El Mierda és un personatge de l’àlbum literari de Cela. Amb prou feines ens el presenta en un passatge del seu Viaje a la Alcarria i, tanmateix, com a recurs narratiu, és immens. Ànima de càntir, quincallaire errabund, mancat de cama i malgirbat, el Mierda és el retrat d’un pessimista, desconfiat i que se sent enganyat per tothom.
Fent camí per la rodalia de Cifuentes, l’alter ego del nobel gallec es va trobar amb aquell pobre diable. A mig matí, es veu que tenien gana i van aturar-se per fer un mos. Asseguts en un marge, el Mierda va provocar un dilema: “Cadascú el seu o barregem allò que duguem?”. Generós i sol·lícit, el viatger va acceptar la compartició de les viandes i va abocar el sarró, ben nodrit de xarcuteria, amb pa del dia i la irrenunciable bota de vi. El quincaller no tenia altra cosa que un bocí primet de carn salada, que també va ajuntar, és clar. “Barregem-ho, doncs!”.
Aquest episodi de rusticitat novel·lada em dona corda per obrir el meló de la cooperació publicoprivada. Quan es tracta de compartir, sembla assenyat que abans es conegui què pot aportar cadascú. L’objectiu de la reciprocitat hauria de ser el benefici mutu, per bé que també es pot tenir en compte un fons de complicitat i fins i tot una dosi de solidaritat, com la que commou al transeünt de l’Alcàrria vers aquell indigent confés.
El catecisme de la cooperació publicoprivada potser prové dels temps d’El Príncep de Maquiavel, quan glossava l’art del poder. Des de llavors, la casuística ens decanta una successió de situacions en què es procuren vasos comunicants entre els estaments privat i públic amb la intenció d’ajuntar recursos i capacitats i amb l’objectiu d’assolir determinats reptes. Si s’aconsegueix o no, és una altra cosa.
Fixeu-vos que quan algú apel·la a la cooperació publicoprivada ho fa des del sector públic o des de les institucions; rarament des del món de l’empresa. Se’n fa referència i se’n fa discurs, sobretot quan és l’administració pública la que necessita la contribució de les organitzacions privades. És a dir, no és casar-se per amor, sinó festejar-se per conveniència, com aquells pretendents d’abans que cobejaven el dot.
No és fàcil que algú ens expliqui un cas reeixit de cooperació publicoprivada (...) tingueu clar que quan el planeta públic no necessiti el satèl·lit privat no el convidarà mai a seure
No és fàcil que algú ens expliqui un cas reeixit de cooperació publicoprivada; vull dir, que tothom n’hagi sortit afavorit raonablement, a parts iguals o satisfactòries. Com a molt, es coneixen accions de complicitat efímera i vol ras i, no dic que no, alguna excepció de gran importància. En canvi, la cantarella es manté en el discurs polític, que sempre dona cabuda a les frases fetes i les idees prefabricades. La pretensió d’establir una simbiosi i, de resultes, un pacte d’interessos acostuma a ser asimètrica. Tingueu clar que quan el planeta públic no necessiti el satèl·lit privat no el convidarà mai a seure.
La praxi de la cooperació té un component tàctic, però també s’ha d’acompanyar amb un apèndix de corresponsabilitat i ponderació. Les entitats empresarials de caire gremial o intersectorial es constitueixen per afavorir els seus membres a partir de recursos compartits i una estructura comuna; també els col·legis professionals i els sindicats.
En el cas de les administracions públiques, els vehicles de la cooperació poden ser els consorcis o les mancomunitats; aquestes propicien economies d’escala i promouen una millora continuada dels serveis que rep la ciutadania. És el cas de la Mancomunitat Penedès-Garraf, una de les organitzacions mancomunades deganes de Catalunya, amb més de 44 anys d’activitat. El seu catàleg de serveis comprèn les àrees de sanejament; recollida, tractament i transport de residus; bioeconomia circular; educació ambiental; emprenedoria; treball autònom; estudis econòmics; laboratori d’anàlisis i acollida d’animals domèstics abandonats. Són serveis compartits entre els 35 ajuntaments que componen l’organització. Aquest és un bon model de cooperació, sens dubte.
Sense confiança no es pot establir un projecte de cooperació; més encara, entre dues realitats tan dissemblants com la de l’empresa i l’administració pública
La detecció d’una oportunitat o la intuïció d’una amenaça són els pretextos de la cooperació entre dues o més entitats, siguin del perfil que vulgueu. L’energia que alimentarà el projecte conjunt no és altra que la confiança entre els partícips. Sense confiança no es pot establir un projecte de cooperació; més encara, entre dues realitats tan dissemblants com la de l’empresa i l’administració pública; la primera, entossudida en el benefici, i la segona, en el procediment.
Més enllà de la cooperació de què parlem, en el camp de la cultura i les arts hi ha models d’aportació dinerària per part de patrocinadors i mecenes; no tant per filantropia –que això ja no es porta– com per notorietat de marca i la propina d’un estalvi fiscal, que també és una manera de repartir.
Ara i adés, resulta que les directrius polítiques han de dedicar majors miraments als capítols socials i, vulguem que no, a tot allò que sigui tangible davant l’electorat. És sabut que la cultura és un intangible que fa de mal predicar i això la fa especialment vulnerable a l’hora de repartir els diners de tots. Ja és avui –i ho serà amb escreix– quan els programes d’actuació a favor del patrimoni i les arts depenen, cada vegada més, del patrocini dels agents privats.
Les administracions locals i supralocals hauran d’aprendre a festejar amb les empreses i els particulars i desplegar tota l’empatia per obtenir la subvenció del sector privat
Les administracions locals i supralocals hauran d’aprendre a festejar amb les empreses i els particulars i desplegar tota l’empatia per obtenir la subvenció del sector privat, que es farà imprescindible per apuntalar els monuments i propiciar la creació artística i la ideació de continguts. La cultura només és un exemple. El mateix podríem dir de l’ensenyament i la sanitat.
Hem de reconèixer que el sistema públic està prou esmunyit i ja fa temps que ha buidat el sarró. Ha de barrejar, tot i que vulgui amagar-se en la cooperació.