El 2026 se celebra el 40è aniversari de l’adhesió de l’estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea, el precedent d’una Unió Europea que, amb 27 membres i més de 450 milions d’habitants, enfronta avui un dels moments geopolítics més convulsos de les darreres dècades. Després d’un període d’euroescepticisme amb el Brexit britànic com a gran representant, la successió d’amenaces externes com la covid, els aranzels estatunidencs o els conflictes armats a Ucraïna i Orient Mitjà semblen haver reforçat la cohesió entre els seus membres. Una xifra rodona, els 40 anys, com també ho són els deu que celebra la Jornada Internacional de la Cambra de Comerç de Terrassa, que sota el títol Decidir on créixer al món i la conducció del director de VIA Empresa, Carlos Rojas, ha dedicat el seu debat principal a preguntar-se on és i cap a on va el projecte comú europeu des de la seu central de Grifols, a Sant Cugat del Vallès.
El primer consens ha estat unànime: l’adhesió a l’actual UE s’ha constatat com una notícia positiva per a Catalunya i l’Estat. “Si no hi haguéssim estat, Espanya s’assemblaria més a l'Argentina que a Dinamarca”, ha asseverat el professor d’Economia i Finances a Iese Business School, Xavier Vives. D’acord amb l’acadèmic, la permanència a la Unió ha aportat a l’estat espanyol una “estabilitat institucional i monetària crucial”, alhora que també ha permès a Espanya rebre “molts subsidis d’Europa”. Ara bé, no tot són flors i violes: el “món convuls” en què vivim avui, “el de la llei del més fort”, ha evidenciat, segons Vives, que Europa “no és un estat, sinó una confederació híbrida que va molt lenta i té una capacitat d’execució, de moment, limitada”.
Aquesta visió compartida ha elevat diversos graus d’eurooptimisme en la intervenció de l’economista, exparlamentari del Parlament Europeu i col·laborador de VIA Empresa, Ramon Tremosa, qui ha qualificat de “fantàstic” el moment europeu actual. Per defensar la seva tesi, ha citat tots els països interessats a fer més estreta la relació amb els 27: la voluntat d’Armènia, Ucraïna i Noruega d’entrar a la UE, la de Suècia i Hongria de fer-ho a l’euro i, fins i tot, el comportament del Canadà, que “actua com si, de facto, fos el país 28 de la UE”. A aquesta sèrie de peticions se’ls suma la contenció de figures fins fa no gaire euroescèptiques: “Meloni no ha tocat ni una coma del consens europeu des que és primera ministra, i Grècia, que fa deu anys gairebé surt de l’euro, avui és el seu millor alumne”. Una samfaina d’actituds que, a parer de Tremosa, deixa clar que “fora de l’euro fa molt de fred”. “El que passa als Estats Units i al golf de Pèrsia està creant una necessitat de més i millor Europa, i ara només ens falten els actors que ho tirin endavant”, ha remarcat.
Tremosa: “El que passa als Estats Units i al golf de Pèrsia està creant una necessitat de més i millor Europa, i ara només ens falten els actors que ho tirin endavant”
Menys entusiasta s’ha mostrat el director executiu de Neklar, Pere Amat, que si bé ha valorat positivament la pertinença a la UE, també ha recordat que la indústria necessita “un regulador més àgil, més ràpid i més precís”. Com a representant del sector automobilístic, Amat ha reconegut que la seva és una “indústria poc flexible”, marcada per les altes inversions i despeses en actius i personals i la persistència de “cadenes logístiques realment complexes”. Fent autocrítica, el director executiu de Neklar ha concedit que la indústria europea té problemes propis a l’hora d’adaptar-se als canvis de mercat i a la pressió dels competidors, però també ha incidit en el pes que suposa la regulació, que ha titllat “d’una mica maldestre” per no haver tingut en compte “les necessitats dels clients i de la indústria”.
La regulació europea, entre la lentitud i la manca d'execució
La regulació ha estat, de fet, un dels protagonistes centrals del debat, com ja fa temps que ho és en el si de la indústria i de la mateixa Unió Europea. Vives ha reconegut que és “necessària”, però creu que Europa “no ha calibrat bé els costos” que suposa per a les empreses. L’exemple “evident”, ha dit, és la transició verda: “Ha agafat el lideratge, que és bo, però hem de tenir en compte que no resoldrem el problema mentre els Estats Units i la Xina vagin per altres cantons, i l’únic que hem aconseguit és que la indústria marxi d’Europa”. En aquest sentit, el professor d’Iese ha assenyalat mecanismes com l’ajust de carboni a la frontera —uns aranzels que graven els productes amb alt contingut d’emissions de carboni— com a possibles mesures perquè el continent “no perdi competitivitat”. Però també ha criticat que Brussel·les “s’ha ficat en coses que no s’havia de ficar”, com la composició de certs aliments o l’elecció de les tecnologies que s’han d’impulsar o fer retrocedir.
Davant del pes de la “burocràcia europea” denunciat recurrentment, Tremosa ha volgut traslladar la responsabilitat als estats membres, als polítics dels quals acusa de “nacionalitzar èxits europeus i europeïtzar fracassos nacionals”. Un “gran llast” que, ha assegurat, ofusca el bon rendiment del cos de 25.000 funcionaris que té la Comissió Europea: “Un grup de pescadors de Palamós van trucar un divendres i els van rebre el següent dimecres. A veure quan veiem això a Madrid o a Barcelona”. En aquesta línia, Tremosa ha considerat que “el salt que ha de fer Europa topa amb el fet que París, Roma o Madrid perden poders”, però també amb una concepció diferent de què vol dir la Unió per als països que en formen part: “Els nòrdics no tenen una visió de la UE com una transfer union, sinó com una best practices union”. “Això vol dir”, ha continuat, “que si Finlàndia té el millor model d’educació; Dinamarca, el millor model de treball; Àustria, la motxilla austríaca en pensions; Països Baixos, el millor sistema de ports, i Alemanya, la millor formació professional, compartim-los i copiem-los tots”.
Vives: “El gran encert de la Unió Europea és el mercat únic, però estem molt lluny de tenir-lo”
A les conseqüències de la regulació europea se suma un segon factor, que és la manca de capacitat punitiva per assegurar-se que la llei comunitària es compleixi a tots els estats. L’exemple que ha posat Vives i que han compartit la resta de ponents és l’ús que ha fet l’estat espanyol de part dels fons Next Generation per pagar pensions i altres despeses corrents. “Els Next Generation van ser un primer pas d’emissió conjunta de deute, que va eliminar les primes de risc i va fer que tot el món veiés el deute de Grècia tan sòlid com el d’Alemanya. I això, que és un primer pas fantàstic, s’ho ha carregat Pedro Sánchez de la manera més cutre possible”, ha criticat Tremosa. A aquesta visió, el professor d’Iese hi suma la falta de compliment dels compromisos assumits per l’Estat davant de la concessió dels fons europeus: “Espanya havia d’implementar o peatges o vinyetes per circular per les autopistes, i s’hi ha negat del tot. El gran encert de la Unió Europea és el mercat únic, però estem molt lluny de tenir-lo”.
Tampoc no s’ha perdut la festa la productivitat, un dels indicadors més assenyalats negativament al continent europeu —i a Catalunya, com ho feia aquesta mateixa setmana el president de Pimec, Antoni Cañete—. Per Vives, una de les raons principals de la diferència entre Europa i la Xina o els Estats Units és que “hem agafat tard el tren de la revolució digital”. “No tenim les grans plataformes tecnològiques, tenim algunes petites que comencen a competir”, ha reblat, alhora que ha indicat que “ens hem quedat encallats en la tecnologia mitjana”, en referència a apostes com la d’Alemanya per la indústria de l’automòbil amb motor de combustió.
Amb les debilitats identificades, les amenaces exteriors també juguen un paper, i darrerament es concentren amb el nom i cognom del president estatunidenc. “Trump ens farà passar de l’adolescència a l’adultesa, i és una gran oportunitat”, ha asseverat Tremosa. L’exeurodiputat ha exposat el cas de Suècia, que en els darrers anys ha reduït significativament la despesa pública sense alterar l’estat del benestar, com un exemple que “hi ha possibilitat d’esmena en aquest sud d’Europa tan hiperregulat en què vivim”. Un toc d’atenció que també ha fet posar les piles a una indústria que, segons Amat, està aprenent a “ser més àgils que mai”: “En una empresa de compres com la nostra, en funció del tuit o la bomba de Trump hem de passar de comprar a la Xina a fer-ho a Mèxic o a un altre indret”. I per acabar amb una nota positiva, Vives ha assegurat que “tenim molt camp a córrer” i ha alabat l’avenç del règim 28, el règim jurídic a què podran acollir-se les empreses per poder actuar a tot el continent sense haver d’adaptar-se a 27 regulacions diferents.
Amat: “Estem aprenent a ser més àgils que mai”
És davant d'aquest context complex que les empreses catalanes es veuen obligades a internacionalitzar-se de manera accelerada i adient. Daniel González, responsable dels Serveis de Comerç Internacional de la Cambra de Terrassa, ha identificat tres grans tendències en aquest procés: la multiculturalitat dels equips internacionals, la irrupció de la digitalització completa i la importància de tenir capacitat d'adaptació a les “50.000 situacions d'irrupció i incertesa” que vivim. També cal tenir en compte, ha alertat, que la interacció amb els clients ha canviat i que malgrat l'auge de les vies digitals, les trobades presencials encara són necessàries, “perquè si no, la gestió pura i dura del client es perd”. I com es concentra tot això en la internacionalització de les pimes catalanes? Amb un concepte clau: la flexibilitat. “O tens cintura, o la teva empresa es queda encallada”, ha sintetitzat González.