En un article recent, Ferran Piqué definia la sobirania empresarial com aquest “pilar invisible de l’autonomia estratègica”: la capacitat d’una empresa o un territori per decidir sobre el seu propi destí econòmic sense dependre de factors externs que limitin la seva acció. És un concepte silenciós, que no es vota ni es legisla, però que condiciona la força real de l’economia.
La sobirania empresarial, en altres paraules, no és només un mapa de seus o fàbriques, sinó un delicat equilibri entre centralitat, producció i propietat del capital. I aquest equilibri, que durant dècades va semblar un assumpte estrictament domèstic —una competència entre territoris, entre models de desenvolupament, entre capitals amb aspiracions diferents—, revela avui una tercera dimensió que els debats territorials tendeixen a ignorar: la d'un capital global que no entén de fronteres internes i que pren decisions des de latituds que no apareixen en cap mapa autonòmic.
La geografia aparent del poder
Madrid ha construït un model basat en la centralitat corporativa: seus, serveis avançats i proximitat regulatòria. Eixa concentració li atorga un avantatge formal en termes de sobirania empresarial, però només mentre el domicili del capital que decideix coincideixi amb la seu que figura en el registre mercantil. Condició que, amb freqüència creixent, deixa de complir-se.
Madrid ha construït un model basat en la centralitat corporativa, i Catalunya, per la seva part, manté un model més industrial i productiu
Catalunya, per la seva banda, manté un model més industrial i productiu, amb clústers consolidats i empreses exportadores que generen valor tangible. Però moltes d'aquestes companyies depenen de finançament internacional, mercats globals i aliances estrangeres que condicionen les seves decisions estratègiques des de fora, amb independència d'on estiguin els seus treballadors o les seves plantes.
Tanmateix, entre la centralitat de Madrid i la densitat productiva de Catalunya existeix un moviment constant, gairebé imperceptible però revelador: el trasllat de seus socials entre comunitats autònomes. El 2025 es van comptabilitzar 5.307 moviments. Madrid va registrar 1.628 entrades i 1.698 sortides; Catalunya, 699 entrades enfront de 814 sortides. Saldo net negatiu per a ambdues.
La lectura habitual d'aquestes dades alimenta un relat de competència entre territoris. Però hi ha una lectura més pertorbadora: cap de les dues comunitats exerceix un domini estable sobre la localització formal de les empreses. Cada trasllat és també un símptoma que la seu, com a indicador de poder, ha perdut part del seu significat. Les empreses es mouen; el capital que les controla, també.
L'amenaça del capital global
Si els trasllats interns revelen limitacions locals, el veritable desafiament procedeix de la propietat del capital. En els últims anys s'han multiplicat les adquisicions d'empreses espanyoles per fons d'inversió internacionals, grups industrials estrangers i consorcis globals.
La seu pot romandre a Madrid o a Barcelona, però el centre real de decisió passa a dependre d'accionistes que operen des de Londres, Nova York o Abu Dhabi
Telecomunicacions, infraestructures, educació superior, distribució: sectors sencers han canviat de mans sense que necessàriament es modifiqués l'activitat productiva ni l'ocupació visible. La seu pot romandre a Madrid o a Barcelona, però el centre real de decisió passa a dependre d'accionistes que operen des de Londres, Nova York o Abu Dhabi, que responen a lògiques de rendibilitat financera alienes a qualsevol agenda territorial.
Fins i tot en l'Ibex 35, el 48,7 % de la capitalització borsària estava en mans d'inversors estrangers al tancament del primer trimestre de 2025, demostrant que el control de les principals empreses cotitzades depèn cada vegada més de fons globals. Aquest fenomen introdueix una asimetria fonamental: la sobirania empresarial no només es redistribueix dins d'Espanya; s'externalitza. I quan això ocorre, guanyar seus o conservar fàbriques es converteix en un dubtós triomf.
La sobirania es dilueix
La conclusió és menys binària del que suggereix el debat territorial habitual. La sobirania empresarial no ha migrat simplement de Barcelona a Madrid; s'està desplaçant, de manera més silenciosa i més profunda, fora de totes dues.
La sobirania empresarial no ha migrat de Barcelona a Madrid; s'està desplaçant, de forma més silenciosa i més profunda, fora d'ambdues
Les ciutats segueixen competint per seus, talent i activitat econòmica, i aquesta competència té conseqüències reals en termes fiscals, d'ocupació i de capacitat d'influència política. Però la propietat i les decisions estratègiques es globalitzen a un ritme superior al de qualsevol trasllat de domicili social. El poder empresarial es torna menys local i més financer, menys territorial i més transnacional.
En l'economia global, el centre de decisió ja no coincideix necessàriament amb el lloc on es produeix ni amb el lloc on figura la seu. Quan això ocorre de forma sistemàtica, la sobirania deixa de ser una qüestió de ciutats per convertir-se en una qüestió de capital. I el capital, com és sabut, no té domicili ni arrelament.