A Catalunya, l'ambició hi és; el capital, no

A Catalunya no falta ambició; el que falta és marge per desplegar-la. Per això sorprèn llegir, en aquest mateix mitjà, que un antic responsable polític afirmi que l’empresariat català “no és prou ambiciós”, una lectura difícil de sostenir si es té en compte que l'economia catalana opera sota quatre drenatges fiscals —descrits en un article de febrer de 2026— que limiten de manera objectiva la capacitat d’inversió i creixement del país: el dèficit fiscal amb l’Estat; una política fiscal autonòmica que, amb trams alts i quinze tributs propis, penalitza l’estalvi i la inversió; el dèficit fiscal amb la Unió Europea (UE), on Catalunya és contribuent neta però rep retorns de perifèria; i un règim fiscal espanyol que afavoreix les grans corporacions mentre pimes i autònoms —el cor del teixit productiu— suporten la càrrega més elevada. En un entorn així, el difícil no és ser ambiciós: és mantenir-se empresari.

A aquest context s’hi afegeix un diagnòstic recent que no podem ignorar. L’Informe Fènix, coordinat pel company articulista Xavier Roig, alerta que Catalunya perd pistonada econòmica pel pes excessiu de sectors amb salaris tan baixos que acaben essent econòmicament i socialment deficitaris. Si juxtaposem aquest diagnòstic amb els drenatges fiscals, el missatge és inequívoc: Catalunya ha de recuperar la capacitat d’invertir en si mateixa. Necessitem millors infraestructures, més productivitat, més capital per a empreses d’alt creixement, un sistema educatiu més fort i un entorn que retingui talent. I, sobretot, necessitem evitar que empreses sòlides acabin venent-se a fons internacionals simplement perquè aquí no troben el capital necessari per fer el salt d’escala.

Si vols saber-ne més

 

   

Antoni Castells: "A l'empresari català li falta ambició"

Aquesta realitat ens obliga a repensar com mobilitzem els nostres propis recursos. La renaixença econòmica que el país necessita no vindrà del sector públic —massa condicionat per cicles electorals i per la dependència d’un Estat que necessita els nostres diners—, sinó del que sempre ha funcionat a Catalunya: la societat civil i el sector privat. La Sagrada Família n’és la metàfora perfecta: una obra mestra finançada per la ciutadania, gestionada amb independència i orientada al llarg termini. Una obra d’art, sí, però també una lliçó de governança i arquitectura financera.

A tot això s’hi suma un repte silenciós: l’encariment de la vida i l’estancament salarial estan erosionant el poder adquisitiu de les famílies. Molts catalans dependran d’una pensió contributiva estatal limitada per cotitzacions basades en salaris baixos. És un risc social i econòmic que no podem ignorar.

"Catalunya necessita una organització privada, sense ànim de lucre, independent dels partits i dels governs, però amb vocació pública"

Davant d’aquests dos reptes —manca de capital per invertir en el país i pensions futures insuficients— cal una resposta que els abordi alhora. Catalunya necessita una organització privada, sense ànim de lucre, independent dels partits i dels governs, però amb vocació pública, que gestioni aportacions voluntàries o pactades de treballadors i empreses. Un instrument que inverteixi amb criteris professionals, que retorni als ciutadans en forma de complement de pensió i que tingui un mandat mínim d’inversió en l’economia productiva catalana.

No és una idea nova. És el model de fons de pensions privats amb mandat nacional que, en part, ja funciona al Canadà, a Austràlia i que s’estudia al Regne Unit. La diferència és que aquí caldria adaptar-lo a la nostra realitat: un país amb moltes pimes, molt estalvi privat i poca capacitat de canalitzar-lo cap a projectes productius del país.

Imaginem-ne l’impacte. Si cada treballador aportés 100 euros al mes, el fons mobilitzaria 383 milions d'euros mensuals —4.600 milions anuals— als quals s’hi sumarien les aportacions de les empreses. Al Regne Unit, per exemple, empreses i treballadors aporten per llei un mínim del 8% del salari brut a un pla de pensions privat, i moltes empreses hi afegeixen fins al 12%, el 14% o més per retenir talent. Al Regne Unit, tots els treballadors a jornada completa reben, com a mínim, l’equivalent a uns 200 euros mensuals en aportacions combinades d’empresa i treballador.

"No es tracta de tancar-nos al món, sinó de disposar d’un múscul propi suficient per negociar de tu a tu amb els grans actors globals"

Amb un volum de recursos així, Catalunya podria finançar el creixement de les seves empreses, impulsar projectes industrials i reforçar sectors estratègics. A més, aquests fons —protegits de decisions externes i fora de l’abast de tercers— actuarien com a multiplicadors d’inversió, atraient capital institucional i generant un efecte d’arrossegament sobre l’economia productiva. No es tracta de tancar-nos al món, sinó de disposar d’un múscul propi suficient per negociar de tu a tu amb els grans actors globals i garantir que una part significativa del valor creat aquí pugui quedar-se aquí.

Catalunya ha demostrat sempre que, quan la societat civil s’organitza, el país avança. Ara ens trobem davant d’un repte que fa massa que dura: construir un instrument col·lectiu que permeti als catalans invertir en el futur del país i assegurar la seva jubilació. No és només economia; és dignitat i confiança en nosaltres mateixos. La pregunta no és si ho podem fer. La pregunta és si ens atrevim a fer-ho. Lee Kuan Yew deia que havia portat Singapur “del Tercer Món al primer”. El nostre repte és evitar el camí invers. I això només ho farem invertint en nosaltres mateixos.