El mateix dia que la consellera d'Economia admetia, per fi, que alguna cosa no va bé si augmenta el PIB, però no ho fa el PIB per capita, els economistes -per boca de Josep Oliver- proposaven que es deixés de subvencionar el turisme i s'hi apliqués el mateix IVA que a la resta de l'economia, el 21% en comptes del 10 actual. Semblen dos elements allunyats, però no ho són gens. Des de Madrid, es van afanyar a defensar el manteniment de l'IVA reduït al sector -hostaleria i restauració, bàsicament- i van inclinar-se per implementar taxes turístiques. Taxes que només estan presents a Catalunya i, intermitentment, a les Illes Balears.
Si el preu mitjà d'una habitació a Barcelona s'acosta als 200 euros per nit, un 11 % més d'IVA superaria els 20 euros de recaptació addicional. Per fer-nos una idea del context, els hotelers diuen que han apujat el preu mitjà de l'habitació a Barcelona entre el 2021 i el 2024 en 45 euros, un 30 % sense comptar la inflació. En el mateix període, el conveni d'hostaleria de Barcelona ha pujat un 9%. El 2025, encara per acabar, han reduït una mica aquest preu mitjà perquè el creixement del turisme estranger dona signes d'esgotament.
El model econòmic heretat del franquisme
Espanya, i Catalunya amb ella, ha estat un indret de baixos salaris almenys des del franquisme. La forta repressió i la manca de llibertats democràtiques va obligar els treballadors a conformar-se amb unes condicions salarials inferiors a les vigents a les democràcies europees. Aquests baixos salaris van esdevenir un avantatge competitiu a l'hora d'atreure inversions estrangeres i encara ho són. Evidentment, les diferències territorials són acusades, en bona part derivades de la diferent tradició industrial. Les grans concentracions de treballadors pròpies de la indústria els han permès sempre organitzar-se millor i aconseguir superiors condicions laborals que als serveis, molt més atomitzats. L'excepció relativa dins els serveis és el sector públic, amb menors diferències salarials internes i unes retribucions relativament elevades i homogènies, malgrat la diversitat organitzativa i de cost de la vida. El lloc destacat en les rendes salarials que ocupa Madrid prové en bona part de la macrocefàlia administrativa i funcionarial de la capital espanyola.
Espanya, i Catalunya amb ella, ha estat un indret de baixos salaris almenys des del franquisme
L'especialització en serveis personals
Malgrat les dures reconversions industrials, els treballadors que han restat al sector han continuat tenint millors condicions laborals que els dels serveis privats, sobretot entre els que presten atenció a les persones. Evidentment, amb la globalització, la nostra indústria ha patit la competència dels productes fabricats en base a costos salarials menors. Això ha generat diferents efectes sobre la nostra força de treball industrial.
Primer, la disminució continuada del seu pes en l'economia. Des del 2000, la indústria a Catalunya ha passat del 27 % del PIB total al 19 % actual. En termes d'ocupació, la davallada és encara més pronunciada. Segon, l'externalització de totes les activitats no inherents al nucli de l'activitat industrial per reduir costos: des de la neteja al manteniment o la vigilància, fet que ha desenvolupat noves empreses de serveis més o menys especialitzades en la indústria, però ja desvinculades de la dinàmica salarial d'aquesta. Tercer, evidentment, l'automatització i la robotització per augmentar la productivitat del treball. I, finalment, una creixent diferenciació salarial dins les empreses, sovint entre treballadors antics i nous, aquests darrers amb menors drets adquirits, menor estabilitat i menor tradició sindical. Tot plegat implica una evolució dels salaris mitjans a la baixa en el conjunt de la indústria.
A la restauració, en moltes ocasions es contracta per mitja jornada i la resta es paga en negre, incloses un grapat d'hores extres sense remuneració
Els serveis, mentrestant, han continuat creixent molt per sobre de la mitjana de l'economia. Especialment, aquells que tenen a veure amb l'atenció a les persones. Una part, això sí, vinculats o regulats indirectament pel sector públic amb una pèrdua de poder adquisitiu menor. La resta de serveis a les persones, incloent-hi els turistes, han estat els que s'han quedat més enrere. En alguns, encara és habitual l'economia submergida, com les cures personals, la neteja a domicili o les reparacions domèstiques. En d'altres, com el comerç al detall, el salari mínim és a l'ordre del dia. A la restauració, en moltes ocasions es contracta per mitja jornada i la resta es paga en negre, incloses un grapat d'hores extres sense remuneració.
A l'hostaleria, el conveni vigent per al 2024 a Barcelona estableix que una cambrera de pis, una nani -quarta categoria sobre sis- ha de guanyar 1.486 euros bruts mensuals, 352 euros per sobre del salari mínim interprofessional. Els treballadors sense experiència prèvia al sector, 1.236 euros. Són 102 euros mensuals més que el SMI vigent.
La limitada predisposició del jovent autòcton per a determinades feines
Des del sector hoteler es queixen que no troben gent i sostenen que els autòctons no tenen gaires ganes de treballar, sobretot el jovent. És ben possible que un segment significatiu dels joves renunciï a feines que consideren mal pagades perquè mentrestant disposen del coixí familiar. L'endarreriment en l'edat d'emancipació segur que té a veure amb aquesta recança de molts joves a emprendre el vol, sobretot si això vol dir renunciar a les seguretats i comoditats de la llar familiar i a determinats nivells de consum només possibles si no han de pagar allotjament i manutenció.
Tanmateix, el nivell salarial no és només l'únic element que actua en aquesta predisposició o no a ocupar de determinats llocs de treball. Hi ha empresaris que admeten que el prestigi social n'és un. Una coneguda cadena de supermercats fa lluir als uniformes dels treballadors lemes que pretenen reivindicar l'orgull de la seva feina. No sé què en pensen pas els treballadors de tal declaració als davantals.
Penositat, torns, inestabilitat...
Evidentment, la penositat de la feina i els torns i les condicions horàries són també determinants. Amb matisos, hem implantat el model anglosaxó d'àmplia disponibilitat horària de serveis de consum. Als països germànics, tanquen d'hora al vespre i no obren mai en festius. Si el teu supermercat tanca al públic a les nou del vespre, els treballadors no pleguen fins a les deu, dissabtes inclosos. I al matí, molts s'hi posen a dos quarts de set encara que obrin les portes a les nou. Per no parlar dels diumenges i festius, en què molts establiments obren durant dos mesos, entre la campanya de Nadal i les rebaixes. Aquests dies un reconegut empresari s'exclamava que els joves no volien treballar a la construcció quan era igual de dur físicament treballar en un supermercat.
Arribats a un extrem, les empreses de repartiment de menjar a domicili han basat el seu èxit en una gran "innovació": contractar els repartidors com autònoms per estalviar-se els costos de la seguretat social i així poder establir un recàrrec prou mínim per comanda que faci que molta gent s'hagi acostumat a un nou servei que no sabien que necessitaven fins fa ben poc. La millora de la inspecció de treball, fins a fer-la tan eficient com la d'hisenda, és un dels principals reptes per aconseguir l'adequat compliment de la normativa laboral.
Tot plegat, doncs, genera una oferta de llocs de treball de baixos salaris, elevat esforç físic, torns que no permeten cap mena de conciliació o, directament, molt perjudicials per a la salut quan es treballa de nit, de manera seguida o, encara més, alterna. I, evidentment, no cal dir-ho, manca d'estabilitat i molt migrades probabilitats de progressió dins l'empresa. De fet, el títol de l'article hauria de parlar no només de baixos salaris, sinó de males condicions de treball.
Feines que només accepta la immigració
Arribats aquí, tots sabem que només els immigrants estan disposats a suportar aquestes condicions de treball i aquestes migrades remuneracions. Ja hem parlat del mal negoci com a societat que fem amb la immigració massiva, que és majoritàriament receptora neta de l'estat del benestar. Es tracta de deseconomies externes que, per definició, no s'internalitzen en la comptabilitat empresarial. Són costos que no els ha de pagar l'empresa però sí el conjunt de la societat. I és que algú -sobretot des dels partits de dretes i des de les patronals- hauria de dir a les empreses i als emprenedors que l'èxit dels seus negocis no es pot basar en salaris baixos i males condicions laborals. Les finances i els serveis públics, la disponibilitat de transport col·lectiu i d'habitatge assequible no poden suportar-ho. I, a llarg termini, la seguretat social tampoc.
És possible revertir el model de mala qualitat laboral?
Com tots els problemes complexos i multifactorials, les solucions no són fàcils ni immediates. El que és bo per a la majoria perjudica uns quants, a vegades amb potents altaveus mediàtics i elevada influència política. Potser no calen més lleis -ara és damunt de la taula l'estatut del becari, per impedir-ne l'ús abusiu que se'n fa en moltes ocasions-, el que és imprescindible és que es compleixin les que ja estan en vigor. I el mateix podríem dir de la no llei de les 37,5 hores, mentre com dèiem abans, moltes vegades es fan moltes més hores de les declarades i retribuïdes.
Un model de bona qualitat laboral també comporta un canvi d'hàbits i de pràctiques de consum per a la població, a vegades molt arrelats en la tradició cultural. A la restauració, per exemple, treballadors ben pagats i amb bones condicions laborals faran molt menys assequible anar a fer àpats la cafeteria o al restaurant, que és el que passa als països nòrdics o a Suïssa, per exemple. O caldrà pagar a qualsevol lloc cinc euros per prendre una cervesa. I serà un luxe que et portin la pizza o el sushi a casa. O els paquets d'Amazon.
Un model de bona qualitat laboral també comporta un canvi d'hàbits i de pràctiques de consum per a la població, a vegades molt arrelats en la tradició cultural
Abans es parlava de la fiscalitat dels serveis d'hostaleria, vella herència de l'encís per l'arribada de turistes que havien de permetre finançar l'enlairament de l'arnada economia franquista. Una pujada progressiva de l'IVA -a un punt per any, per exemple- sembla no només de justícia, sinó una forma de deixar de primar un sector que ja compta amb altres avantatges, com un règim especialment favorable per als treballadors de temporada, els fixos discontinus.
Augmentar el SMI, millorar el control i alleujar o substituir les feines més penoses
Evidentment, un augment més intens del salari mínim interprofessional ajudaria a frenar l'especialització productiva basada en baixos salaris. Com en el cas de l'IVA, hauria de ser un augment prou significatiu, però prou anunciat i previsible, per facilitar que les empreses s'hi anessin acostumant. El que és evident és que moltes innovacions per substituir les feines humanes en el comerç o en l'hostaleria no s'apliquen perquè resulta més barat i més fàcil fer com sempre si es mantenen els baixos salaris actuals. A la Xina, diuen que tots els hotels de tres estrelles cap amunt presten el servei d'habitacions amb un robot. És cert que l'experiència de servei és diferent, però caldrà anar-s'hi acostumant.
Fa més de trenta anys em vaig trobar per primer cop a un hotel d'Amsterdam que, si no ho manifestava expressament, no em canviarien les tovalloles cada dia com és tradició fer-ho. Ho argumentaven en nom del medi ambient, però també comportava un estalvi per l'hotel i una menor utilització de treball poc qualificat a les bugaderies. Després m'he trobat aquest advertiment moltes altres vegades. Per no parlar dels apartaments, on habitualment no tens ningú que et faci el llit.
Però si cal fer llits i perquè la feina no sigui tan penosa i generi tantes baixes laborals, per què no optar pels llits que s'eleven, com tenen a molts hospitals? Un llit d'hospital que s'elevi pot costar uns 1.800 euros. Un model per a un hotel potser una mica més, però no és una inversió inabastable, sobretot en els hotels de més nivell, on contínuament fan millores i remodelacions dels espais comuns i les habitacions. Sempre que no sigui més barat i més fàcil tirar de cambreres de pis mal pagades i en contínua rotació.