Des de Sicília: menys 'canelos' i més 'cannoli'

El senyor Fabrizio ha decidit que, ja que els turistes li barren el pas cada dia quan pren el seu espresso de bon matí, ell posarà música a tota castanya a la seva cadira de rodes electrònica. I no música per als turistes, com ara sara perche ti amo, sinó música horrible per a les orelles humanes, massa estrident per a la qualitat de la ràdio i a un volum que segur que mata alguna espècie d’insectes pel camí. A ell la qualitat de la música tant li fa: tan aviat com trepitja el carrer apaga l’audiòfon i la resta ja s’apanyaran.

Mentre ell camina nosaltres aterrem. L’aeroport fa bona olor i, amb nosaltres tres, arriba tota una estampida de turistes que saturen l’illa de dalt a baix. És temporada baixa, l’escola ja ha començat arreu i ja no fa una calor esgotadora com a l’agost, però l’escenari encara és postapocalíptic: centenars de persones corrent maleta amunt, taxi avall, buscant la parada del bus i preguntant als residents locals a on han d’anar per trobar això i allò. 

Malgrat que ens agradi pensar que som molt millors que els turistes americans, no deixem de ser més del mateix: 'canelos' que venen a ocupar l’illa

Nosaltres en som tres més, que soles no fem massa, però que, malgrat que ens agradi pensar que som molt millors que els turistes americans, no deixem de ser més del mateix: canelos que venen a ocupar l’illa, menjar el seu menjar, tenir experiències úniques, nedar (i pixar) a les seves platges i regastar els seus edificis històrics amb la llum de les nostres fotografies amb flaix. Però aquí estem, en un tren cap a una platja que suposo que fa uns anys no tenia més de cent para-sols a vint euros cada un en una platja, si bé d’una aigua fantàstica, completament ocupada per a nosaltres, un altre cop. A vegades, els humans podem ser bastant canelos.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Ensenyar la casa

El primer dia, la meva mare ens va fer un regal: una classe de cuina. Al principi he de reconèixer que em fa mandra, sobretot pel fet de cuinar amb gent que no conec. Jo sempre estic encantada de conèixer gent, però hi ha activitats, com les classes on has de fer coses amb les mans i en família, que no m’agrada haver de fer sobretaula amb gent que no m’importa i a qui no importo gens. I mira que hem fet grans amics, en aquestes circumstàncies, però no em ve de gust començar el viatge així. Tanmateix, per fortuna, els americans no saben fer servir els rellotges analògics, i vam acabar tenint una classe particular per fer pasta fresca i cannoli. I quins cannoli!

En vam estar menjant tres dies, quina delícia! La Chiara, la cuinera, ens va explicar les mil i una de Sicília i ens va deixar fer i desfer tot el que vam voler a la cuina. Va ser un moment bonic, fent menjar com a família, i em va fer pensar que és aquest, el tipus de visita que hem de potenciar: aprendre a fotre alguna cosa, entrar en contacte amb la cultura local. Si a mi m’haguessin dit que la ricotta amb peces de xocolata estaria tan bona me n’hauria fet a casa cada cap de setmana. Si sabés que les coses tenen tan bon gust quan les cuines amb cura potser cuinaria una mica més.

Si a mi m’haguessin dit que la ricotta amb peces de xocolata estaria tan bona me n’hauria fet a casa cada cap de setmana

Un altre tema que m’ha encantat de Sicília, més enllà del menjar, són les pedres històriques. No només perquè l’illa (que és més grossa del que sembla al mapa) va ser un dels grans nodes marítims de l’era romana, sinó també perquè la feina de restauració que s’ha fet amb totes les relíquies antigues és admirable, des de la recuperació de la forma de temples a partir de reconstruir edificis ensorrats pel pas del temps fins al manteniment de mosaics quasi com en la seva època original.

Els últims dies hem anat a un lloc a una hora de Palermo que no cal que us digui per què segur que el coneixeu. Fa molt bona olor, cap carretera està ben asfaltada i els avis encara seuen al carrer amb cadires de plàstic per fer petar la xerrada. És un indret fantàstic, que segur que a l’agost és insuportable, però que, a la primera setmana d’octubre, s’ha convertit en el meu paratge preferit perquè tothom va a la seva, tothom té coses a fer, i tu pots passejar tranquil mentre menges cannoli i evites, per fi, sentir-me com un canelo dels que el senyor Fabrizio ja n’està fins al capdamunt.