L'adquisició de la química catalana Ercros per part del hòlding portuguès Bondalti ha comportat una onada de preocupació per la definitiva pèrdua de control d'una empresa capdavantera en la història industrial de Catalunya. Tanmateix, quan el 1989 la Societat Anònima Cros es fusionà amb Explosivos Riotinto, aquesta darrera la quintuplicava en beneficis i Cros des del 1969 estava en mans foranes, incloent-hi el Banc Santander durant deu anys i, després, el grup financer kuwaitià Kio, que fou qui promogué la fusió.
Un sector abocat als mercats exteriors i amb grans empreses de capital forà
El sector químic català fa anys que lidera, amb l'alimentació, les exportacions catalanes, en què assoleix un 20% del total durant els darrers anys. L'hegemonia europea tradicional en el sector -amb Alemanya i França al capdavant- fa temps que ha hagut de deixar pas al lideratge mundial de la producció asiàtica, sobretot xinesa. Curiosament, o no, els Estats Units figuren en una tercera posició mundial en el sector. Espanya ocupa el cinquè lloc en la producció química a la Unió Europea (UE) i Catalunya en genera el 41% de les exportacions.
Espanya ocupa el cinquè lloc en la producció química a la UE i Catalunya en genera el 41% de les exportacions
A Catalunya, el sector es concentra, en primer lloc, a Tarragona, i té altres centres rellevants al Vallès -sobretot l'Oriental- i a Barcelona, en aquest darrer cas pel que fa a seus socials i hubs tecnològics. El sector té una gran amplitud de subsectors, des de la petroquímica i la química bàsica fins als plàstics i d'altres especialitats com la farmacèutica, la cosmètica, la llar i l'agricultura. Precisament, aquests dies que patim la crisi de l'estret d'Ormuz, els fertilitzants són un dels principals productes que veuen dràsticament reduït el seu comerç des de l'Orient Mitjà fins a l'Àfrica i gran part d'Àsia.
El gran complex de la petroquímica de Tarragona
Les exportacions de productes petroquímics i de química bàsica es canalitzen sobretot des del port de Tarragona. El transport marítim és el canal habitual de transport per a aquesta mena de productes a causa del seu elevat volum. El naixement d'aquest gran pol de producció química es produí arran de la decisió del 1971 del govern franquista d'instal·lar-hi una refineria, actualment gestionada per Repsol. Hi va haver qui, com Duran Farell, van defensar sense èxit d'instal·lar-la al Prat de Llobregat.
En tot cas, havia de ser en un entorn portuari i amb disponibilitat d'electricitat i d'aigua. El 1967 ja s'havia posat en marxa la central nuclear de Vandellòs I i el 1981 obrí Vandellòs II. Aquest mateix any, es pactà encetar el procés que havia de conduir a l'anomenat minitransvasament de l'Ebre. Aquest, des del 1989, garanteix el subministrament d'aigua a les poblacions del Camp de Tarragona i a la indústria petroquímica de la zona.
Una indústria que després de la refineria atragué altres grans empreses com Ercros, Basf, l'actual Covestro (antiga divisió de Bayer), Cepsa, Bic o Dow Chemical. De totes les grans empreses del polígon, doncs, i un cop venuda Ercros, no n'hi ha cap amb centre de decisió a Catalunya. La producció del complex petroquímic de Tarragona se centra especialment en sals alcalines, oxigen, fertilitzants, insecticides, fertilitzants i plàstics.
Repsol (química, petroli i gas) continua sent el gran motor del polígon. Durant uns mesos semblà que podia derivar part de la seva activitat cap a la producció d'hidrogen verd i hi hagué un gran enrenou i expectatives amb l'acord per construir una gran canalització marítima fins al Roine i d'allà fins Alemanya. Ara ja fa mesos que Repsol ha refredat el seu compromís i caldrà veure si la incipient crisi energètica derivada de la guerra d'Iran el torna a reactivar. En tot cas, Repsol es proveeix de jaciments propis o en cooperació a Amèrica, el Nord d'Àfrica i fins i tot al Mar del Nord, i no es veu directament afectada per una eventual escassedat de petroli provinent del Golf Pèrsic.
Malgrat algun ensurt, el complex petroquímic i el sector del turisme han arribat a una cohabitació silenciosa al Camp de Tarragona
Durant uns anys hi hagué una notable polèmica si l'especialització en aquest tipus d'indústria era compatible amb la vocació turística de la zona, sobretot arran de la implantació de PortAventura. Malgrat algun ensurt que després comentarem, ambdues activitats han arribat a una cohabitació silenciosa i la polèmica es manté somorta.
En tot cas, cal recordar que la indústria petroquímica i de productes de química bàsica es basa en instal·lacions amb gran intensitat de capital que afavoreixen la tendència a la concentració a nivell mundial. A les ingents necessitats d'aigua i energia, cal afegir-hi les implicacions mediambientals i en la salut i la seguretat, que tractarem sintèticament a continuació.
La complicada relació de la indústria química amb la seguretat i el medi ambient
A banda dels elevats costos energètics i d'utilització d'aigua, la indústria química, sobretot de productes bàsics, manté una delicada relació amb la seguretat de l'entorn i amb el medi ambient. Després de l'accident de Seveso -Milà- del 1976, la UE va adoptar diverses directives que augmentaven els controls i la informació i van culminar amb la regulació actual vigent des del 2015.
No és d'estranyar, doncs, que determinades activitats o determinats productes es generin o s'importin de països de recent tradició industrial, on totes aquestes normatives i prevencions són més laxes i generen menys costos. Precisament, pocs anys després de Seveso, el 1984, es produiria el desastre de Bophal (Índia), on s'estima que van morir unes 20.000 persones a conseqüència directa de la catàstrofe d'una planta de l'empresa nord-americana Union Caribde.
Afortunadament, a Europa no s'han repetit més casos d'una gravetat comparable. Tanmateix, a la Canonja, al complex petroquímic de Tarragona es va produir fa ben pocs anys -2020- un accident a l'empresa Iqoxe, amb el resultat de tres morts i set ferits. En aquest cas no fou una fuita, sinó una explosió que, entre d'altres efectes, va propulsar la tapa d'un reactor més de 2,5 quilòmetres i va causar una de les víctimes mortals. En aquells moments van ploure les crítiques sobre l'eficiència del pla d'emergències vigent, que dos mesos després es va modificar.
L'impacte mediambiental de la indústria química de base és també una font de problemes i de riscos, alguns dels quals venen de moltes dècades enrere. Fa uns dies, l'amic Roger Vinton publicava en aquest diari una detallada història d'Ercros. Hi podríem afegir encara un parell d'elements significatius. El primer, més anecdòtic, es va produir arran de la venda i posterior rehabilitació de l'edifici on Cros tenia tradicionalment la seu, al xamfrà del passeig de Gràcia amb Aragó. Quan al sostre es va desmantellar l'enorme parament que sostenia unes immenses lletres amb el nom de la companyia, va quedar al descobert una enorme xemeneia convenientment dissimulada i de la que ningú, aparentment, tenia coneixement.
Fa dècades que l'impacte mediambiental de la indústria química de base és també una font de problemes i de riscos
Tanmateix, l'altre element molt més rellevant és el dipòsit de residus tòxics que Ercros (antiga Erkimia) va anar acumulant al pantà de Riba-roja de la Confederación Hidrológica del Ebro, a Flix, després d'un centenar d'anys d'activitat, els darrers cinc amb legislació mediambiental vigent. Després d'una neteja inicial a càrrec de l'empresa pública Acuamed, es va comprovar que aquesta havia estat incompleta: quedaven un 15% dels residus -unes 150.000 tones, les més tòxiques- al subsol de l'embassament. I molts altres residus acumulats a les antigues instal·lacions industrials. Encara resta per aclarir si serà l'empresa o l'Administració qui acabarà assumint les despeses d'aquesta obra de descontaminació magna.
Sense aquestes dimensions, la descontaminació del sòl ha estat un dels factors que ha retardat la regeneració i la reconversió del front litoral a Sant Adrià, Badalona i Montgat, prolongacions naturals de les implantacions químiques -tints i pintures, lleixius...- nascudes al Poblenou a recer d'activitat dels tèxtils d'estampats. Era l'anomenat sector del ram de l'aigua, per la utilització intensiva que feien de l'aigua d'aquesta zona d'antigues maresmes.
El futur del sector químic de base a Catalunya
Deixant de banda la química de consum -que mereixeria tot un tractament a part- el futur de la indústria petroquímica i de productes químics bàsics està molt vinculat a com es desenvolupi el sector a Europa. Encara que amb menys ressò mediàtic que altres activitats més cridaneres, la química bàsica és essencial per a la continuïtat de la indústria manufacturera a Europa. Si fins no fa gaire semblava que la producció xinesa i asiàtica hauria d'arrasar-ho tot, arran de la crisi de la pandèmia s'ha revalorat la necessitat d'un cert grau d'autosuficiència productiva en tota mena d'àmbits estratègics. I la química de base ho és tant com els xips o els principis actius dels medicaments.
Ja hem comentat com les grans empreses del sector estan en mans foranes i les seves decisions corresponen a una estratègia global que potser ara trobarà més suport en les polítiques econòmiques d'Europa. Això no obstant, caldrà que tots plegats afrontin la desconfiança de la població cap a aquest tipus d'activitats i les corresponents implicacions mediambientals.
De fet, el progressiu abandonament dels combustibles fòssils com a font d'energia primària hauria de potenciar-ne l'ús alternatiu per a tota mena de productes industrials de base, a banda dels plàstics: des de l'amoníac (base per a fertilitzants com la urea) fins a les fibres sintètiques i els materials de construcció -asfalts, aïllants, pintures...-, passant pels lubricants, el cautxú sintètic i la química fina -cosmètics, productes farmacèutics, detergents...
Moltes indústries -ceràmica, metal·lúrgia, vidre, tèxtil...- ja utilitzen avui el gas natural com a base química. Per tant, el futur de la indústria petroquímica i de la química de base està assegurat pel cantó de la demanda. Ara caldrà que la seva producció deixi de ser percebuda com un risc de seguretat i mediambiental que cal externalitzar cap a països amb menys requisits en aquests àmbits.