Aquests dies s’estan destapant casos de corrupció importantíssims. I un es pregunta: com és que s’ha trigat tant a poder-los destapar. Malgrat que es critica la justícia espanyola, la realitat és que els jutges procuren fer la seva feina amb diligència. Fixin-se que les irregularitats en la justícia comencen a alts nivells, en allò que pertoca a uns nomenaments a dit, sovint capritxosos, on intervenen els polítics. Els jutges de la quotidianitat, en canvi, fan la seva feina. Ep, i mal pagats! Un jutge amb experiència -sense càrrecs alts de responsabilitat, que són la majoria- guanya uns 50.000 euros l’any. Per això és tan d’admirar que determinats jutges s’arremanguin per buscar la corrupció sabent que els seus actes els portaran problemes. Recorden el jutge del cas Urdangarín? Li van fer la vida impossible abans no va poder dur a terme la seva feina -per exemple, portar a declarar una filla del rei-.
Si agafem l’índex de percepció de la corrupció al món, trobarem posicionada Espanya en el lloc 36 de 180. El país que està en primera posició com a menys corrupte és Dinamarca. Països més ben considerats que Espanya i que no ho diríem pas? Xile, Uruguai, Bhutan... Per sota? Itàlia (molt poc), alguns països de l’Est europeu... La resta, ja s’ho poden imaginar. L’últim? Somàlia. El penúltim? Veneçuela. Però, atenció, fixin-se que l’índex no parla de corrupció instal·lada, sinó de percepció de la corrupció. La corrupció real es desconeix sempre perquè un dels objectius del corrupte és que no el descobreixin. Per tant, convé analitzar més els comportaments que altra cosa.
El país que està en primera posició com a menys corrupte és Dinamarca
Sempre que m’he reunit amb italians -sigui per feina, o no- comenten que Itàlia és un país corrupte i de comportament irregular. Ho assumeixen. Jo mai m’he trobat amb casos de corrupció, allí. Per contra, a Espanya, i a Catalunya en particular, sempre volem passar per nets i purs. Però aquesta no ha estat la meva experiència en els pocs, poquíssims, casos que he hagut de fer algun projecte al país.
La meva teoria és que estem pocs sensibilitzats en temes de corrupció. Vull dir que, a l’hora de percebre un acte com a corrupte, posem el llindar massa alt -l’índex de percepció de corrupció és massa baix, al meu entendre-. Ens hem insensibilitzat. La meva sensació és que la majoria de la gent interpreta la corrupció com un fet poc maliciós, un simple tracte mercantil lògic que no perjudica ningú. Allò que els italians, en voler-se demostrar candidesa, caricaturitzen com tu mi dai una cosa a me, io ti do una cosa a te. Quin mal hi ha?
És cert que aquí no existeix allò que a Mèxic es coneix com a “mordida” i que fa impossible viure sense la seva pràctica quotidiana. Aquí es pot viure sense practicar la corrupció a escala individual, al carrer. Però sí que existeix la corrupció directa en temes de transaccions comercials. Aquells de vostès que es dediquin a vendre material a empreses i indústries, saben de què els parlo. Canviar un proveïdor per l’adquisició de material que no sigui, simplement, més barat, esdevé complicat. Les oposicions a qualsevol canvi són terribles. I jo m’hi he trobat. A voltes els comentaris són d’allò més descarats.
Sense corrupció municipal la nostra costa no estaria destrossada com ho està, no utilitzem el fariseisme amb nosaltres mateixos
En l’àmbit públic el fet no és estrany, i la Gran Recessió del 2007 va portar molt polítics als tribunals. Aquí és on ens apropem a la “mordida” mexicana. Al meu entendre al país no existeixen massa casos com la corrupció d’un polític a alt nivell. En canvi, un dels perills que va demostrar la Gran Recessió del 2007 van ser els gairebé 1.000 municipis amb què compta Catalunya. Qui tingui confiança amb algun proveïdor de béns materials a ajuntaments, potser li ho haurà explicat. Però l’escàndol llavors va ser majúscul, perquè tothom s’ho imaginava: obra pública a cor què vols, rotondes, pavellons esportius, etc. La realitat va ser trista. Ja se sap que el paradigma de la irregularitat i la corrupció arreu, internacionalment, el constitueix el món immobiliari. Aquest món, sense el fet municipal, seria inexistent: al cap i a la fi, són els que donen els permisos. I, a mesura que un s’aproxima a la costa, la cosa va a pitjor: requalificacions, adjudicacions, etc. I Catalunya viu massa de la costa. Sense corrupció municipal la nostra costa no estaria destrossada com ho està, no utilitzem el fariseisme amb nosaltres mateixos.
Però hi ha altres fonts de corrupció més subtils i quotidianes. I que passen desapercebudes. Per exemple, fa anys -potser ara ha canviat-, determinades editorials regalaven ordinadors portàtils a dojo quan s’aproximava l’època de material escolar. Donacions? Sí, també ho podríem mirar així. Altres empreses fan regals de Nadal... En els països evolucionats aquestes pràctiques estan abolides.
Un cas de corrupció que, entre nosaltres, ja no es perceben ni qualifiquen com a tal són les subvencions i subscripcions de mitjans de comunicació. Donar diners per tal que un mitjà digui coses bones, o no malparli, del govern de torn: nacional, municipal, etc. Aquesta pràctica sempre m’ha semblat escandalosa, sobretot quan els diners es distribueixen de manera discrecional -que aquesta és la gràcia-. Hi ha dies que llegint determinada premsa es detecta si els diners s’han endarrerit o bé es van cobrar tot just ahir, abans de tancar rotatives. El tema entre nosaltres, resulta ultratjant. I algú ens hauria d’explicar quina és la diferència entre aquest periodisme i el policia de Chicago que passava pel bar corresponent a recollir el sobre.
Un dels perills que va demostrar la Gran Recessió del 2007 van ser els gairebé 1.000 municipis amb què compta Catalunya
Per acabar una darrera modalitat de corrupció institucionalitzada i ja assumida com, no només habitual, sinó transparent i honesta: parlo dels alts funcionaris designats a dit que passen una part del salari (mordida?) al partit que els ha col·locat. Pregunto: no és delicte designar a dit una persona per a un càrrec públic a canvi que doni diners al partit, però sí que ho és adjudicar una obra a una empresa que suborna el partit? Entenen el que vull dir quan parlo de “percepció de la corrupció” i asseguro que el nostre llindar està molt baix? Entenen per què, a Catalunya, hem arribat a més de cinc-cents càrrecs designats a dit pel govern de torn, el que sigui?
Els fets destapats en els casos Montoro i Santos Cerdán són imperdonables i s’han de castigar -com altres casos d’alts càrrecs que es descobreixen a Europa-. Però, malgrat tot, casos d’aquest nivell no enfonsen un país. El que el destrueix, el que el corca, és aquella corrupció que s’acaba trobant justificada per al bon funcionament del país. A Mèxic, i a altres països, és la “mordida” que li dones al policia per tal que no et posi una multa. A casa nostra són casos que, malauradament, ja hem metabolitzat.