Escolta l'article ara…
Pesarós per les suspicàcies i amb la gravetat d’una angoixa sentimental que l’ennuegava, aquell desgraciat li va preguntar a la seva parella si li era fidel. Ella, avesada en l’exercici de la política i, potser per això, destra en els malabars de la demagògia, li va respondre amb un posat ofès i una incredulitat impostada. No se’n sabia avenir per aquella desconfiança. No entenia els dubtes d’aquell amb qui compartia sostre i matalàs i a qui mai havia donat motius per imaginar escenes d’engany. En realitat, ella sempre havia estat estadísticament lleial.
Entre ells, els amants poden ser del tot fidels, o només estadísticament. No és ben bé el mateix. Ben endreçades, les dades poden canviar el sentit de la vida i nodrir les interpretacions que més convinguin, segons a qui i en funció del perquè. El mateix podríem dir de les ambigüitats semàntiques, que es poden fer servir amb murrieria o amb mala llet.
El talent és probablement el terme més adulterat dels darrers temps, tot just per la seva versatilitat i per una polisèmia difusa
Posats a donar categoria de versemblança a les estadístiques, no s’entendria d’algú que tingués un 74,5% d’honestedat. Es pot ser honest o no ser-ho; sense percentatges ni baròmetres de moralitat. El mateix passa amb el talent, probablement el terme més adulterat dels darrers temps, tot just per la seva versatilitat i per una polisèmia difusa.
Posem-hi cultura clàssica. Plaute va escriure que “sovint els grans talents s’amaguen en l’obscuritat”. Ovidi va proposar que “el talent, rovellat per un llarg desús, s’esmussa i minva molt del que era abans”. Afegeixo una cita contemporània que mereix un paspartú: “El talent és la intel·ligència triomfant"; aquesta és del molt recordat Salvador Guasch, economista, humanista i relator de la comptabilitat dels intangibles.
Posem-hi profanitat fenícia. Hi ha una inflació de la paraula “talent” en tota mena d’articles, discursos, proclames i retòriques de contertulians i altres espècimens de saberuts. Els uns veuen necessari “captar talent”; els altres rondinen perquè “se’n va” i encara n’hi ha uns quants que pensen que “cal promoure’l entre els més joves”. Ho diuen com si el talent s’obtingués com a resultat d’una cal·listènia doctrinària, d’un context enciclopèdic o bé tinguéssim la possibilitat de clonar-lo, com aquell assaig de l’ovella Dolly.
El talent no s’esquila. Se’n té o no se’n té. N’hi ha o no n’hi ha. Es poden empeltar habilitats (m’esgarrifen els termes anglesos) i potenciar les aptituds, això sí. Només els assessors -que normalment mai han gestionat cap societat amb solvència- i els garganters de facúndia ridícula en parlen, del talent; potser també alguns esnobs amb càrrecs executius en les àrees de recursos humans i algunes eminències cultivades a les escoles de negocis. Empresaris i directius, per contra, en els processos de selecció es decanten per aspirants preparats i que mostrin actituds favorables, allò que abans s’identificava amb l’esperit de millora i els valors de l’esforç, per molt antic que resulti.
És clar que no parlem del sector públic, on l’exigència se centra en el currículum acadèmic: és a dir, la fal·lera de les titulacions per damunt de les qualitats d’un candidat i el seu bagatge; la qual cosa explica moltes coses, que me’n guardaré molt de posar en evidència. Que el món ha evolucionat gràcies a la tècnica i malgrat que la política és un aforisme discutible però no exempt de virtut. Igualment, és una certesa irrefutable que allò que necessitem per fer progressar les organitzacions i adquirir major competitivitat té a veure amb la sol·licitud de les persones i no tant amb el talent d’etiqueta negra.
Es troben molt més a faltar les actituds positives que no pas els unicorns. A diferència dels currículums evanescents, tot allò que es pugui educar i millori les capacitats de les persones -també per al seu creixement individual i l’equilibri emocional- aportarà posicions contributives. No totes les organitzacions tenen la cultura i, en conseqüència, les directrius per esculpir les millors condicions per al desenvolupament d’allò que elles mateixes qualifiquen de talent. S’han de procurar entorns adequats i sistemes oberts perquè aflorin les qualitats dels treballadors i els equips, tant a les oficines com als obradors.
Si no hi ha talent en la direcció d’una empresa, difícilment s’atrauran els perfils més adequats, encara que s’hi posin futbolins i s’ompli el dispensador de fruita per presumir-ho davant les visites
Tinguem en compte, a més, que si no hi ha talent en la direcció d’una empresa, difícilment s’atrauran els perfils més adequats, encara que s’hi posin futbolins i s’ompli el dispensador de fruita per presumir-ho davant les visites. Aquella esposa a qui el marit li qüestionava una suposada promiscuïtat i que reconeixia una lleialtat estadística, tanmateix, hagués pogut respondre que no es podia ser perfecta: ser fidel al 100% i, alhora, del tot talentosa.
Saramago resolia que “en les coses de l’amor tothom és infidel fins que no es demostri el contrari” i aquest sí que en tenia, de talent. I una darrera llicència de culte, extreta de l’esperpent de Valle-Inclán, quan davant del cadàver de Max Estrella, mort d’inanició i orfe de reconeixement, Don Latino exclama: ¡Te habían cerrado todas las puertas, y te has vengado muriéndote de hambre! ¡Bien hecho! ¡Que caiga esa vergüenza sobre los cabrones de la Academia! ¡En España es un delito el talento!.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat