Després d’uns quants anys perseguint-la, finalment el Parlament i la Comissió Europea han atorgat a Barcelona, per primera vegada, la capitalitat europea del comerç de proximitat. No ha estat una casualitat. Ans al contrari. És el reconeixement a més de vint anys de feina sostinguda dels botiguers barcelonins integrats als barris des de 2004, quan el malaurat Joan Mateu i un grup d’esforçats comerciants van crear la Fundació Barcelona Comerç, que avui agrupa 23 eixos comercials i prop de 25.000 establiments de proximitat.
A inicis de mil·lenni no era gens fàcil trobar una fórmula associativa eficaç per al petit comerç enmig del creixement fulgurant dels centres comercials, les grans marques i les franquícies internacionals. Joan Mateu, Vicenç Gasca i Pròsper Puig —actual president dels eixos—, amb la complicitat indispensable d’Albert González, aleshores director de Comerç de l’Ajuntament, van impulsar un model diferent dels formats tradicionals. La seva intuïció era clara: el comerç de proximitat no és només paisatge urbà ni tradició; és estructura productiva.
Malgrat la pressió creixent dels grans operadors, aquest model continua aportant al voltant del 13% del PIB local i més de 150.000 llocs de treball directes. Pocs sectors tenen una incidència tan capil·lar sobre l’economia urbana.
Barcelona necessitava una fórmula pròpia. Ni els gremis ni les unions clàssiques de botiguers donaven resposta a la complexitat d’una gran metròpoli. Calia una figura flexible —l’eix comercial— capaç de respectar la identitat de cada barri i, alhora, actuar coordinadament a escala de ciutat i dialogar amb les institucions. El terreny, a més, era propici. Lluís Alegre, conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, va situar l’associacionisme comercial al centre de la política pública, mentre Santiago Pagès, des de les Cambres de Comerç, impulsava la professionalització empresarial del sector. La suma d’aquestes mirades va consolidar una idea que avui sembla evident: el comerç local no s’ha de protegir per nostàlgia, sinó perquè és imprescindible per al funcionament de la ciutat.
Ni els gremis ni les unions clàssiques de botiguers donaven resposta a la complexitat d’una gran metròpoli
Per tres motius: dona vida al carrer i evita la desertització urbana; garanteix proximitat i diversitat d’oferta que altres formats no cobririen per si sols; i actua com a espai de cohesió social, com a punt de trobada de primer nivell. És, en definitiva, una infraestructura econòmica invisible indispensable.
El pendent
Les crisis del 2008 i del 2020, amb la pandèmia, van fer estralls en el sector. En poc temps, el poder es va desplaçar dels fabricants als distribuïdors. Es van consolidar els grans grups comercials, els supermercats de marca pròpia i les plataformes tecnològiques, mentre el comerç al detall —que havia regnat històricament— perdia centralitat. La feblesa financera de moltes botigues, la pressió dels lloguers, la manca de relleu generacional, els nous hàbits de compra, la pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i la competència del baix cost van fer inviables milers de negocis. S’estima que, dels 300.000 petits comerços que hi havia a Espanya el 2010, entre un 30% i un 40% han desaparegut el 2025.
S’estima que, dels 300.000 petits comerços que hi havia a Espanya el 2010, entre un 30% i un 40% han desaparegut el 2025
La capitalitat no és un premi simbòlic. Europa no ha fet res més que reconèixer el lideratge de Barcelona en la reivindicació del valor del comerç de proximitat a escala continental. També avala la tasca de la Fundació Barcelona Comerç en la creació de Les Vitrines d’Europa, una xarxa d’organitzacions de comerciants d’Itàlia, Portugal, Bèlgica i França que constitueix el primer embrió d’un associacionisme comercial europeu. Amb aquest reconeixement s’expressa la voluntat d’organitzar el sector a escala continental per gestionar millor els espais comercials urbans i reforçar la competitivitat i la cohesió social de les ciutats.
Després del terratrèmol, el missatge és clar: el futur de les ciutats europees passa també pel comerç de proximitat. I Barcelona hi arriba amb avantatge, gràcies a botiguers que han fet créixer els seus negocis obrint nous punts de venda, s’han especialitzat, s’han orientat al turisme, fabriquen productes propis o han apostat per la multicanalitat i el comerç en línia. La resiliència és a l’arrel d’aquest col·lectiu i els i els hi està donant resultats: el darrer Índex de Comerç al detall de l’INE confirma que el petit comerç espanyol, excepte l’alimentari, guanya terreny el 2025; el barceloní constata aquest repunt.
Tot plegat obre una oportunitat estratègica. El repte dels eixos és aprofitar els recursos europeus per accelerar la professionalització, la digitalització i les aliances de compra i comercialització; recuperar clientela; reduir costos i guanyar escala i marge; rendibilitzar millor l’espai comercial; consolidar els APEU amb l’Ajuntament —que per un motiu o altre mai acaben de desplegar-se— i competir millor en un entorn dominat per gegants globals.
Perquè si desapareix el petit comerç no només tanquen botigues: s’apaguen carrers, es buiden barris i la ciutat perd la seva ànima econòmica. I una ciutat sense comerç de proximitat no és més moderna. És, senzillament, una ciutat més pobra.