No hi ha contradicció entre donar més temps a la indústria i mantenir l'ambició climàtica. La contradicció seria donar més temps sense aprofitar-lo per construir les tecnologies que ens han de permetre complir els objectius.
La decisió de la Comissió Europea d'allargar fins al 2039 els drets gratuïts d'emissió de CO₂ per a determinades indústries ha generat un debat previsible. Per a alguns representa una marxa enrere en les polítiques climàtiques; per a altres, una rectificació necessària davant les dificultats competitives de la indústria europea. La realitat, però, és més complexa. I probablement també més interessant.
Europa continua mantenint l'objectiu de neutralitat climàtica el 2050. El que canvia és el reconeixement que, en alguns sectors industrials, la velocitat de la transició no depèn només de la voluntat política ni de les mateixes empreses, sinó també de la disponibilitat tecnològica. La flexibilitat pot ser una bona notícia, sempre que no es converteixi en una excusa per ajornar les transformacions necessàries. Ho veiem al sector de la mobilitat: permetre als fabricants europeus de cotxes continuar fabricant vehicles contaminants no evitarà que els fabricants emergents d’altres indrets (Xina) avancin en els seus productes menys contaminants i ocupin l’espai al qual renunciem abans que hi puguem arribar.
Perquè el problema de fons no és el calendari. El problema és la tecnologia.
La regulació també és una política d'innovació
Durant dècades, Europa ha demostrat que la regulació pot ser una extraordinària palanca d'innovació. Els estàndards ambientals més exigents han impulsat el desenvolupament de motors més eficients, filtres de partícules, processos industrials menys contaminants o edificis de consum gairebé nul. La coneguda hipòtesi de Porter sosté, precisament, que una regulació ambiental ben dissenyada no només redueix emissions, sinó que també estimula la innovació i acaba reforçant la competitivitat de les empreses.
Naturalment, aquesta no és l'única palanca. Els incentius públics (ajuts, finançament, fiscalitat favorable o compra pública innovadora) també són essencials. Però relaxar la pressió regulatòria sense reforçar, simultàniament, els incentius significa debilitar un dels principals motors que ha impulsat tradicionalment la innovació (a Europa i arreu del món).
Per això és important entendre que flexibilitzar els terminis no pot significar reduir l'ambició.
La tecnologia no sempre arriba al ritme de la regulació
Ara bé, també és cert que hi ha sectors industrials on la descarbonització completa encara no és tecnològicament possible.
És el cas de bona part de la indústria química, la siderúrgia, el ciment, la ceràmica o determinats processos paperers. No és una qüestió de manca de compromís empresarial. Moltes d'aquestes empreses fa anys que inverteixen de manera intensa en reduir emissions. El problema és que, en alguns processos, les tecnologies necessàries encara no existeixen a escala industrial o continuen en fases molt inicials de desenvolupament.
La descarbonització dels sectors emissors de gasos “de difícil abatiment” (difícils d’evitar o compensar) s'ha d'entendre com un procés en tres etapes:
La primera consisteix a portar al límit l'eficiència dels processos actuals: consumir menys energia, aprofitar millor els recursos i reduir emissions per unitat produïda.
La segona passa per incorporar totes aquelles tecnologies que ja són disponibles: electrificació, hidrogen en determinats usos, nous processos productius, captura de carboni o substitució de combustibles fòssils quan sigui viable.
La tercera és la més difícil i, probablement, la més determinant: desenvolupar tecnologies que avui encara no existeixen comercialment. Moltes de les solucions que permetran assolir la neutralitat climàtica continuen en laboratoris, plantes pilot o projectes demostratius amb nivells de maduresa tecnològica encara baixos. Algunes, fins i tot, es troben en “fase idea”.
En alguns sectors industrials, la velocitat de la transició no depèn només de la voluntat política ni de les mateixes empreses, sinó també de la disponibilitat tecnològica
En aquest context, la decisió europea no és tant una renúncia com un exercici de realisme. Hi ha temps perquè aquestes tecnologies arribin a maduresa sense renunciar a l'objectiu final.
El gran error europeu: pensar només en la demanda
Però la proposta de Brussel·les continua tenint una mancança important: Europa ha construït bona part de la seva política climàtica des del costat de la demanda. Obliguem les empreses a reduir emissions. Fixem objectius cada vegada més exigents i penalitzem el carboni.
Tot això és necessari. El que no és suficient és limitar-nos a generar demanda de tecnologies de descarbonització sense preocupar-nos de qui les fabrica. Qui produirà els electrolitzadors? Qui desenvoluparà els sistemes de captura de carboni? Qui fabricarà els nous materials, els equips industrials, els reactors, els sensors o els sistemes digitals que faran possible aquesta transformació?
Si la resposta és que la major part d'aquesta tecnologia s'importarà d'altres continents, Europa haurà reduït emissions, però haurà renunciat a una enorme oportunitat industrial i s’haurà posat en mans de tercers... amb els evidents riscos que això comporta (pel que fa a preus, disponibilitat de productes, actualitzacions tecnològiques, limitació de posició competitiva, etc.). No vull ser catastrofista, però recordem que, actualment, la Xina produeix aproximadament entre el 85% i el 90% dels panells solars del món.
La Xina produeix aproximadament entre el 85% i el 90% dels panells solars del món
Precisament aquest és un dels missatges centrals de l'informe Draghi sobre la competitivitat europea: la transició energètica només reforçarà l'economia europea si va acompanyada del desenvolupament d'una potent oferta industrial pròpia. El Clean Industrial Deal i la futura Industrial Accelerator Act ja apunten en aquesta direcció, incorporant mecanismes perquè la compra pública i els ajuts impulsin tecnologies fabricades a Europa i consolidin cadenes de valor pròpies.
I és que la política climàtica també ha de ser política industrial.
La captura de carboni no és el destí. És el pont
En aquest debat també cal perdre la por de parlar de tecnologies de transició.
La captura i l'emmagatzematge de CO₂ continuen generant controvèrsia. És comprensible. Però la pregunta no és si representen la solució definitiva, sinó si poden ajudar-nos a guanyar temps mentre arriben les tecnologies disruptives.
Noruega, entre altres països, ja fa anys que demostra que és possible desplegar aquests sistemes amb garanties tècniques i ambientals. En sectors on les emissions són pràcticament inevitables amb la tecnologia actual, capturar el carboni pot ser una eina de transició extraordinàriament valuosa. No és una alternativa a la innovació sinó que és un pont pràcticament inevitable cap a la innovació.
Potser hauríem de parlar més de “desfossilitzar” que de “descarbonitzar”
Hi ha encara un altre matís que sovint queda fora del debat: parlem contínuament de “descarbonitzar”, quan el gran objectiu, en realitat, és “desfossilitzar”. No totes les emissions de CO₂ són iguals. El carboni procedent del petroli, del gas o del carbó incorpora a l'atmosfera carboni que portava milions d'anys emmagatzemat al subsol i contribueix a l’escalfament global (desestabilitza l’ecosistema). En canvi, el CO₂ derivat de la biomassa o dels biogasos forma part del cicle biològic del carboni.
La diferència és fonamental. Fiquem-nos-ho al cap: el repte no és eliminar qualsevol emissió de carboni, sinó deixar de dependre dels combustibles i de les matèries primeres fòssils. Una caldera de biomassa emet CO₂ i el biogàs derivat del tractament de purins també (quan es crema), però l’opinió pública hauria d’entendre que això és la solució i no pas el problema.
Catalunya s'hi juga molt més del que sembla
Aquest debat és especialment rellevant per a Catalunya. La indústria química és el segon sector industrial del país i a Tarragona disposem del principal pol petroquímic del sud d'Europa, una autèntica joia per la competitivitat del país i de tota la indústria que, d’una forma o altra, necessita proveir-se del que surt d’aquest pol. Però és que si hi afegim la siderúrgia, el ciment, la ceràmica i la resta d'indústries intensives en emissions, parlem d'un conjunt d'activitats que representen aproximadament el 19% del PIB industrial català i el 15% de l'ocupació industrial.
No estem parlant, doncs, d'un debat ambiental abstracte. Estem parlant de competitivitat, d'ocupació, d'inversions i del futur d'una part molt significativa del teixit productiu català i de totes les cadenes de valor que se’n deriven.
La indústria química és el segon sector industrial del país i a Tarragona disposem del principal pol petroquímic del sud d'Europa
Per això Catalunya hauria de seguir molt de prop l'evolució d'aquestes polítiques europees i, sobretot, posicionar-se per convertir aquesta transformació en una oportunitat per a preservar i reforçar la nostra indústria. Disposem d'un ecosistema químic, tecnològic i de recerca que ens situa en una posició privilegiada per a participar en el desenvolupament de les tecnologies que faran possible la descarbonització dels sectors més difícils.
Més que donar temps, aprofitar-lo
La decisió de Brussel·les només serà encertada si aquests anys addicionals serveixen per accelerar la innovació, desplegar noves tecnologies i construir una indústria europea de la descarbonització.
Si simplement ens limitem a ajornar els objectius, haurem perdut temps i haurem obert la porta a la nostra obsolescència i pèrdua irremeiable de prosperitat futura. Si, en canvi, aprofitem aquesta finestra per a crear empreses europees capaces de liderar les tecnologies de captura de carboni, d'electrificació industrial, d'hidrogen, de nous materials o de processos productius de baixes emissions, Europa haurà convertit una aparent flexibilització en una autèntica estratègia de competitivitat.
Perquè la política climàtica no hauria de servir únicament per reduir emissions. També hauria de servir per a consolidar la indústria que ja tenim i construir la pròxima gran indústria europea.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat