En l’últim mes, dues de les empreses més emblemàtiques del teixit empresarial català, Puig i Freixenet, han protagonitzat moviments estratègics de gran calat. Puig travessa una etapa de transformació marcada per la seva sortida a borsa i la possible obertura a grans aliances internacionals. Freixenet, en canvi, ha culminat la seva venda total al grup alemany Henkell, posant fi a més d’un segle de gestió familiar. Dos camins diferents que, tanmateix, parteixen del mateix punt de partida i comparteixen una mateixa pregunta de fons: quant pot transformar-se una companyia abans de deixar de reflectir la identitat de la família que la va fundar?
L’empresa familiar se sustenta sobre tres pilars: propietat, control i continuïtat generacional. La seva fortalesa rau en la visió a llarg termini, la identitat corporativa i l’arrelament territorial. Els seus reptes, en la necessitat d’accés al capital, els possibles conflictes interns i la resistència al canvi. Quan aquests pilars s’esfondren, la pregunta ja no és només estratègica: és existencial.
Quant pot transformar-se una companyia abans de deixar de reflectir la identitat de la família que la va fundar?
Catalunya no és un cas menor. El 88% de les seves empreses són de tipus familiar, generen prop del 68% del PIB del sector privat i són responsables del 75% de l’ocupació privada. És, en termes relatius, un dels territoris europeus on aquest model té més pes. I, tanmateix, el marc institucional que el sosté presenta mancances significatives respecte d’altres comunitats, en particular Madrid.
La diferència més tangible apareix en la fiscalitat de la successió. A Catalunya, la reducció de l’Impost de Successions i Donacions per a la transmissió d’empresa familiar arriba al 95% de la base imposable. És un benefici rellevant que Madrid està a punt de superar de manera substancial. L’Avantprojecte de Llei d’Empresa Familiar de la Comunitat de Madrid eleva aquesta reducció al 99%, amplia el cercle de beneficiaris fins al quart grau de parentiu i elimina el requisit d’edat mínima del donant, facilitant així la transmissió anticipada sense condicionar el relleu en la gestió.
Però la diferència de fons no és només quantitativa, sinó estructural. Madrid està construint un marc legal propi i específic, previst per a la seva aprovació a mitjans de 2026, que beneficiarà prop de 450.000 empreses. Catalunya, en canvi, no disposa d’una iniciativa equivalent i les seves empreses familiars depenen principalment del marc fiscal estatal i de la seva pròpia planificació interna per garantir la successió.
El debat sobre l’empresa familiar no s’entén només des dels incentius, sinó també des del control
El debat sobre l’empresa familiar no s’entén només des dels incentius, sinó també des del control. A Catalunya, el règim fiscal no només depèn de la norma, sinó de la seva interpretació i aplicació. En els últims anys, s’ha intensificat el control administratiu sobre els requisits que permeten accedir a aquests beneficis, amb una vigilància més estricta sobre aspectes com la participació efectiva en la gestió, l’estructura societària o el compliment rigorós de les condicions exigides.
Això introdueix un element clau: la incertesa. No per la norma en si, sinó per la seva aplicació. L’empresa familiar no només ha de complir els requisits, sinó poder acreditar-los amb un grau creixent d’exigència. El resultat és un augment de la complexitat jurídica i del cost de mantenir estructures que permetin preservar el seu caràcter familiar.
Convé no simplificar en excés. El fet que Freixenet hagi acabat en mans alemanyes o que Puig hagi acudit als mercats de capitals no es pot atribuir únicament a la fiscalitat. La globalització, la necessitat de finançar el creixement i les dinàmiques internes de cada família són factors igualment determinants. El marc institucional facilita o dificulta la continuïtat, però no la garanteix per si sol.
Perdre poder familiar és cedir sobirania sobre el rumb de l’empresa i, per extensió, del país
El que sí que resulta difícil de justificar és que Catalunya no compti amb una agenda política específica per al seu sosteniment. No es tracta de replicar el model madrileny, sinó de reconèixer que l’empresa familiar requereix una atenció institucional activa: fiscalitat competitiva, serveis de mediació i formació per a la successió, i un marc normatiu estable i previsible.
Perdre poder familiar és cedir sobirania sobre el rumb de l’empresa i, per extensió, del país. Perdre el control equival, en bona part, a deixar d’existir com a entitat autònoma. Puig i Freixenet mostren camins diferents, però tots dos recorden que mantenir la identitat i la capacitat de decidir continua sent el repte més gran de l’empresa familiar. I aquest repte no s’afronta només des de dins de la família: requereix també un entorn institucional que estigui a l'altura.