El Diccionari de la Real Academia Española defineix el dúmping com "l'adaptació gràfica proposada per la veu anglesa dumping, que s'utilitza en Economia en el sentit de pràctica de competència deslleial que consisteix a vendre a preus inferiors al cost, per apoderar-se del mercat".
El dúmping fiscal o competència fiscal deslleial és l’estratègia amb la qual un país o territori redueix els seus impostos (especialment a les empreses o grans contribuents) amb l’objectiu d’atraure inversors, empreses o residents d’altres jurisdiccions. És com aplicar rebaixes d’impostos per guanyar competitivitat davant d’altres territoris, encara que això pugui anar en detriment de la recaptació o l’equitat del sistema tributari.
Com sempre, el dúmping no és un invent recent, ni de bon tros. Els romans ja en sabien, d’això. Així, després de la segona Guerra Púnica, que va consolidar el poder de Roma, la república volia expandir-se cap al mar Egeu, lloc on es duia a terme bona part del comerç entre Orient i Occident. Per guanyar-se el favor dels grecs, els romans conqueridors els van oferir una mena de protectorat, cedint a Atenes l'illa de Delos (fins aquell moment independent) i van declarar-la port lliure (o franc), amb l’únic objectiu de competir amb l'illa de Rodes, que fins aquell moment era el centre comercial més important del Mediterrani Oriental. Els avantatges fiscals i la bona ubicació geogràfica van convertir l’illa de Delos en el port de trànsit comercial més gran entre Orient i Occident, portant a la poderosa illa de Rodes a la bancarrota.
Des de llavors, el que ara anomenem dúmping fiscal ha anat passant per diverses etapes més o menys sofisticades, des de la creació dels mal anomenats paradisos fiscals, resultat d’una mala traducció francòfona de l'anglès tax haven (refugi fiscal), fins a l’actual picabaralla entre comunitats autònomes.
El dúmping es pot manifestar en diferents nivells geogràfics. Si ens situem en l’àmbit europeu, el debat se centra sovint en la competència deslleial que exerceixen alguns països europeus, els quals ofereixen un tractament fiscal especialment favorable a determinades grans empreses o a les grans fortunes. A diferència de l'IVA, la fiscalitat directa (IRPF i Impost de Societats) no està harmonitzada en l'àmbit europeu. Aquesta manca d’harmonització afavoreix l’aparició de competència fiscal entre estats, especialment per part d’aquells països que volen atreure bases imposables associades a l’economia del coneixement i a activitats d’alt valor afegit.
Irlanda constitueix un dels exemples més recurrents en el debat sobre la competència fiscal: durant anys, ha aplicat un tipus nominal de l’Impost de Societats significativament inferior al de la majoria d’estats membres
Així, el Tractat de la Unió Europea no contempla competències legislatives explícites en l'àmbit de la imposició directa. La legislació relativa a la fiscalitat de les societats, per exemple, es regeix per l'article 115 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), que autoritza la Unió a adoptar directives per a l'aproximació de les disposicions legals dels estats membres, sempre que sigui per unanimitat i d'acord amb el procediment de consulta. La necessitat d’unanimitat de tots els estats membres dificulta l’aprovació de les mesures relatives a homogeneïtzar la imposició directa dels estats i evitar així la competència fiscal entre ells.
Irlanda constitueix un dels exemples més recurrents en el debat sobre la competència fiscal, principalment perquè durant anys ha aplicat un tipus nominal de l’Impost de Societats significativament inferior al de la majoria d’estats membres. El debat va adquirir una gran projecció pública arran de l'anomenat cas Apple, un dels litigis fiscals més mediàtics de les darreres dècades, que es va resoldre el setembre del 2024 en contra del gegant tecnològic. Així, indirectament el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) exerceix un paper rellevant en l’harmonització dels sistemes tributaris europeus i evita que ajudes de naturalesa selectiva afectin la competència entre estats.
La decisió judicial va concloure que només una part dels beneficis atribuïbles a dues sucursals irlandeses d’Apple tributava efectivament a Irlanda. Les autoritats fiscals irlandeses havien convingut prèviament amb l’empresa un acord vinculant entre Hisenda i l’empresa (o tax rulling) que determinava la base imposable mitjançant un mètode basat en un percentatge aplicat sobre els costos operatius de les sucursals, fet que va donar lloc a una tributació efectiva extraordinàriament reduïda i va intensificar el debat europeu sobre competència fiscal i ajuts d’Estat.
El cas paradigmàtic del pla BEPS
A escala internacional, el pla BEPS (Base Erosion and Profit Shifting, és a dir, Erosió de la base imposable i trasllat de beneficis) impulsat per l’OCDE amb el suport del G20, va néixer arran dels escàndols polítics i fiscals que van afectar a grans multinacionals com Apple, Amazon o Google. Aquests casos van evidenciar les mancances del sistema fiscal internacional. Si voleu entendre aquests tipus d’estructures fiscals internacionals, val la pena googlejar “Double Irish with a Dutch Sandwich”. No és una recepta de cuina, sinó el nom, força creatiu, d’una estratègia fiscal que Google i altres multinacionals van utilitzar per canalitzar beneficis cap a jurisdiccions amb menor tributació.
El Pilar Dos del pla BEPS, pel que aquí ens interessa, pretenia establir un impost mínim global efectiu del 15% per a les grans multinacionals. L’objectiu era relativament senzill: garantir que els beneficis d’un grup multinacional tributessin com a mínim al 15% amb independència del país on es localitzessin formalment. Amb això no s’eliminava la planificació fiscal, però s’imposava un límit clar i es pretenia evitar la cursa a la baixa entre estats.
Tanmateix, les pressions exercides per l’Administració Trump en el marc del G7 han portat a una aplicació asimètrica del Pilar Dos (tipus mínim global 15%) respecte dels grups empresarials nord-americans. El Side by Side, que és com s’anomena aquest mecanisme de compromís, és la concessió feta als EUA perquè el Pilar Dos no operi com un impost europeu sobre les multinacionals americanes, amb l’argument que les multinacionals dels EUA ja estan subjectes a un impost mínim propi. Aquesta concessió reobre el debat sobre la competència fiscal i la competitivitat dels grups europeus, i obliga a plantejar-se si realment ens trobem davant una harmonització o només davant una redefinició de les diferències existents.
La competència fiscal no sempre s’exerceix mitjançant la reducció explícita dels tipus impositius; també a través de vehicles hòldings molt eficients, 'tax rulings' previs, règims favorables per dividends, interessos i 'royalties'
La competència fiscal no sempre s’exerceix mitjançant la reducció explícita dels tipus impositius. Hi ha altres formes menys “clàssiques” d’exercir-la, com els països que competeixen oferint vehicles hòldings molt eficients, tax rulings previs, règims favorables per dividends, interessos i royalties, o bé marcs jurídics que faciliten la canalització d’inversió estrangera directa amb una tributació efectiva reduïda. És el que podríem qualificar de competència fiscal per intermediació i el cas paradigmàtic a Europa és Luxemburg.
Amb prop de 85.000 euros, Luxemburg presenta el PIB per càpita més elevat de l’OCDE. El segueix Irlanda, amb un PIB per càpita un 111% superior a la mitjana europea, i molt per davant dels Països Baixos, que situen el seu PIB per càpita un 35% per sobre de la mitjana europea.
Una publicació de 2019 del Fons Monetari Internacional (FMI), titulada The Rise of Phantom Investments, assenyalava que, segons les estadístiques oficials, Luxemburg, un país amb només 600.000 habitants, acull un volum d’inversió estrangera directa equiparable a la dels EUA i superior a la de la Xina. Els aproximadament 4 bilions d’inversió estrangera directa que rep el país equivalen a uns 6,6 milions de dòlars per habitant. D’acord amb les dades d’Eurostat corresponents al 2024, Luxemburg va ser el principal país inversor immediat (Immediate Investing Country) i va concentrar el 17% del total de les posicions d’inversió estrangera directa declarades pels tretze països que van informar, seguit de prop pels Països Baixos (15%), Alemanya (10%), i el Regne Unit (10%).
En canvi, si l’anàlisi es fa atenent el país inversor últim o final (Ultimate Investing Country), és a dir, el país on resideix el propietari o controlador final de la inversió, els Estats Units ocupen la primera posició (14%), seguits d’Alemanya (12%).
La diferència entre els dos conceptes és rellevant. L’Immediate Investing Country identifica el darrer país intermediari a través del qual es canalitza la inversió, habitualment la jurisdicció on s’ubica el hòlding o el vehicle instrumental, mentre que l’Ultimate Investing Country reflecteix l’origen econòmic real del capital. Les dades apunten que Luxemburg i els Països Baixos actuen sovint com a jurisdiccions intermèdies dins les cadenes internacionals d’inversió.
El cas espanyol... i madrileny
A Espanya i especialment en l’àmbit autonòmic, també podem observar dinàmiques de competència fiscal territorial o dúmping fiscal. Comunitats com Andalusia, Madrid, Galícia, Múrcia i Castella i Lleó han impulsat en els darrers anys reduccions d’impostos com a instrument d’estímul econòmic. El model autonòmic espanyol atorga a les comunitats un cert marge normatiu en determinats tributs cedits, i això ha revifat últimament el debat sobre la competència fiscal entre territoris. Aquesta competència es manifesta bàsicament en els impostos del patrimoni, successions i donacions i en el tram anomenat autonòmic de l'IRPF, cedit parcialment a les comunitats.
La Comunitat de Madrid és sovint l’exemple més citat en aquest debat. Té l’Impost sobre el Patrimoni bonificat un 100% des del 2008. En l’Impost sobre Successions i Donacions aplica una bonificació del 99% per a familiars directes, i des del juliol del 2025, les operacions entre germans, tiets i nebots apliquen una bonificació del 50%.
Un no resident amb patrimoni en actius financers situat a Madrid no tributa per l’Impost del Patrimoni, ni els seus hereus per aquest patrimoni heretat, a diferència del mateix no resident amb actius financers a Catalunya
Quan una comunitat redueixi significativament aquests tributs, pot atraure contribuents amb elevada capacitat econòmica en detriment d’altres comunitats amb menys capacitat recaptatòria. El risc d’aquesta dinàmica és entrar en una cursa a la baixa que acabi erosionant els ingressos públics globals, i en definitiva, acabem essent tots més pobres.
Poden aquestes diferències incidir en la planificació patrimonial i successòria? En termes generals, la competència territorial en Successions la determina la comunitat on resideix el causant (o persona que ha mort). No obstant això, els no residents, que tributin per aquest impost o pel de Patrimoni, poden aplicar la normativa de la comunitat autònoma on radiqui la major part del seu patrimoni. Així, un no resident amb patrimoni en actius financers situat a Madrid no tributa per l’Impost del Patrimoni, ni els seus hereus per aquest patrimoni heretat, a diferència del mateix no resident amb actius financers a Catalunya. Les implicacions d’aquestes diferències són evidents.
Madrid, la 'Llei Mbappé' i la corba de Laffer
Un altre element del debat és el paper que juga Madrid com a capital de l’Estat. Aquest estatus condiciona que hi hagi més seus socials d’empreses, centres de decisió i alts directius, fet que alimenta la percepció que aquesta combinació d’atracció i una política fiscal agressiva genera un greuge comparatiu amb les altres comunitats. En aquest context, la Comunitat de Madrid, amb la finalitat d’atraure inversors i capital estranger, va aprovar el 28 de novembre de 2024 la mal anomenada Llei Mbappé (no és ben segur que el jugador acabés complint els requisits i aplicant la deducció).
Es tracta d’una deducció per a nous residents fiscals que realitzin inversions i que permet aplicar una deducció del 20% del valor de les inversions realitzades, directament de la quota autonòmica de l’IRPF. Les inversions han de ser en accions i participacions de societats (no necessàriament espanyoles), valors representatius de deute, instruments financers i fons d’inversió. En queden excloses les inversions immobiliàries directes i els actius situats en paradisos fiscals. No és un règim complet especial tipus Beckham, sinó una deducció aplicable sobre la quota autonòmica de l'IRPF, aplicable sempre que la inversió es mantingui durant 6 anys.
La 'Llei Mbappé' es tracta d’una deducció per a nous residents fiscals que realitzin inversions i que permet aplicar una deducció del 20% del valor de les inversions realitzades, directament de la quota autonòmica de l’IRPF
I hi ha un fonament teòric, des del punt de vista de l’anàlisi econòmica, per aquesta política de reducció impositiva?
La història econòmica també té els seus tovallons de paper famosos, com el de Florentino Pérez i Zidane o el de Messi amb Minguella i Reixach. Artur Laffer, aleshores un jove professor d’Economia de la Universitat de Chicago, molt abans que Messi o Zidane, va dibuixar la seva famosa corba de la felicitat fiscal, en un sopar al restaurant Two Continents de Washington l’any 1974. Richard Nixon acabava de dimitir pel Watergate i el seu vicepresident, Gerald Ford, havia assumit la presidència. L’economia nord-americana es trobava immersa en un context de stagflation (inflació elevada, estancament econòmic i atur) i Laffer, convidat pel cap de gabinet del president -i futur vicepresident- Dick Cheney, juntament amb Donald Rumsfeld i el periodista Jude Wanninski de The Wall Street Journal, intentava explicar a l’assessor de la Casa Blanca els avantatges d’una rebaixa fiscal. Per il·lustrar-ho, va dibuixar la seva famosa gràfica en un tovalló de paper.
La idea era revolucionària: abaixar impostos augmenta la recaptació tributària. El diagrama de Laffer mostra una corba en què, a partir d’un punt, apujar impostos desmotiva l’estalvi i la inversió i, per tant, disminueix la recaptació. A la inversa, una reducció d’impostos pot estimular l’activitat econòmica i compensar la pèrdua inicial de recaptació.
La corba de Laffer parteix d’una veritat aparentment incontestable: amb un tipus impositiu del 0% no es recapta res d’impostos, però amb un tipus impositiu del 100% tampoc
Ronald Reagan va convertir aquest argument en un dels pilars del seu programa econòmic i ho va portar a la pràctica de la mà del mateix Laffer, assessor del Consell de Política econòmica del seu govern. S’ha de dir que sense massa èxit: la reducció de la recaptació combinada amb una política de defensa expansiva van generar un enorme dèficit públic.
La corba de Laffer parteix d’una veritat aparentment incontestable: amb un tipus impositiu del 0% no es recapta res d’impostos, però amb un tipus impositiu del 100% tampoc. La qüestió central, doncs, no és l’existència de la corba, sinó la determinació dels punts intermedis. A partir de quin nivell la pressió fiscal és tan elevada que desincentiva el treball, la inversió o l’obtenció de noves rendes? Reagan solia il·lustrar-ho amb la seva experiència a Hollywood, i afirmava que molts actors evitaven rodar més de quatre pel·lícules a l’any perquè els impostos feien poc rendible treballar més.
Què se'n va fer del tovalló? A diferència del de Messi, que es va subhastar el 2024 a Nova York per 890.000 euros, el de Laffer està exposat en una vitrina del museu d’història més important dels EUA: l'Smithsonian.