En els darrers anys hem incorporat amb força el llenguatge de la sobirania al debat econòmic europeu. Parlem de sobirania energètica per no dependre del gas rus, de sobirania tecnològica per no quedar atrapats entre els Estats Units i la Xina, de sobirania alimentària per garantir subministraments, i cada vegada més de sobirania de talent, per assegurar que les persones amb coneixement clau es formen, treballen i es queden dins dels nostres ecosistemes productius. Tot això es resumeix en el concepte d’autonomia estratègica: la capacitat d’un territori de no quedar subordinat en àmbits crítics.
Però hi ha una dimensió que continua gairebé absent del debat públic: la sobirania empresarial. L’autonomia estratègica defineix què vol protegir un país; la sobirania empresarial determina si té les empreses capaces de fer-ho. És a dir, el grau en què les empreses que hi operen estan controlades, finançades i dirigides des d’aquest mateix territori, de manera que les decisions estratègiques sobre creixement, innovació, deslocalització i captura de valor responen als seus interessos econòmics i socials de llarg termini. Un territori pot tenir activitat econòmica, ocupació i exportacions, però si les empreses que operen al seu territori no són controlades des d’aquí, la seva autonomia és fràgil.
Per tant, la sobirania empresarial no vol dir tenir fàbriques o ocupació. Vol dir tenir capacitat de decisió: decidir on s’inverteix, quines tecnologies es desenvolupen, quins mercats es prioritzen i què es fa amb els beneficis. I aquesta capacitat està directament vinculada a una realitat sovint incòmoda: la propietat del capital. En una economia de mercat, qui posa els diners posa les regles.
L’accionista és el centre de gravetat d’una empresa. És qui decideix si els beneficis es reinverteixen o es reparteixen, si una empresa es manté independent o es ven, si una planta s’amplia o es tanca, si s’aposta pel llarg termini o per la rendibilitat immediata.
Un territori pot tenir activitat econòmica, ocupació i exportacions, però si les empreses que operen al seu territori no són controlades des d’aquí, la seva autonomia és fràgil
I aquí apareix una diferència clau: la lògica del capital local no és la mateixa que la del capital global. L’inversor local —sovint vinculat al territori, a una família empresària o a un ecosistema productiu— tendeix a prioritzar la continuïtat, l’arrelament i el creixement gradual. El capital estranger, en canvi, respon sovint a una lògica de portafoli global: compara rendibilitats entre països, reordena actius i optimitza resultats a escala mundial. Això no és bo ni dolent; és simplement diferent. Però té conseqüències profundes per al territori on operen les empreses.
Una empresa no crea valor només en forma de salaris i impostos. En crea també en forma de rendes del capital: dividends, plusvàlues, propietat intel·lectual, drets sobre marques i control sobre fluxos futurs de beneficis. Aquesta és la part del valor que correspon a l’accionista. I quan l’accionista és estranger, aquesta part del valor —que sovint és la que més creix amb el temps— no es queda al país.
Això no és una anomalia, és el funcionament normal dels mercats de capital. En aquest sentit, convé estar atents a les conseqüències dels 2 principals fenòmens que especialment en la darrera dècada s’han intensificat a Catalunya: en primer lloc, la dependència de capital estranger i dels mercats financers per a bona part de les inversions empresarials estratègiques; i, en segon lloc, la progressiva venda d’empreses familiars.
El 2024 Catalunya va batre el rècord d’inversió estrangera amb la captació de 1.051 milions d’euros en 106 projectes
De fet, el 2024 Catalunya va batre el rècord d’inversió estrangera amb la captació de 1.051 milions d’euros en 106 projectes, amb un pes especialment elevat de països asiàtics (22 %) i els Estats Units (9 %), segons dades d’Acció. Aquesta capacitat d’atracció és una fortalesa: aporta capital per al creixement, activa projectes, crea ocupació de qualitat, entre d’altres.
Però també revela una vulnerabilitat: fins a quin punt aquesta inversió respon a la pèrdua de la tradicional capacitat d’inversió industrial local de Catalunya? Convé tenir en compte que l’ordre de moltes de les inversions han atorgat un paper central als mercats financers i el capital global, però la reflexió subjacent sobre el procés de pèrdua de sobirania empresarial és ben vigent.
És especialment rellevant no perdre de vista el risc per al nostre teixit empresarial a l’exposició a capital quan aquest no sempre respon exclusivament a criteris empresarials, sinó que sovint s’inscriu dins d’una estratègia d’Estat orientada a assegurar posicions en cadenes de valor globals, accés a tecnologia i influència econòmica.
Per altra banda, el fenomen de la progressiva venda d’empreses familiars té impactes també molt rellevants en matèria de sobirania empresarial. Ja sigui per manca de relleu generacional per assegurar la continuïtat d’empreses competitives, i en altres ocasions, per la dificultat de renunciar a segons quines ofertes de compra. Un exemple il·lustratiu d’aquest fenomen és que la meitat de la quarantena d’empreses catalanes que l’any 1992 van fundar l’Institut d’Empresa Familiar han estat venudes, bona part de les quals a capital global com és el cas de Codorniu, Freixenet o Derbi.
El que és una decisió racional per a una família es converteix, a escala de país, en una pèrdua progressiva de centres de decisió i capacitat estratègica.
No es tracta de rebutjar la inversió estrangera. Es tracta d’entendre una cosa fonamental: la sobirania no és produir, és decidir. Un país és sobirà quan té empreses que controlen tecnologia, marques i clients; quan té capital capaç d’acompanyar-les; quan pot retenir una part significativa del poder de decisió sobre el que es genera.
Si no és així, pot ser molt productiu i molt atractiu per als inversors. Però serà, estructuralment, dependent. La pregunta ja no és si volem atraure inversió -això és imprescindible. Si no, si l’autonomia estratègica que estem construint és veritablement autònoma i com de sòlids en són els fonaments en un context geopolític incert. I és que, tan important és la capacitat d’atracció d’inversió industrial estrangera, com d’estratègic ho és no perdre la capacitat d’inversió industrial local.