Escolta l'article ara…
La indústria està immersa en un entorn especialment convuls i en transició constant. Existeix un consens generalitzat en aquesta afirmació. La pressió sobre els marges a causa de la globalització s’ha accentuat amb un moviment pendular cap al proteccionisme de les diferents regions del món, amb costos elevats i necessitat de moure’s cap a models de negoci, productes i serveis més sostenibles i processos més digitalitzats.
La irrupció de noves tecnologies posa en qüestió el que la indústria ha vingut fent durant dècades. Tot plegat, si ho haguéssim de resumir en un únic repte global, genera una necessitat més urgent que mai de transformar-se, de canviar, de fer les coses d’una forma diferent, de generar idees i portar-les a mercat, de sofisticar els processos i les propostes de valor... En definitiva: la indústria necessita innovar o morirà. Ja no és una “eina de diferenciació estratègica”, és una qüestió de supervivència.
La indústria, els centres tecnològics i com hem arribat fins aquí
Segons l'Idescat, a Catalunya, el 98% de les empreses industrials són pimes i gairebé vuit de cada deu són microempreses (menys de deu treballadors). Segur que aquestes dades no ens sorprenen, però el que m’interessa és emfatitzar que la dimensió importa quan parlem d’innovar de forma sostinguda i eficaç. Ens calen recursos per assumir els riscos que són inherents a “fer les coses de forma diferent”. És a dir, és com que necessitem un coixí o algú que sigui capaç d’ajudar-nos a reduir la incertesa de les nostres inversions més arriscades.
La matèria primera de la innovació són les idees i el coneixement científic. Només haurem innovat si som capaços de portar fins al mercat aquest coneixement i les noves idees en forma de productes i serveis i amb un model de negoci exitós. Per tant, la indústria, per a poder innovar, necessita mirar el seu entorn (físic i conceptual) per trobar algú que li pugui aportar idees diferents o coneixement diferencial. Aquí podríem discutir àmpliament sobre la bretxa que existeix entre la manera de fer de les universitats i la indústria.
També podríem defensar, amb els clàssics arguments ingenus i excessivament simples, que les universitats han de parlar l’idioma empresarial, ajustar-se als terminis que requereix el mercat, etc. En fi, no hi entraré, ja ho faré en un altre article. Tanmateix, no me’n puc estar de dir que, davant de problemes complexos, caldria evitar recórrer als tòpics o a respostes massa simplistes.
El punt al qual vull arribar és que, més que mai, a la indústria li calen organitzacions i persones que estiguin a mig camí: que entenguin els resultats de la recerca que duen a terme les universitats, que sàpiguen dialogar i col·laborar amb honestedat genuïna amb elles i que n’orientin les aplicacions cap alquè necessita la indústria (avui i en els pròxims anys).
És a dir, cal alguna organització que estigui en contacte permanent amb la indústria, que fins i tot sigui dirigit per persones amb reconeguda experiència i coneixement sobre la realitat industrial, però que, a més, pugui dialogar amb humilitat i solvència amb l’entorn científic. Difícil, oi? Evidentment, és clar que seria difícil si ho haguéssim de crear de zero, o si pretenem desesperadament (i fútilment) canviar la cultura, valors i objectiu fundacional de la recerca bàsica per posar-la al servei de la indústria.
Fraunhofer va néixer el 1949 a Múnic per impulsar el desenvolupament econòmic mitjançant la recerca aplicada, i aquesta missió industrial es manté avui
La bona notícia és que no ens cal inventar res, perquè ja existeix. Fa gairebé 80 anys que es va proposar una solució que, amb els anys, s’ha consolidat demostrant la seva eficàcia. Fraunhofer es va fundar l’any 1949 a Múnic, Alemanya. Va néixer per impulsar el desenvolupament econòmic mitjançant la recerca aplicada, i aquesta missió industrial es manté. El 1949, l’objectiu era contribuir a la reconstrucció econòmica de postguerra i, especialment, a la industrialització de Baviera, aleshores encara molt agrària.
Inicialment, Fraunhofer es dedicava sobretot a captar recursos públics i donacions per finançar serveis tecnològics i recerca útil per a la indústria. Anys més tard, el 1973, es va aprovar i consolidar el conegut model Fraunhofer: el suport públic de base creixia vinculat a la capacitat de captar contractes de recerca. El model clàssic s’explica amb tres terços aproximats: finançament públic de base, projectes públics competitius i contractes amb empreses. Això és un “centre tecnològic”. I no una altra cosa.
Sovint es produeixen lamentables confusions a la premsa o en entorns de debat aparentment seriosos en què es barregen com a un de sol els centres tecnològics amb els centres de recerca, els centres d’excel·lència, els laboratoris corporatiu, els parcs científics, les infraestructures singulars de recerca, els centres d’homologació de tecnologies... i un llarg etcètera.
Si el model paradigmàtic va néixer a l’Alemanya de la postguerra fa gairebé 80 anys, els centres tecnològics espanyols van començar a aparèixer amb les crisis industrials dels anys vuitanta i noranta del segle passat. De fet, al País Basc ja existien alguns centres molt concrets des de feia dècades, gairebé coetanis amb el naixement de Fraunhofer, però, als anys vuitanta, en plena crisi i reconversió industrial, el govern basc reforça aquests centres i impulsa una xarxa orientada a la modernització tecnològica. Va ser la llavor del que avui coneixem com Tecnalia, sens dubte el centre tecnològic de referència a Espanya.
A Catalunya vam viure un procés similar, però amb un matís important: la potent i diversificada indústria catalana, gairebé sense suport públic i en paral·lel a les decisions dels governs de l’època, s’ajuntava per a crear centres tecnològics que els poguessin aportar serveis i coneixement tecnològics. Naixien o es reconfiguraven estructures ja existents, amb impuls i lideratge privat, per a fer que la indústria fos més competitiva a través del coneixement. Va ser l’origen del que, anys més tard, aquest cop sí amb el suport públic basal necessari, es consoliden els dos grans centres tecnològics que tenim a Catalunya i que serveixen al teixit industrial català: Eurecat i Leitat.
Què és un centre tecnològic
Per si persisteixen dubtes sobre què és un centre tecnològic, permeteu-me detenir-me un moment i dedicar un parell de paràgrafs a fixar conceptes.
Els centres tecnològics, com Eurecat, Leitat, Tecnalia o els instituts Fraunhofer, són organitzacions de recerca aplicada que tenen, com a raó de ser, transformar el coneixement en innovacions que millorin la competitivitat de les empreses (especialment el sector industrial). Posen al seu abast talent especialitzat, laboratoris i capacitats tecnològiques que moltes empreses, especialment les pimes, difícilment podrien desenvolupar soles, i redueixen el risc i el temps necessaris per innovar.
La seva activitat es pot agrupar en tres grans blocs:
- Recerca aplicada pròpia, per generar coneixement i anticipar les tecnologies que necessitarà la indústria
- Projectes d’R+D amb empreses, per desenvolupar nous productes, processos i solucions, mitjançant contractes directes o projectes col·laboratius
- Serveis tecnològics especialitzats, com assajos, validacions, assessorament i formació, per facilitar la incorporació de tecnologia al teixit productiu
D’aquesta manera, contribueixen a augmentar la productivitat, a diferenciar l’oferta industrial i a generar activitats de més valor afegit i ocupació qualificada: són, per tant, una infraestructura essencial de suport a la competitivitat industrial i a la prosperitat dels territoris.
La mida importa
Si Catalunya ja disposa de dos centres tecnològics amb llarga i contrastada trajectòria, potser ens podríem aturar aquí i deixar-los fer. Deixeu-me aportar un parell de reflexions per a qüestionar aquesta conclusió... de nou, massa simplista.
El 2025, Tecnalia va assolir uns ingressos de 156 milions d’euros. Aquell mateix any, Eurecat en va ingressar 74 i Leitat, segons la seva memòria anual, 34,9. Un sol centre basc tenia, doncs, un volum d’ingressos un 43% superior al dels dos grans centres tecnològics catalans junts. La dada mereix una reflexió sobre el nivell d’ambició que exigim a aquestes institucions.
El 2025, un sol centre basc (Tecnalia) tenia un volum d’ingressos un 43% superior a Leitat i Eurecat junts, els dos grans centres tecnològics catalans
El contrast augmenta quan mirem la indústria a la qual donen servei. El valor afegit brut industrial català del 2025 va ser de 57.511 milions d’euros, segons l’Idescat, davant dels 20.903 milions d’indústria i energia d’Euskadi, segons Eustat. Amb aquestes estimacions, la indústria catalana té una dimensió 2,75 vegades superior. Posats en relació amb aquesta base industrial, els ingressos de Tecnalia tenen un pes gairebé quatre vegades més gran que els d’Eurecat i Leitat sumats.
Cal llegir bé la comparació. Els centres treballen per a clients de diversos territoris i sectors, i els ingressos inclouen recursos públics i privats. Aquesta proporció aproxima la seva dimensió relativa, però no pretenc mesurar tota la transferència ni la inversió empresarial en R+D. Catalunya disposa d’altres agents del “sistema de recerca i d’innovació” com ara universitats, centres TECNIO, centres CERCA i altres organitzacions que també realitzen activitat de transferència. Euskadi també té un sistema plural, però el paper dels centres tecnològics, amb Tecnalia al capdavant, és absolutament central.
Precisament per aquestes diferències, seria poc rigorós deduir-ne una mida òptima pels centres catalans de forma automàtica. Però tampoc seria raonable utilitzar-les per eludir la pregunta: els nostres centres tenen l’escala i les capacitats que necessita una economia industrial com la catalana? El seu horitzó es defineix a partir del pressupost de l’any anterior o de les oportunitats tecnològiques i industrials del país?
La nova ambició dels centres tecnològics
Fa més d’una dècada, la integració de centres que va donar lloc a Eurecat, constituït l’any 2015, va respondre a una necessitat real de massa crítica. Reunir talent i coneixements diversos permetia abordar projectes més complexos i sostenir infraestructures difícils de finançar des de centres petits. S’ha construït una capacitat que cal reconèixer. El repte següent exigeix preguntar-se com multiplicar-ne l’abast.
Jo situaria l’ambició en un projecte capaç de doblar o triplicar l’activitat amb empreses durant la pròxima dècada, amb més capacitat per liderar grans desenvolupaments i fer-los arribar al mercat. Ho plantejo com una exigència de projecte i de compromís directiu, que cal concretar amb recursos, prioritats i fites verificables. La comparació basca indica que hi ha referents propers d’una altra escala. Demostrar quines oportunitats podem convertir en creixement correspon a qui dirigeix els centres.
Un gran centre català hauria d’aspirar a ser un soci tecnològic de referència europeu en àmbits seleccionats, capaç d’atreure encàrrecs industrials i talent
Aquesta ambició ha de tenir contingut industrial. Un centre tecnològic ha de permetre a una empresa fer coses que difícilment podria fer sola: desenvolupar tecnologia, provar un procés abans d’invertir en una nova planta industrial o reduir el risc d’industrialitzar una innovació. Créixer ha de servir per abordar reptes més rellevants i arribar a empreses que avui encara no hi accedeixen. Un augment de pressupost té valor quan amplia aquesta capacitat.
La dimensió també es construeix amb especialització i mercat internacional. Un gran centre català hauria d’aspirar a ser un soci tecnològic de referència europeu en àmbits seleccionats, capaç d’atreure encàrrecs industrials i talent. A cap empresa li imposaríem limitacions a l’hora de vendre els seus productes o serveis fora de les seves fronteres. D’altra banda, que els centres tecnològics rebin diners públics no eximeix la seva responsabilitat d’influir internacionalment en les agendes tecnològiques que acabaran impactant en la nostra indústria. Això requereix escollir on es vol destacar i on s’ha de treballar amb altres. Obrir línies en totes les tecnologies emergents pot dispersar recursos que necessiten continuïtat i concentració.
Els centres tecnològics i el sistema de recerca
La relació amb la resta del sistema és una altra necessitat i prova d’ambició dels centres. Catalunya genera coneixement absolutament diferencial i en grans quantitats en universitats, hospitals, centres de recerca i grans infraestructures científiques. Els centres tecnològics haurien d’aspirar a convertir una part més gran d’aquest coneixement en aplicacions industrials. Massa vegades podríem caure en la temptació de limitar la valorització, transferència i comercialització només dels resultats de la recerca (aplicada) pròpia dels centres. Cal, també, una mirada complementària al sistema de recerca i valoritzar tot allò que sigui útil per la indústria, també quan s’ha originat fora dels nostres laboratoris. La tecnologia pròpia és un actiu, però la capacitat d’incorporar i madurar tecnologia d’altres pot ampliar molt més el servei al país.
Això exigeix un acostament humil i un reconeixement genuí en vers les capacitats de generació de coneixement que tenim al sistema públic de recerca. També exigeix una especialització en etapes
essencials d’escalat de tecnologies, industrialització de solucions, disseny de prototips i pilots en entorn industrial, etc. Aquí és on els centres tecnològics són complementaris i valuosos per la resta del sistema.
Cal dissenyar i arribar a acords sobre propietat intel·lectual, drets d’explotació, repartiment d’ingressos i ús d’infraestructures. També exigeix acceptar que un altre agent lideri una part del projecte. Quan retenir tota l’activitat dins de l’organització pesa més que oferir la millor solució a l’empresa, es va evident un biaix que ens allunya de la nostra missió fundacional. Apareix un problema de direcció. Qui lidera un centre ha de saber reconèixer quan el coneixement d’un altre és millor i desenvolupar els mecanismes apropiats per a incorporar-lo. El protagonisme compartit també pot generar creixement i existeix un cost d’oportunitat evident si no s’aprofita l’enorme potencial que la complementarietat de les capacitats pot generar a totes les parts del sistema.
La lliçó basca, per tant, va més enllà de les fusions. Es pot combinar escala amb l’existència d’un sistema divers. La qüestió és com s’articulen especialitzacions i col·laboracions amb una política industrial sostinguda. A Catalunya hem dedicat molts esforços a discutir l’arquitectura del sistema. Ara cal examinar amb la mateixa exigència com es dirigeixen les organitzacions que l’integren.
L’equilibri inestable dels centres tecnològics
El finançament públic forma part d’aquesta discussió. Exigir que un centre visqui exclusivament del que factura a empreses pot empènyer-lo cap als serveis de retorn immediat i afeblir la seva capacitat d’assumir risc tecnològic. En altres paraules: sense finançament públic, un centre tecnològic acabarà esdevenint una empresa de serveis tecnològics, reduint al mínim la seva activitat de recerca pròpia per ofegament (el mercat no li pagarà una recerca, per molt aplicada que sigui, que no tingui un retorn cert).
Exigir que un centre visqui exclusivament del que factura a empreses pot empènyer-lo cap als serveis de retorn immediat i afeblir la seva capacitat d’assumir risc tecnològic
El model Fraunhofer combina finançament institucional, contractes empresarials i projectes públics competitius. El suport de base permet preparar tecnologies que seran útils d’aquí a uns anys barrejant coneixement extern amb capacitats internes i elaborant un full de ruta clar de recerca aplicada i desenvolupament de tecnologies. Aquest horitzó és necessari per construir capacitats industrials pròpies i aportar un valor real i tangible a la indústria.
Si no, si el que volem és que sobrevisquin del què el mercat estarà disposat a pagar, muntem una enginyeria o un laboratori i... llestos. Certament, i en l’extrem oposat, si un centre tecnològic es centra massa en la captació de finançament públic, o rep un finançament basal públic excessiu en termes relatius als seus ingressos totals, acabarà especialitzant-se en fases cada cop més immadures del desenvolupament tecnològic, de formar que farà recerca exploratòria i es convertirà en allò que no ha de ser: un centre de recerca (aplicada, però un centre de recerca...).
Aquí rau un dels misteris més ben guardats del model de negoci d’un bon centre tecnològic: saber quin és el percentatge adequat d’ingressos públics que ha de rebre en relació als ingressos privats que genera per serveis a la indústria. El model clàssic Fraunhofer, com he explicat abans, estableix uns percentatges bàsics, però ens equivoquem sistemàticament quan adoptem aquests percentatges acríticament com un axioma irrenunciable. Cal adaptar aquests percentatges després d’analitzar bé el moment de desenvolupament de cada centre tecnològic, la realitat del sector industrial al que serveix, l’existència d’altres agents al territori i l’exigència de retorn a mig i llarg termini.
D'altra banda, sovint simplifiquem (de nou) massa el discurs quan parlem de “finançament públic”. No té res a veure el finançament públic per a sostenir despeses recurrents d’una organització (es digui centre tecnològic o empresa) amb el finançament públic necessari per a invertir en un nou laboratori. Confondre “despesa” amb “inversió” és una errada massa bàsica que no ens podem permetre quan parlem de finançament.
Endemés, és absolutament imprescindible desenvolupar i dotar convenientment les polítiques d’“incentius a la demanda” (suport que rep la pròpia indústria per a contractar R+D en col·laboració amb els centres tecnològics). No m’estendré en aquest punt, però resulta d’una lògica fora de tota discussió que el fet d’incentivar la demanda contribueix decisivament a orientar l’oferta.
El suport públic també pot reforçar l’exigència sobre els resultats. Euskadi ofereix un exemple concret: Emaitek Industria Hobea 2026 incorpora un model d’assignació de finançament en què l’impacte en la indústria basca pesa un 55%, per davant del lideratge tecnològic, l’especialització i el posicionament internacional. És una manera de vincular el suport a les capacitats amb la contribució als objectius industrials. Per cert, l’any 2026, el govern basc aporta 62,1 milions d’euros a “l’activitat no econòmica” dels centres... és a dir: aporta aquest finançament basal per a la recerca aplicada dels centres. Això sí, contra una exigència que va més enllà dels resultats de la recerca que finança: es fixa en l’impacte que els centres tenen en la competitivitat de la seva indústria.
La insuficiència de finançament o la seva indeterminació a llarg termini no pot convertir-se en una explicació universal que deixi la gestió fora de l’avaluació
De la mateixa manera, doncs, a Catalunya, reclamar més recursos públics ha d’anar acompanyat de propostes igualment concretes sobre el retorn que se n’espera. La insuficiència de finançament o la seva indeterminació a llarg termini no pot convertir-se en una explicació universal que deixi la gestió fora de l’avaluació. Les administracions han d’aportar estabilitat i prioritats, però els equips directius dels centres tecnològics han de demostrar que saben transformar-les en desenvolupament tecnològic, aliances i activitat empresarial.
La relació amb les pimes mereix una revisió específica. La seva dimensió i capacitat d’absorbir tecnologia condicionen la demanda. Precisament per això necessiten interlocutors que entenguin el negoci, ajudin a formular el problema i proposin un itinerari assumible. Esperar que l’empresa arribi amb el repte tecnològic perfectament definit limita l’abast de la missió que justifica el suport públic. Desenvolupar aquesta demanda és part de la feina del centre.
Per fer-ho, cal combinar enginyeria amb desenvolupament de negoci i coneixement dels processos i els mercats dels clients. També cal treballar amb clústers i associacions empresarials que ja tenen la confiança de les empreses. Construir aquesta capacitat comercial i relacional, i dotar-la de professionals i recursos, és una responsabilitat directiva tan rellevant com captar projectes de recerca.
L’avaluació ha de fixar-se en tot allò què passa després de captar el projecte o registrar la patent: quines tecnologies s’adopten, quines inversions s’acceleren i quines millores de productivitat i competitivitat s’aconsegueixen. Els centres ja comuniquen casos d’èxit i alguns publiquen estimacions d’impacte. Cal que aquests exercicis permetin contrastar els resultats i distingir la seva contribució d’allò que hauria succeït igualment, amb terminis adequats i avaluació independent.
El fet que els centres tecnològics rebin un suport públic substancial no ens hauria de fer por ni ens hauria de semblar “massa”. La indústria catalana mereix un suport directe però també indirecte a
l’alçada del seu volum de negoci i dels reptes majúsculs que està afrontant en termes de tecnologia, transició energètica i innovació en sentit ampli.
Això sí: cal que els centres tecnològics siguin conscients del seu paper fonamental com a braç executor de les polítiques industrials del país. Els gestors dels centres han de tenir iniciativa, criteri propi i capacitat per plantejar una estratègia ambiciosa, però, al mateix temps, han d'entendre molt bé quin és el paper institucional que assumeixen: si el Govern defineix unes prioritats de país de la política industrial o d’estratègia d'innovació i transferència, els centres tecnològics han de ser un dels instruments que ajudi a convertir aquestes prioritats en resultats. No crec que tingui sentit que una institució d'aquesta naturalesa construeixi una agenda desconnectada de l'estratègia econòmica i industrial del país. La lleialtat institucional és essencial.
L’evolució dels centres tecnològics
La dècada passada va ser clau en l’evolució dels centres tecnològics catalans. La creació d’Eurecat va ser especialment rellevant, com a resultat de la fusió de cinc centres tecnològics i la posterior absorció d’altres centres d’un abast més territorial o sectorial. El naixement d’Eurecat responia, com he comentat abans, a una necessitat de generar la massa crítica i capacitats necessàries per servir millor la indústria catalana, que té reptes que s’han d’abordar des d’una mirada multitecnològica i amb solvència de gestió. Més enllà d’aquests motius, també és important pensar en l’eficiència dels recursos públics, l’especialització dels equips, la gestió centralitzada d’un calendari d’inversions coherent, etc.
Tot això té molt de sentit i, probablement, s’ha assolit en bona mesura. Si analitzem les xifres d’Eurecat i el funcionament erràtic d’altres centres tecnològics en la darrera època, ens adonarem que l’etapa de creació, integració i consolidació d’un model s’ha dut a terme amb èxit. En realitat, no ens hauria de sorprendre gaire, doncs es partia d’una base sòlida d’experiència i coneixements previs de les organitzacions que van original el centre.
Si analitzem les xifres d’Eurecat i el funcionament erràtic d’altres centres tecnològics en la darrera època, ens adonarem que l’etapa de creació, integració i consolidació d’un model s’ha dut a terme amb èxit
Ara ens trobem davant d’una nova etapa. Si s’ha aconseguit una integració efectiva de multitud d’organitzacions i de persones, i s’ha fet tot consolidant un model propi, ara cal fer un salt en termes de professionalització i d’ambició. Per tot el que he exposat en aquest article, el moment actual exigeix aquesta orientació cap a unes quotes d’ambició i impacte superiors, que permetin assolir la seva missió fundacional de transformació efectiva de la indústria tot respectant els principis de rigor i exigència màxima en termes de gestió.
L’organització ho ha de notar. Cal traslladar aquesta missió al sistema de pressions i incentius interns. La promoció dels responsables depèn, sobretot, del pressupost captat o de la mida de la seva unitat, però la cooperació competirà amb interessos molt més ambiciosos i tangibles. L’ambició i monitorització de l’assoliment dels objectius que emanen de la missió fundacional del centre és irrenunciable. Els òrgans de govern han de fixar aquestes prioritats i exigir correccions quan els resultats s’allunyin dels objectius.
La creació i consolidació dels centres tecnològics ha requerit (i requerirà) esforç públic, talent i decisions fermes, però complexes. Reconèixer aquest llegat obliga a cuidar-lo amb exigència. Una economia industrial de la dimensió de la catalana ha de reclamar projectes que estiguin a l’altura de les seves possibilitats. Qui dirigeix aquestes institucions ha d’estar disposat a transformar-les amb la mateixa ambició i fermesa amb què demanem a la indústria que es transformi perquè, al cap i a la fi, és la mateixa transformació.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat