Don’t look up (No miris a dalt) és el títol de la coneguda pel·lícula de 2021 dirigida per Adam McKay. La pel·lícula és una genial i oportuna sàtira sobre l’elusió de les evidències i la negació de les accions imprescindibles per evitar una catàstrofe global. Es tracta d’una referència directa al risc vinent del canvi climàtic, representat, en aquest cas, per un meteorit que caurà irremeiablement a la Terra si no s’actua.
Durant molts anys el canvi climàtic va ser vist com una teoria de quatre científics. Entre la ciutadania hi havia qui s’ho creia i qui no, com si fos un tema de fe. El futur, suposadament llunyà, no preocupava gaire. Tot i això, les previsions realitzades des de la ciència s’anaven complint. I se segueixen complint.
Va ser, tanmateix, un equip d’economistes liderats per Nicholas Stern qui va fer obrir els ulls l’any 2007. El principal risc del canvi climàtic serien les conseqüències econòmiques que se’n derivarien. Per exemple, la pujada del nivell del mar exigiria construir dics per evitar inundacions o realitzar costoses infraestructures per gestionar una aigua més irregular. El problema és que tot això acabaria costant molts diners. El canvi climàtic va passar a ser un problema econòmic de dimensions gegantines. El més gran al que s’hauria hagut d’enfrontar la humanitat.
Amb aquest gir, el canvi climàtic va començar a fer més por i aquesta es va introduir a l’imaginari col·lectiu. L’ansietat va impulsar les urgències i la necessitat de trobar una solució ràpida i fàcil va alimentar la recerca de culpables propers i identificables. El sector primari tenia les millors característiques per jugar aquest paper i així se li va adjudicar. En contraposició, es varen dissenyar models agronòmics suposadament més eco-responsables, però incapaços de cobrir la demanda alimentària.
Des del sector agroalimentari es va advertir del problema del proveïment dels aliments. Des d’aquestes pàgines es va afirmar que la crisi del canvi climàtic esclataria com a crisi alimentària. Els fets ho avalen, anem per aquest camí i així ho hem anat explicant. Per exemple, els preus dels aliments mitjans des de 1990 a 2005 havien seguit una trajectòria molt estable. Però, des de 2006, tot es va trasbalsar. D’acord amb l’Index de Preus dels Aliments de la FAO, des de 2005 a avui els preus dels aliments s’han incrementat un 54% en evolució real o un 100% en evolució nominal.
Des d’una onada de calor a Rússia arribem a l’esclat de l’extrema dreta global. En tots els moviments socials hi ha múltiples causes, però el canvi climàtic posa la guspira perquè el conflicte esclati
Des de 2007 hem sofert cinc crisis agudes de preus, tres de les quals directament relacionades amb el canvi climàtic. La bombolla especulativa de 2007, relacionada amb l’impuls dels agrocarburants, va suposar un increment d’un 92% dels preus nominals dels cereals, el principal producte per a l’alimentació humana. La crisi de preus de 2010 és encara més il·lustradora. Una onada de calor extrema sobre Rússia va provocar un increment del 64% del preu nominal dels cereals i, de retruc, que es doblés el preu del pa.
Les conseqüències d’això no es van fer esperar. A Tunísia i Egipte s’aixecaren protestes al crit de “pa i llibertat”. Al cap de poc s’iniciaven les guerres del Nord d’Àfrica. Seguidament, una allau d’immigrants va trencar les capacitats d’acceptació de la Unió Europea (UE). Com a resposta, s’està produint l’increment general de les idees autocràtiques d’extrema dreta. Elles han donat la victòria a Donald Trump. Des d’una onada de calor a Rússia arribem a l’esclat de l’extrema dreta global. En tots els moviments socials hi ha múltiples causes, però el canvi climàtic posa la guspira perquè el conflicte esclati.
En paral·lel, les tensions creixents en els mercats alimentaris han afectat també els elements necessaris per a la seva producció: l’aigua i la terra. A Californià s’ha iniciat un mercat de futurs sobre el preu de l’aigua. Aquí la disponibilitat d’aigua és motiu de creixents preocupacions. Pel que fa al sòl agrari a Espanya, segons el ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació (MAPA), en els darrers quatre anys (2020 a 2024) els preus s’han incrementat un 13,77%. Una tendència que va acompanyada d’una creixent compra de sòl agrari amb finalitats especulatives o en reserva enfront d'una previsible escassedat amb preus dels aliments molt superiors. És a dir, d’alguna manera podríem dir que estan esperant la fam.
Les terres que es busquen són les de regadiu. En aquest sentit, paga la pena observar la diferència de preus, segons el MAPA. Una hectàrea d’olivar de secà té un preu el 2024 de 13.063 euros. El preu d’una hectàrea d’olivar de regadiu és 25.245 euros. Això vol dir un 93% més que la de secà. Tanmateix, si ens referim a una hectàrea de conreus en hivernacle, el preu per hectàrea se situa a 241.797 euros. És a dir, quasi un quart de milió d’euros per una hectàrea d’hivernacle. A la llum d’aquestes xifres sorprèn que encara hi hagi a Catalunya qui no acaba de prohibir qualsevol instal·lació destructiva de plaques solars sobre terrenys de regadiu. En aquest tema es necessiten lleis, no declaracions.
Els darrers anys hem viscut una multiplicació de fenòmens meteorològics destructius amb conseqüències directes en els preus de diversos aliments tals com l’oli, el cafè, el cacau, el sucre, etc. Finalment, aquestes darreres setmanes diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò de la relació directa del canvi climàtic amb els preus dels aliments. D’alguna manera s’ha eixamplat la percepció de risc climàtic en relació amb el proveïment alimentari. El fet de prendre consciència del problema és positiu. Però... sorprèn la tardança a adonar-se’n.
Sorprèn que encara hi hagi a Catalunya qui no acaba de prohibir qualsevol instal·lació destructiva de plaques solars sobre terrenys de regadiu
Curiosament, a casa nostra, hem fet el contrari del que feia falta fer. Hem denigrat i menyspreat l’activitat agrària amb acusacions exagerades o simplement falses. Hem assenyalat com a generalitzables uns models de producció global i socialment inviables. Hem consentit la pèrdua de sòl agrari. Tot plegat, amb indiferència, arrogància i absoluta manca de visió de futur.
L’alternativa, sens dubte, serà una major dependència del proveïment alimentari via importació. Estem en un mercat global i no ha d'incomodar la interrelació comercial amb la resta del món. Però defensar els actius més preuats és l’ABC de qualsevol estratègia de desenvolupament econòmic, social i mediambiental. En aquest cas, les àrees de regadiu, sobretot pels seus potencials futurs al si d’una agricultura de precisió tecnològicament avançada.
A Catalunya, el nostre seriós desequilibri entre la capacitat productiva de la nostra agricultura i la demanda present i futura ens ha obligat a enginyar un sistema alimentari basat en la compra d’inputs primaris via importació, acompanyats, però, d’una gran capacitat industrial transformadora pròpia vers productes de més valor afegit. Aquest model ha permès desenvolupar una de les indústries agroalimentàries més importants d’Europa. Ha estat una bona estratègia, a la que li cal, però, un esforç per internalitzar els costos mediambientals a través d’una activitat bioeconòmica pertinent.
Tanmateix, si bé aquest model ha sigut exitós, cal pensar que, en moments de major incertesa com l’actual, prescindir amb indiferència de les capacitats productives pròpies no es pot considerar una bona estratègia. Cal adonar-se, alhora, que els peus de fora seran molt més cars. És un bon moment per defensar els interessos de país, encara que enfadi a uns quants votants que veuran afectats els seus interessos a curt termini. El meteorit de la pel·lícula Don’t look up es va acostant. Cal mirar a dalt i, en veure’l, reaccionar en defensa dels interessos de país i de futur.