La celebració del Nou Any 2026 a la Xina ens ha deixat una imatge impactant: robots humanoides desfilant, ballant i interactuant amb humans, coordinats a la perfecció. Més enllà de l’espectacle —perfectament calculat com a demostració de poder tecnològic—, la reacció global ha estat gairebé unànime: fascinació, sorpresa i una sensació difusa que “ja som aquí”. El futur del futur ha arribat, però la majoria de la població xinesa i mundial no té encara el temps ni els mecanismes per assimilar-lo. La tecnologia corre més que la societat.
Veient els humanoides xinesos moure’s per l’escenari, vaig pensar en algunes de les grans pel·lícules de dansa de la història: Cantant sota la pluja, West Side Story, La febre del dissabte nit, Dirty Dancing, Flashdance, Cigne negre, Billy Elliot, All That Jazz. Coreografies memorables, cossos al límit, energia, superació… però també moviments lleugerament imperfectes, errors en alguna transició, suor, duresa en l’aprenentatge. En canvi, els robots actuaven en plena sincronia i perfecció. Cap vacil·lació, cap fragilitat, cap rastre de transpiració.
L’encantament pels robots no és nou: màscares, bufons, arlequins, autòmats, cadenes de muntatge acompanyen l’imaginari col·lectiu des dels primers moments de la humanitat. El que és realment nou és que ja no són prototips de laboratori ni peces de ficció: són productes funcionals, connectats, entrenables i, sobretot, integrables en processos productius reals. No estem entrant en l’era robòtica: ja hi som.
Però encara anem més enllà. El que defineix aquest moment no és només la robotització física, sinó l’entrada de ple en l’era agèntica. Una etapa en què els sistemes digitals deixen de ser eines passives per convertir-se en agents: prenen decisions, executen tasques complexes, coordinen altres sistemes i operen amb un grau creixent d’autonomia. L’agent ja no és només un robot industrial o un braç mecànic, sinó un conjunt d’algoritmes capaços de planificar, negociar, optimitzar i aprendre.
Algoritme i IA generativa
Assistim de ple a la segona fase de la transformació digital. La primera, amb l’expansió de l’algoritme alimentat per la quantitat massiva de dades generades a través d’internet i les xarxes socials. La segona, amb la irrupció de la intel·ligència artificial i, especialment, de la IA generativa a inicis d’aquesta dècada, que obre la porta a aquesta nova etapa agèntica. Pot produir-se una bombolla al voltant de la IA, però és indiscutible que la tecnologia no decaurà. Amb la Xina al capdavant, la cursa s’intensifica.
Contemplant els moviments perfectes dels robots xinesos, la sensació era que necessitarem quaranta o cinquanta anys perquè les generacions actuals puguin deglutir plenament el nou escenari. Aquesta transformació té un impacte directe en els llocs de treball, en la productivitat, en els models de negoci i en la velocitat amb què es genera valor. I aquí apareix el veritable problema: el desajust —el gap— entre la rapidesa dels avenços tecnològics i la capacitat de la societat per absorbir-los.
Fins i tot Internet va passar per una llarga fase experimental abans de convertir-se en una infraestructura central de les nostres vides
Històricament, les grans innovacions tecnològiques han necessitat dècades per traduir-se en models de negoci massius. El ferrocarril, l’electricitat o l’aviació comercial. El mateix telèfon, la fotografia o la ràdio. En molts d’aquests casos no van néixer com a productes comercials. Fins i tot Internet va passar per una llarga fase experimental abans de convertir-se en una infraestructura central de les nostres vides. Avui, en canvi, el cicle s’ha comprimit de manera radical: de la incubadora al mercat en qüestió de mesos, amb la monetització sota el braç.
Aquesta acceleració té guanyadors clars: els innovadors que dominen la tecnologia i els qui inverteixen. Plataformes, startups deep tech i grans actors globals converteixen els avenços científics en rendes econòmiques gairebé immediates i de progressió exponencial. El problema no és que això passi; el problema és que la resta del sistema no avança al mateix ritme.
La formació de la població activa, l’adaptació de les organitzacions, la regulació, les institucions educatives i fins i tot els marcs culturals continuen funcionant amb lògiques del segle XX. El resultat és una sensació creixent de desplaçament: tecnologies cada cop més potents convivint amb persones que no han tingut temps —ni eines— per integrar-les de manera efectiva en la seva trajectòria professional. La polarització s’accelera i augmenta el nombre d’exclosos.
El risc, doncs, no és tant tecnològic com temporal. D’una banda, es genera frustració i desencaix entre àmplies capes de la població; de l’altra, es consolida un sistema econòmic capaç de generar guanys de productivitat i beneficis a gran velocitat per a uns pocs, però incapaç d’implicar al mateix ritme a les empreses, els treballadors i les institucions. Quan el temps de la innovació s’accelera i el de l’assimilació social s’alenteix, el desajust deixa de ser conjuntural i esdevé estructural. Aquí hi som.
Mai la innovació havia generat valor tan ràpidament ni s’havia monetitzat amb tanta facilitat. Però mai tampoc la formació, les institucions i les organitzacions havien quedat tan enrere. El problema no és que la tecnologia avanci -això és inevitable i molt bo-, sinó que ho faci sense un sistema capaç d’absorbir-ne els efectes. El desajust no respon a una resistència al progrés, sinó a una economia que continua responent amb mecanismes lents a una dinàmica de canvi exponencial. El resultat no és només la desigualtat que augmenta, sinó una creixent ineficiència sistèmica.