Per versemblants que siguin, és sabut que sovint les estadístiques emmascaren desequilibris i asimetries; per exemple, entre els territoris. Això fa que puguin ser utilitzades a conveniència, Déu no ho vulgui. Segons convingui, la interpretació de les dades pot ser exposada com un ditirambe o com la més aspra de les pejoratives. La fredor dels percentatges no sempre es correspon amb la temperatura ambient, i les realitats també tenen el seu punt d’ebullició.
Posem per cas les dades del treball autònom a Catalunya. En aquest Principat de campanars erectes i barretines flonges hi tenim 581.840 persones que cotitzen als règims especials de treball autònom; això suposa un 15% del total de l’ocupació. El 78,5% dels autònoms depèn del sector de serveis. D’aquests, el 34,7% té a veure amb les activitats del comerç i l’hostaleria; per cert, víctimes propiciatòries de l’Informe Fènix de què n’hem sentit molt soroll i potser quedarà en un no res, com els artificis pirotècnics d’una festa major.
La incidència del treball autònom en el mosaic d’activitats econòmiques és molt més rellevant i exigent del que revelen les fonts estadístiques
La tendència és a l’alça, de la mateixa manera que ho és la terciarització de l’economia catalana i, de retruc, l’atomització del teixit empresarial. Vet aquí un context cada vegada més vulnerable si tenim en compte la fragilitat estructural dels centres de cotització i l’increment del nombre d’empresaris individuals -aquesta manera de batejar-los no deixa de ser un eufemisme.
La incidència del treball autònom en el mosaic d’activitats econòmiques és molt més rellevant i exigent del que revelen les fonts estadístiques. No posem en qüestió l’Idescat, que es limita a servir-nos dades i dinàmiques, però sí que hauríem de procurar una manera més encertada a l’hora de llegir el país i treure’n conclusions.
Només el 3,5% del treball autònom està abocat a les activitats primàries; es concentra sobretot en comarques de l’interior. A les Garrigues, els autònoms de la pagesia suposen el 40,5% del total, i a la Terra Alta arriben al 39%. Als antípodes hi trobem les demarcacions del litoral: al Garraf i al Baix Llobregat els autònoms de la mar i del camp no depassen el 0,6% del total.
El Garraf ens va molt bé com el cas d’un territori en el qual el zoom estadístic fa trontollar l’observança de la globalitat; la contradiu, fins i tot. Si riu amunt hem dit que a Catalunya el 15% dels llocs de treball està ocupat per autònoms, en el cas del Garraf la referència se’n va gairebé al 30%. El 82,7% dels autònoms d’aquest districte postindustrial amb capital a Vilanova i la Geltrú està vinculat al pentàmer de serveis (comerç, turisme, salut, cultura i lleure). En aquesta classificació és la segona comarca de Catalunya, només per darrere del Barcelonès (87,8%) per qüestions òbvies.
També el Garraf és una estrofa prosaica del fenomen de miniaturització de l’activitat empresarial. La ràtio per centres de cotització està en 9,8 treballadors. Només el 31,4% de l’ocupació es localitza en empreses de 50 o més llocs de treball. La disseminació laboral va a més perquè el creixement demogràfic no troba correspondència amb el ralentí del cens empresarial.
Si riu amunt hem dit que a Catalunya el 15% dels llocs de treball està ocupat per autònoms, en el cas del Garraf la referència se’n va gairebé al 30%
Aquest paisatge, però, no és diferent d’altres entorns propers, resignadament expectants de la reactivació de l’activitat industrial. Aquesta no arriba i mai no arribarà perquè pareix que les ulleres de veure de prop fa temps que s’han entelat i les directrius pressupostàries més generalistes sembla que no n’entenen de necessitats categòriques dels territoris. De tot se’n fa un cabàs. Més enllà de les geografies pàries, que són les exometropolitanes, s’hauria d’imposar la intel·ligència estadística per interpretar degudament les característiques de cadascuna de les poblacions per tal de dotar-les de recursos convenients. Si no ho fem així alimentarem amb escreix l’atuell dels greuges entre unes i altres; que no són pocs.
En un altre sentit, convé posar-hi major mirament en les singularitats del treball autònom i les penalitats de bona part de les dones i els homes que treballen pel seu compte. No només estan mal pagats -en termes reals i de llenguatge col·loquial- sinó que estan desconsiderats i desatesos pel sistema. De fet, i no em direu que no, quan algú et reconeix que és autònom -sempre amb una esma consirosa i un posat de peix bullit- ens desperta de manera espontània una certa llàstima. I això no és just ni és bo.
Els nostres autònoms mereixen un full parroquial, per a ells sols. Se n’ha de parlar més. No és de manament ni litúrgia que decantem l’economia cap a la menudalla pel fet que no som capaços de propiciar estructures fermes i, per contra, castiguem els mesters solitaris. Avui, a Catalunya, l’ofici de treballador autònom és més difícil que mossegar-se el nas. Mireu de fer-ho!
Fa massa temps que parlem d’emprenedoria i ara ens han penjat la llufa del talent, un altre xiclet amb regust de banalitat. Mentrestant, en el sector públic prima el nombre de titulacions acadèmiques com a mèrit a considerar en els processos de selecció. Aquí ningú no en parla d’actituds i de capacitats; no es tenen en compte.
Els nostres autònoms mereixen un full parroquial, per a ells sols. Avui, a Catalunya, l’ofici de treballador autònom és més difícil que mossegar-se el nas
A les feines es valora cada vegada més el currículum acadèmic en detriment de les ganes d’aprendre i progressar professionalment. Aquesta degeneració per part de les organitzacions a l’hora de captar persones també és culpable de l’aflorament de nous autònoms, que en molts casos ho són perquè no troben oportunitats en el mercat de treball.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat