De manera regular -intermitent, però regular- apareixen notícies sobre l’empresa Glovo i les relacions laborals que manté amb els repartidors. Honestament, ignoro per què costa tant demostrar a l’autoritat de treball que un autònom que és contractat de manera permanent i sostinguda en el temps per una mateixa empresa, no és res més que un empleat. Em passa pel cap la ineficiència del legislador. És normal que les lleis s’implementin quan ja hi ha una certa experiència. El que no és normal és la passivitat, la mandra legislativa amb actuacions que causen un dany real. Un mal que va molt més enllà de la simple situació creada entre dos agents econòmics: en aquest cas una empresa i un empleat camuflat. I el tema porta a reflexionar sobre què és el que, entre altres raons, impulsa els salaris a la baixa.
Quan parlem d’irregularitats o problemes en un mercat de consum, sempre tendim a donar la culpa al productor. I és cert que l’origen està allí i que, per tant, cal tallar de soca-rel el germen del problema. Però no hauríem d’oblidar mai la responsabilitat del consumidor. L’americanització de la nostra societat ens ha portat a considerar el consumidor com un pobre desvalgut i, deixem-ho aquí, un ésser amb flaires d’estúpid.
Els problemes i irregularitats sempre tenen un inventor, però també se suporten gràcies a uns permanents impulsors i difusors de l’anomalia que no són altres que els consumidors. Es fa urgent revisar el concepte “consum responsable”. L’hem limitat a la qualitat i quantitat dels productes que comprem. Millor que siguin de proximitat, no comprar massa per no haver de llençar, etc. Però hi ha un altre aspecte que fa de mal discutir perquè el practica tothom: comprar massa barat.
Un dels grans problemes que pateix el nostre Occident actual és el baix nivell salarial. A Espanya el tema agafa graus ridículs. Uns, diguem-ne mal pagats, es dediquen a escanyar a d’altres, també mal pagats. Una cadena infernal. En general, tot se sustenta en una falta de regulació. No és que defensi l’intervencionisme excessiu de l’estat en l’economia de mercat. A mi l’estat Leviatan em fa molta por. Però és l’estat qui ha de vigilar per evitar l’excés d’espavilats i evitar les accions distorsionadores de l’estat.
Per exemple, les companyies d’aviació no paguen el cost dels serveis que consumeixen a l’aeroport. I, a sobre, les autoritats -amb la peregrina excusa d’impulsar el turisme- les subvencionen directament. Al consumidor no li agrada que d’això se’n parli. Un altre exemple: l’oli d’oliva. Hem viscut uns mesos en què l’oli d’oliva havia pujat de preu. Al meu entendre havia agafat el preu que permet al pagès corresponent cobrar un sou digne pel que fa. Qui diu l’oli diu les verdures, les fruites, l’aviram, les carns, etc. En general, es tracta d’intermediaris innecessaris. En d’altres -per exemple, el porc- estem davant d’un sector que no paga les externalitats.
"Quan una societat no vol pagar el cost de les coses que consumeix és que no anem massa fins. I nosaltres ens hem aficionat a fer d’escanyapobres"
D’exemples en què el consumidor no paga el que hauria de pagar -o ajuda a mantenir sectors amb empleats mal pagats- n'hi ha un munt. Però no se’n parla perquè no interessa. I no són les grans multinacionals, o els poders malignes del mercat, els que amaguen el discurs. No se’n parla perquè el consumidor no vol. Qui manté sobreexplotats els repartidors de Glovo? Doncs cadascun de vostès que els fa mandra sortir a comprar coses que haurien de ser adquirides a la botiga de manera regular.
“Ara em ve de gust una pizza, però em fa mandra sortir!”, doncs truques a Glovo. “L’oli d’oliva està caríssim”, però estàs tot el dia consumint i xerrant en infectes terrasses de bar: “És que som molt mediterranis!”. No més que l’oli d’oliva, dic jo. “Ui, jo no puc anar a un restaurant tan refinat!”, però et compres una tele per veure el Barça i un reguitzell de sèries. “Els peatges d’autopista són un abús!”, però potser vas dos cops l’any a Londres o Roma “perquè els vols són tan barats!”.
En resum, quan una societat no vol pagar el cost de les coses que consumeix és que no anem massa fins. I nosaltres ens hem aficionat a fer d’escanyapobres amb l’excusa que viure en el miratge d’una falsa classe mitjana ens fa patxoca. Molt català, per cert. Pobrets, però alegrets.