Els homes també ens preguntem quina roba posar-nos segons l’acte. Corbata, no corbata. Camisa oberta o cordada. Vestit, jaqueta amb jeans o el jaqué, si cal. Sabata blucher, mocassí o unes converse. La Rosalía ho ha tingut molt més fàcil per presentar-se a la Gala del Met, al Museu Metropolità d’Art de Nova York, aquests dies: un Givenchy de tul transparent blanc amb aplics de pedreria; no ha necessitat perdre quilos com la Kardashian. Fa anys, recordo, a propòsit de la Reunió del Cercle d’Economia d’aquesta setmana, quan encara es celebrava a Costa Brava, el president va recomanar: “el primer dia, casual; el darrer, vestit i corbata”. Molt bé, tothom va venir des del primer moment amb roba absolutament formal. Vaig fer el ridícul; era l’únic babau. Mai més m’han enxampat. Val a dir que els catalans gasten una mica més en roba i calçat que els espanyols (417 euros de mitjana a l’any, segons IDESCAT) i la despesa s’ha espavilat més aviat que a la resta de l’Estat, mostrant nivells anteriors a la pandèmia.
Les decisions sobre el dress code obeeixen a un seguit de factors conjunturals i estructurals.
Depèn del clima: Esdevé difícil d’interpretar-lo aquests dies de primavera –tardor, hivern i estiu, barrejats pel canvi climàtic que avança i deixa escletxes–.
Depèn del personal: Encara que la pandèmia ha canviat radicalment els hàbits de vestir, ningú se'n pots refiar, perquè un detall el pot excloure de la tribu, sobretot entre els homes. Els polítics van habitualment més foscos. Els grans empresaris, relacions públiques i assimilats, amb la corbata al coll ben nuada. Els emprenedors, amb roba fashion, lluent i botins mal cordats. Els líders sindicals, tocats amb un mocador. I els acadèmics, ni carn ni peix.
L’empremta personal decidirà finalment quina imatge es vol projectar
Depèn del moment del dia: Impermeable o paraigües, per si un cas. La roba es va enfosquint a mesura que passen les hores, encara que els colors de primavera s’acaben implantant al llarg de tot l’any faci fred o faci calor: blaus, llimes, rosa clars, préssec, negres...
Depèn del tipus d’acte: Cultural, polític, esportiu, social, una classe física o virtual, una manifestació, la presentació del llibre d’un amic, un enterrament, un partit de les noies del Barça...
Depèn de la consciència ecològica: Implicat i militant; híbrid –molta defensa del planeta, però poca acció–; o passant de tot. Si un coincideix amb el primer estat de consciència, tendirà al cotó orgànic, al bambú, al tencel, al lli o als teixits de llet, i s’abstindrà de fer-se veure amb tot allò que no tingui la traçabilitat impecable, o anirà directament a les peces de segona mà; en el cas contrari, no li farà cap vergonya de lluir un bon acrílic, un niló, un raió, un polièster... o qualsevol cosa de moda ràpida.
L’empremta personal decidirà finalment quina imatge es vol projectar. Sempre s’acaba intentant que, sigui quina sigui la posició pretesa, l'acompanyin els adjectius de simpatia, seriositat, joventut, desenfadat, jovialitat, intel·ligència, sagacitat... i altres més que adornen les personalitats arrasadores; totes formen part del dress code.
Després de la festa
Acabada la festa, hom torna a casa. Es desvesteix. La meitat del que s’ha usat va a la rentadora directament, i l’altre a la planxadora o a l’armari, després d’una bona raspallada. Aquests actes mecànics posteriors es realitzen de la mateixa manera que si un es queda tot el dia a casa teletreballant, fent el gandul o veient una sèrie, amb xandall, o fins i tot amb pijama. L'única diferència és que ara la gent torna a sortir al carrer.
Quan la gent abandona els xandalls i els pijames per vestir-se de debò, les manifestacions i salons ens tornen a mostrar roba exquisida per a cada circumstància
FrancescPaesa era (és) l’home de les mil cares: agent secret, espia múltiple, banquer, traficant d’armes, col·laborador, trampós, traïdor, gigoló, playboy internacional... Anava sempre amb vestits cars i corbata; representava tots els papers de l’auca, però no abandonava mai el mateix estil de vestimenta. Ara s’actua de la forma contrària: roba adequada a cada avinentesa, per acabar representant sempre la mateixa figura.
Catalunya ha estat un dels països pioners del tèxtil a Europa. Porta més de cinquanta anys fent de la necessitat virtut: De la crisi permanent a ser exemple de la nova indústria, deia BernatBella (VIA Empresa, Novembre 2021). El 80% de la seva facturació és internacional, la qual cosa és conseqüència de la triple transformació: la munió de marques pròpies, la digitalització i la sostenibilitat. Moltes menys empreses però més grans, de més alt valor afegit al sector de la moda –menys fabricació, major facturació global, més logística i més disseny–. Set anys després de la seva mort, no sé si el temps ha acabat prenent-li la raó a la malaurada MargaritaRivière quan afirmava que al segle XXI la moda ha mort i que ara està més bolcada al culte al cos que a la creativitat. Quan la gent abandona els xandalls i els pijames per vestir-se de debò, les manifestacions i salons ens tornen a mostrar roba exquisida per a cada circumstància: La imaginació, és la imaginació novament.