El president Illa ha declarat que la via per generar nova oferta d’habitatge en els terminis més ràpids possibles passa per densificar les zones urbanes ja existents de la Regió Metropolitana de Barcelona. L’arquitecta en cap de Barcelona, Maria Bohigas, també s’ha apuntat a la tesi per a la capital. Sosté que Barcelona ja havia arribat en el seu dia a 1,9 milions d’habitants i que ara, amb 1,73, encara li queda marge per recuperar-los.
El mal record de les remuntes de Porcioles
Durant molts anys, al final del franquisme i inicis de la democràcia, era un lloc comú sostenir que al Raval -aleshores districte V- hi havia una densitat de població més elevada que a Calcuta. Veníem d’unes dècades en què el porciolisme s’havia dedicat a augmentar l’edificabilitat de l’Eixample i a generalitzar les remuntes i les noves construccions de nou pisos, amb àtic i sobreàtic, perquè des del carrer no es notés tant. Planta i nou pisos fou el nou estàndard de la ciutat, encara que hi hagué casos puntuals en què se superaren aquestes alçades, com a les noves edificacions de la Meridiana.
El Pla General Metropolità (PGM) del 1976 posà fre a aquest augment de densificació, sobretot en carrers estrets de les trames urbanes dels antics municipis del pla de Barcelona. Tanmateix, durant anys encara es van construir grans moles d’edificacions que s’acollien al fet que havien obtingut llicència abans de l’aprovació del PGM. Amb aquests antecedents de la història més propera, parlar de densificació provoca, si més no d’entrada, una certa angúnia.
La densificació amable europea
Val a dir que dins el debat europeu sobre com abordar la generalitzada crisi de l’habitatge, la iniciativa d’augmentar la densitat de les zones urbanes ja existents no és nova. El líder laborista Keir Starmer ja va incloure la gentle densification (densificació amable, en podríem dir) en el programa electoral amb què va guanyar les darreres eleccions britàniques. La densificació de Starmer consistiria a incrementar l’edificabilitat passant de dos o tres pisos fins a cinc o sis en zones de cases adossades -tan comunes a Anglaterra-, antigues instal·lacions industrials en desús, cases de poble i permetent la partició en dues zones independents de cases unifamiliars aïllades. No tenim notícia que Starmer hagi avançat gaire en aquest sentit, perquè es tracta de processos complexos, sovint de petites dimensions, i el premier laborista sembla que té reptes socials i polítics més urgents. Però, en qualsevol cas, es tracta d’una mesura de govern formalment validada.
L'estudi 'La població metropolitana, 2011-2041' constata que en els darrers quinze anys el saldo migratori de la ciutat de Barcelona ha estat negatiu
Malgrat la reticència inicial que aquest tema de la densificació provoca, la problemàtica de l’habitatge és prou greu i la necessitat d’oferta nova prou evident perquè no puguem esbandir la proposta socialista sense analitzar-la amb un cert deteniment.
Un terç dels barcelonins que se’n van a l’àrea metropolitana cerquen espais menys densos
Comencem per aquest propòsit de recuperar els 1,9 milions d’habitants a la capital que s’assoliren el 1979, coincidint amb l’elecció dels primers ajuntaments democràtics. Des d’aleshores, la xifra anà baixant amb un mínim l’any 2000, amb poc menys 1,5 milions. Des d’aleshores hi ha hagut una recuperació continuada que coincideix amb les grans onades migratòries del segle XXI i que fa que la ciutat el 2025 assoleixi 1,73 milions d’habitants.
Durant aquest període de recuperació demogràfica, els nascuts a l’estranger s’han multiplicat per set, fins a arribar al 35,4% de la població total. Un augment que no queda compensat, però, pel descens dels nascuts a la resta de l’estat, que passen del 20 al 12%. Per tant, la primera pregunta que cal fer-nos és més habitatge per a qui?
Un estudi recent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (La població metropolitana, 2011-2041) constata que en els darrers quinze anys el saldo migratori de la ciutat de Barcelona ha estat negatiu, amb la totalitat dels 35 municipis restants de l’AMB. Fins i tot amb Badia del Vallès, pràcticament l’únic municipi metropolità que ha perdut població en termes absoluts. Barcelona experimenta un saldo negatiu amb els municipis de l’AMB de més 50.000 habitants durant aquests tres lustres. Aproximadament un 30% del saldo migratori de Barcelona en l’entorn metropolità es dirigeix a municipis de caracteritzats per desenvolupaments urbanístics de mitjana o baixa densitat, la qual cosa posa en evidència que, tot i que una part majoritària de la població marxa buscant preus de l’habitatge més econòmics, una altra part significativa ho fa per millorar la relació qualitat-preu, associada a densitats més reduïdes i a qui segurament no convencerà de quedar-se la proposta d’una ciutat més densa.
Menys habitants, però més congestió
Però és que, a diferència de l’any 1979 i els 1,9 milions d’habitants, el 2025 Barcelona rebé setze milions de turistes, amb una càrrega mitjana diària, segons Barcelona Turisme, de 160.000 persones. L’any 2000 només van arribar una quarta part dels turistes actuals i el 1979 eren quasi inexistents. Tenint en compte, a més, que encara que no tan acusats com en destinacions no urbanes, hi ha també períodes punta i els turistes es caracteritzen per un ús intensiu de la ciutat -sobretot del transport públic i d’espais centrals i punts d’interès molts específics- el nivell de congestió addicional que genera només el turisme equival almenys a assolir una ciutat d’1,9 milions d’habitants avui mateix.
El 2025 Barcelona rebé setze milions de turistes, amb una càrrega mitjana diària, segons Barcelona Turisme, de 160.000 persones
Però no són només els turistes els que densifiquen l’ocupació i l’ús de la ciutat. En aquest període, la ciutat de Barcelona ha polaritzat gran part del creixement dels llocs de treball -persones que cotitzen a la Seguretat Social-, que el 2024 arriben a 1,21 milions de persones. Entre l’any 2000 i el 2024, la ciutat de Barcelona ha augmentat d’un 20% el nombre de llocs de treball, la qual cosa també reforça l’augment de la utilització de la ciutat.
Tanmateix, el nombre de residents que avui treballen és de 751.000. És a dir, cada dia hi ha mig milió net de no residents que entren a la ciutat a treballar, potser alguns menys si es té en compte el teletreball. A tots aquests desplaçaments encara hauríem d’afegir els derivats dels estudis i de la mobilitat no ocupacional (compres, oci, serveis) que augmenten en un 150% els viatges per feina.
En tot cas, cal remarcar que tot plegat qüestiona la idea que la densitat funcional d’una ciutat com Barcelona es pugui mesurar exclusivament en termes de població. Barcelona està molt més utilitzada a hores d’ara que l’any 2000. Afegir-hi població resident encara augmentaria molt més la congestió i la pèrdua de qualitat de vida que se’n deriva.
Una àrea metropolitana més densa que Madrid capital
Segons l’estudi que esmentàvem més amunt, deu dels municipis de l’àrea metropolitana ja tenen més del 20% de població nascuda a l’estranger.
El saldo de barcelonins que s’instal·len a la resta de l’àrea metropolitana només explica poc més del 30% del creixement poblacional. Tenint en compte que el creixement natural -naixements menys defuncions- és negatiu, l’augment de més de 150.000 persones entre el 2011 i el 2025 als municipis metropolitans -exclosa Barcelona- també s’explica majoritàriament per la immigració estrangera. Val a dir que si l’any 2000, la proporció de llocs de treball era de 60-40 a favor de Barcelona, ara aquestes proporcions s’han igualat. En aquest context, quin marge tenen els municipis metropolitans per al creixement poblacional?
Per fer-nos una idea, l’AMB disposa de 636 km2 de superfície, si bé quasi una quarta part correspon a zones agroforestals i de muntanya. Només Collserola ja té 111 km2. La ciutat de Madrid té 604 km2 de terreny quasi exclusivament pla. La població del conjunt de l’AMB és de 3,45 milions d’habitants i la de la ciutat de Madrid, de 3,53 milions. Per tant, no sembla que hi hagi gaire marge per densificar l’AMB, encara que els autors de l’estudi esmentat parlen que el 2041 la població de l’AMB pot augmentar d’entre 100.000 i 260.000 persones més. És una estimació conservadora, sobretot si assumim, com ho fa acríticament el mateix president Illa - que ens encaminem cap als deu milions d’habitants -1,85 milions més que ara- en l’horitzó del 2050.
La Regió Metropolitana com a reserva d’espai
Si l’escala de l’àrea metropolitana sembla que no pot donar gaire més de si com a acollidora de residents i de nova oferta d’habitatge, ens resta la regió metropolitana, a la qual segur que cal afegir les comarques de la vegueria del Penedès i altres com l’Osona i l’Anoia. Deixarem per a una altra ocasió analitzar en profunditat la problemàtica i les possibilitats d’aquestes comarques. Només cal afegir, com declarava la mateixa Bohigas, que ara mateix, amb el desastre de Rodalies, sembla una mica inversemblant parlar de convertir la resta de la Regió i les comarques esmentades en una alternativa habitacional per als qui treballen al nucli de metropolità. Ni ara ni en els pròxims deu anys, encara que tot anés molt bé a Rodalies.
Es pot aplicar la gentle densificaction a casa nostra?
En el cas de la ciutat de Barcelona, tot fa pensar que el marge físic i sobretot la funcionalitat de la ciutat no fa gaire possible, ni molt menys desitjable, augmentar les densitats residencials. A no ser que no vulguem convertir Barcelona en un nou Hong Kong, que segons Buhigas no és el seu propòsit.
A la resta del territori de l’àrea metropolitana, es poden explorar actuacions puntuals i de reduïdes dimensions. Malgrat el convenciment d’Illa que el planejament ja és aprovat i que tot es podria tramitar més de pressa, tota actuació de remodelació -sovint associada inevitablement a la rehabilitació- és lenta i complexa, molt més intensiva en mà d’obra, amb moltes més distorsions en la vida ciutadana si majoritàriament es produeix en nuclis habitats. I els promotors -i més en una època en què el finançament es concedeix molt més escadusserament i que amb la crisi de l’Iran podria encarir-se de forma significativa-, el que els va bé són obres d’un mínim de dimensions per economies d’escala i ràpida materialització si han de recórrer al finançament bancari. Tot el que proposa el president és molt més complex i laboriós per ser gaire atractiu i viable per als promotors privats.
Es pot estudiar la flexibilització d’alguna normativa, com ara la de convertir un habitatge unifamiliar en dos pisos diferents, en el context del canvi generacional dels propietaris, però són solucions necessàriament puntuals i de poc abast quantitatiu. Es podria passar d’edificis nous de planta i quatre pisos a planta i cinc, com van fer a Sant Cugat, amb la vana esperança que disminuirien els preus en comptes d’augmentar els marges dels promotors.
En el cas de la ciutat de Barcelona, tot fa pensar que el marge físic i sobretot la funcionalitat de la ciutat no fa gaire possible, ni molt menys desitjable, augmentar les densitats residencials
Potser el que té més possibilitats és el d’anar reconvertint sòl i instal·lacions industrials obsoletes en habitatge. Tothom es va llançar a promoure sòl industrial als anys vuitanta i noranta i molt ha quedat només parcialment ocupat. La majoria d’indústries ja no generen tantes incompatibilitats amb els usos residencials com fa unes dècades, i aquesta podria ser una via d’una certa rellevància. Ara, fer pisos damunt de biblioteques, teatres o centres d’assistència sanitària com deia Illa, és posar-se en un vesper amb rendiments marginals.
Finalment, i tornant a les zones industrials, una gran reivindicació aquests darrers anys ha estat la de disposar de transport col·lectiu perquè els treballadors no es vegin obligats a usar el cotxe. Això només és una mostra de com és impossible crear gaire nou habitatge si en paral·lel no es construeixen els equipaments públics i no es dota de transport col·lectiu les àrees de nova generació o les que significativament poguessin arribar a densificar-se.
Com ja hem dit algunes vegades, el problema real no és construir habitatges, sinó crear ciutat. I això és molt més complex i car, i no ha d’estranyar que per aquestes i altres raons de cohesió social, molts municipis descartin cap creixement significatiu de la seva oferta residencial. Aquesta darrera és una altra barrera perquè cap procés de densificació arribi a ser prou amable perquè ajuntaments i residents acceptin assumir-lo.