Els últims pressupostos aprovats a Catalunya daten del 2023. A Espanya, d'un any abans, el 2022. A Catalunya, el 2024, el president Aragonès va convocar eleccions perquè no podia aprovar-ne uns de nous. Felipe González també ho va fer un llunyà 1996. Altres temps i altres tarannàs. En tot cas, la tradició democràtica europea indica que aquest és el camí a seguir quan es constata que no es reuneixen prou suports per aprovar la llei més fonamental de l'any. Però tot canvia. Mirem França, si no.
Salut democràtica qüestionada
Des d'un punt de vista de salut democràtica, la creixent pràctica de governar sense nous pressupostos ens acosta una mica més a la democràcia il·liberal, perquè d'aquesta forma s'impedeix que l'oposició pugui fiscalitzar correctament les grans decisions de govern, que són les que es transformen en assignacions, o disminucions, dels ingressos i les despeses públiques.
Evidentment, l'arquitectura institucional de cada administració hi té molt a veure. La creixent polarització política a les societats occidentals i les dificultats per arribar a acords, també. A casa nostra, només cal recordar que els ajuntaments poden aprovar nous pressupostos si, a manca d'acord, l'alcalde presenta una moció de confiança i la supera perquè no hi ha cap candidat alternatiu que sumi una majoria absoluta alternativa. A Barcelona ho va fer Colau i, més recentment, Collboni.
També és cert que en la majoria de les ocasions i països la població està a hores d'ara una mica cansada que els polítics no es posin d'acord i calgui anar repetidament a les urnes. Sembla que això explica en bona part el que ha passat a Països Baixos fa només uns dies.
La incertesa, poc amiga dels negocis
Sigui com sigui, aquestes setmanes, les mateixes patronals s'han queixat de la manca de pressupostos i han advocat per una entesa que els faci possible. Ja sabem que els empresaris sempre prefereixen un entorn estable, encara que no sigui tant del gust com voldrien, que no pas un que no ho sigui, on el comportament de l'administració sigui una incertesa afegida a les que han d'afrontar cada dia als mercats.
N'hi ha que diran que malgrat la manca de nous pressupostos, l'economia va bé. Ja hem matisat alguna vegada que no va tan bé com determinades xifres podrien fer pensar, però ara no ens hi estendrem. En tot cas, és evident que l'activitat econòmica és cada vegada més independent de la política, la qual cosa també té avantatges i inconvenients. Hem remarcat, a diferència del que fan els titulars habitualment, la circumstància de no haver-hi nous pressupostos, perquè, de pressupostos, n'hi ha. Hi ha els que estiguessin vigents en aquell moment i que es prorroguen automàticament. Els ingressos i, sobretot, les despeses públiques tenen sempre un grau de discrecionalitat molt limitat, ja que la gran majoria de recursos tenen uns orígens i unes finalitats preestablertes, fruit dels serveis públics i del funcionament propi de cada administració i el marge per fer grans modificacions, amb nous pressupostos o sense, sempre és limitat.
Lentitud incrementada
És cert, però que sense nous pressupostos, la lentitud habitual de les administracions encara augmenta, la qual cosa és negativa per a tothom, començant per la mateixa activitat econòmica. Això és cert especialment quan es tracta de noves despeses o de noves inversions. Ara, ja sabem la lentitud amb què opera l'administració central, en aquest cas, a l'hora de materialitzar les inversions previstes i moltes vegades fruit de complicades negociacions parlamentàries. Especialment, si es tracta de Catalunya. Però a Madrid no hi ha cap any que puguem atribuir cap perjudici a la manca de nous pressupostos: sempre s'hi inverteix per damunt del que estava pressupostat.
Tanmateix, i seguint el cas espanyol, la manca de nous pressupostos no és obstacle per afrontar despeses imprevistes: siguin per pal·liar alguna catàstrofe o per augmentar la despesa militar final 2% del PIB, malgrat que a Trump li sembli poca cosa. Tant és així que, seguint a Espanya, el darrer exercici hi va haver modificacions de crèdit pressupostari per valor de 38.000 milions d'euros. A Catalunya aquests ajustaments pressupostaris van arribar als 4.000 milions d'euros. Són xifres rellevants, però representen només el 5,24% del total de la despesa pública espanyola -on un terç de la despesa total se l'endú la Seguretat Social- i el 9,1% de la catalana.
A Espanya, el darrer exercici hi va haver modificacions de crèdit pressupostari per valor de 38.000 milions d'euros; a Catalunya van ser de 4.000 milions
Arribats aquí, entenem que tant sigui el govern català com l'espanyol, no hi hagi excessiva incomoditat política i de gestió per treballar en pressupostos prorrogats. I més si es prorroguen uns comptes que ja en el seu dia van ser aprovats pels mateixos que ara governen -a Espanya- o pactats amb ells, a Catalunya.
Per tant, podem arribar a la conclusió que l'evolució de l'economia depèn més aviat poc de disposar de nous pressupostos, que en tot cas, el marge per modificar-los sempre serà estret i que amb els mecanismes establerts per fer modificacions alenteixen una mica més les coses, però doten de prou flexibilitat per anar posant-se al dia i fer petites modificacions o respondre a imprevistos conjunturals.
Sense projectes ambiciosos i transformadors
Per anar fent la viu-viu, doncs, no és imprescindible dotar-se anualment de nous pressupostos. Ara, si el govern tingués l'ambició i les idees prou clares per fer una o diverses apostes estratègiques per afrontar reptes estructurals -sigui l'augment de la productivitat del conjunt de l'economia, la reversió del declivi de la natalitat o la generació d'habitatge assequible, per exemple- aleshores sí que necessitaria nous pressupostos. El problema, doncs, no és la manca de nous pressupostos, sinó l'absència d'un projecte de modernització i de transformació de l'economia i de la societat.