Mentre continua presentant les seves grans demostracions a escala internacional, l'il·lusionista català Antonio Díaz, conegut com El Mago Pop, ha decidit que el seu espectacle Nada es imposible només es podrà veure a Barcelona. Amb aquesta decisió, la ciutat suma un nou atribut d’exclusivitat: la capitalitat de la màgia. No és només una aposta cultural, sinó també una mostra de com Barcelona construeix valor a través d’experiències singulars i d’un model turístic basat en la diferenciació, no en el volum.
Barcelona es pot contemplar des de dos enfocaments. El primer l’associa a la imatge d’un turisme de sol i platja barat i convencional; el segon, a la cultura, a les escoles de negocis i universitats que atreuen talent internacional, als esdeveniments esportius, empresarials i tecnològics, als hubs d’innovació i a l’economia del coneixement.
És cert que una part dels visitants se sent atreta pel contacte amb el litoral i aprofita l’estada per fer-se una capbussada. Però, malgrat gaudir d’un front marítim esplèndid, aquest no és ni de lluny el principal atractiu de la ciutat. L’evolució de les darreres dècades l’ha orientada cap a un model de turisme urbà que no depèn d’aquest recurs natural —i encara menys amb el to despectiu amb què sovint es qualifica— i molt més amb altres valors associats a la marca Barcelona.
Greg Clark, referent internacional en estratègia urbana, que va intervenir ahir a la Cambra de Comerç de Barcelona en la presentació de l’Observatori d’Economia Urbana, recordava que el turisme òptim és aquell en què els visitants interactuen amb la cultura, el coneixement i la creativitat: “Un turisme que dona suport als sectors prioritaris, enforteix les relacions internacionals, sosté l’activitat durant tot l’any i millora la vida quotidiana dels residents”.
Clark: “Un turisme que dona suport als sectors prioritaris, enforteix les relacions internacionals, sosté l’activitat durant tot l’any i millora la vida quotidiana dels residents”
Si el 1992 la ciutat es va obrir al mar, fa temps que desenvolupa un model de turisme urbà diversificat, inscrit plenament en l’economia de l’experiència. El flux continu de visitants al llarg de l’any no només impulsa els serveis d’allotjament, sinó que incrementa l’activitat productiva en múltiples sectors industrials. El turisme genera així un doble efecte multiplicador.
Com a conseqüència, s’ha consolidat com una oferta estable d’ocupació i com un espai d’integració laboral per a la nova immigració, alhora que afavoreix l’aparició de noves professions de qualitat. L’any 2000, el percentatge d’estrangers a Barcelona se situava entorn del 5%; avui supera el 30%, segons l’Institut Metròpoli. La connectivitat internacional i la interconnexió global faciliten la creativitat gastronòmica, l’especialització comercial, l’augment d’assistents a congressos empresarials i tecnològics o a espectacles culturals, i atrauen seus de multinacionals que difícilment s’hi instal·larien si la ciutat no estigués ben posicionada al mapa mundial.
Tensions
És evident que aquest model genera tensions: concentració de visitants, pressió sobre l’espai urbà, encariment de l’habitatge, congestió dels punts més freqüentats o soroll. Són impactes que cal gestionar amb determinació.
Ara bé, una cosa és jivaritzar el model i propugnar-ne el decreixement —com alguns proposen de manera simplista— i una altra ben diferent ordenar-ne l’activitat. L’objectiu ha de ser compatibilitzar el desenvolupament turístic amb el benestar dels residents mitjançant polítiques de sostenibilitat, gestió de fluxos i desestacionalització: menys volum i més qualitat, en la línia en què treballen Turisme de Barcelona i l’Ajuntament.
Hi ha dues mirades sobre el turisme: la que el veu com un problema a reduir i la que l’entén com un actiu estratègic a gestionar millor
El document del Cercle d’Economia sobre el model turístic que acaba de publicar va en aquesta línia. Després d’un seguit d’andanades des de distintes esferes titllant la productivitat turística de baixa i que s’han d’adoptar estrictament polítiques en favor de la indústria, dona un toc d’alerta: “Les mètriques actuals són insuficients per capturar la complexitat del fenomen turístic. Hi ha un risc de quedar atrapats en paradoxes aparents si no s’afina l’instrumental de mesura. Per tant, la primera prioritat ha de ser resoldre les discrepàncies tècniques sobre com quantificar la productivitat real del sector”.
En definitiva, hi ha dues mirades sobre el turisme: la que el veu com un problema a reduir i la que l’entén com un actiu estratègic a gestionar millor. Per a una ciutat oberta i global com Barcelona, el repte no és renunciar al turisme, sinó governar-lo amb intel·ligència perquè continuï generant prosperitat, cohesió social i projecció internacional.