidre; segurament és perquè en algun moment un senyor tenia tot el pa, el vi, l'oli o el vidre, i la comunitat es va organitzar per contrarestar-ho".
La necessitat de crear petits mons col·lectius dins el gran món del capitalisme respon, de fet, a una munió de derrotes que els moviments emancipatoris han sofert al llarg de les dècades, que, apilades, han donat pas a una "contrarevolució", com identifica Garcés. El moment d'involució, en sentit material, simbòlic i democràtic que pateixen les societats contemporànies es pot navegar i combatre, comparteixen ambdós, precisament repassant aquesta genealogia de resistències. "Hi ha un magma de resistències quotidianes, que moltes són formes col·lectives que tiren endavant la vida de molta gent arreu del món", analitza Garcés. El camp de batalla, doncs, està obert, i la pregunta a l'aire, així, és "què sabem a partir d'aquí i què hi podem fer".