Escolta l'article ara…
Ja era a les acaballes de la seva presidència, l’any 2023. Davant mig miler d’empresaris i durant una llarga intervenció, en Jordi Pujol va enfilar els resultats de la seva trajectòria al capdavant de la Generalitat. En una mena d’autoavaluació reconeixia un balanç tenyit d’ombres i clarors. Ho feia amb la necessària sinceritat, però també amb la inevitable vanitat d’aquell que havia fet coses rellevants. En Pujol, ell mateix, va començar per fer-se la llista de mèrits i es va arrogar uns quants reconeixements. Res a dir. La segona part del discurs va ser més aspra, però. Va obrir la llibreta de retrets i amb un to consirós va fer un acte de contrició per l’herència que deixava als governs venidors.
El veterà president avisava -i d’això ja fa 23 anys- que Catalunya patiria els efectes d’un gran dèficit en la producció energètica i, en conseqüència, assumiria una excessiva dependència del subministrament exterior. Aquest fet -explicava Pujol- tenia a veure amb determinats projectes d’energia eòlica i fotovoltaica que no es van executar quan tocava perquè no es van gestionar degudament les accions de reprovació popular. Sovint, aquell navegant de la política s’havia vist superat per les pancartes a peu de carrer i el rebuig de manifestants a tota mena d’iniciatives. Ara, al final de trajecte, acceptava que no s’haurien d’haver fet determinades concessions.
No és tossudesa ni obsessió. Hem de parlar-ne, de les infraestructures
No és tossudesa ni obsessió. Hem de parlar-ne, de les infraestructures. Cal sospesar fins a quin punt són necessàries i si es justifica el seu cost en termes pressupostaris i de sostenibilitat. Tant o més, hem de ser capaços d’arraconar el no a tot per part de grupuscles que hi posen més soroll que no pas arguments. Ens costa molt cara la factura d’aquells que s’oposen per sistema, i la paguem entre tots.
Recentment, en un acte del Cercle de Direcció Penedès-Garraf, el professor Germà Bel proposava un dilema a cavall de l’obvietat i la provocació: una cosa és la necessitat i una altra, ben diferent, la mancança. Que es trobi a faltar una instal·lació, un traçat o un servei no implica que siguin necessaris. Els diners públics caldria posar-los en actuacions peremptòries i exigibles; no pas en projectes d’escàs recorregut i de justificació fàtua. Posem per cas uns quants aeroports enmig del no-res, certs trajectes d’alta velocitat i tants altres nyaps, que han quedat en desús i a voltes ni tan sols s’han inaugurat. Amb la seva inconfusible acidesa, l’economista de les Cases d’Alcanar va proferir un altre exemple que va sacsejar l’auditori: la Línia Orbital Ferroviària.
Qui us ho explica mai no havia dubtat a parlar d’aquest projecte amb brams reivindicatius i dedicar-hi nombrosos articles i mantes intervencions. El dibuix del traçat de la línia orbital de ferrocarril és explícit i, no sé fins a quin punt, naïf. La gent dels municipis que componen aquesta mena de prepuci metropolità somia amb un trajecte de continuïtat que no hagi d’entrar a la capital; vindria a ser una circumval·lació onírica entre Vilanova i la Geltrú i Mataró o entre el Maresme i el Garraf, sense trepitjar l’estació de Sants. Ho trobem a faltar!
Ara bé, de veritat que ho necessitem? Es justificaria aquesta mena de línia 9 abracadabrant, tenint en compte el nombre potencial d’usuaris? Potser sí. No puc dir el contrari perquè faria de mal llegir. Sí que necessitem com la llum del sol una millora de la mobilitat, tant de les infraestructures ja existents com dels serveis de transport públic entre el litoral i l’interior i entre la clara i el rovell de l’ou de la província. Això sí, no només no ho tenim sinó que ens cal. El rang de necessitat és majúscul perquè aquests dèficits esclafen les capacitats del territori i asfixien les oportunitats de la ciutadania; una població que no para de créixer i ho continuarà fent els anys vinents.
La gent dels municipis que componen aquesta mena de prepuci metropolità somia amb un trajecte de continuïtat que no hagi d’entrar a la capital
Amb la vista posada en les pròximes eleccions municipals, el maig de 2027, i amb l’inevitable escenari que no anirà més enllà del quadrienni següent, els compromisos electorals haurien de basar-se en iniciatives i plantejaments raonables. Els desideràtums de la gent poden ser tan extravagants com es vulgui; sovint, reclamacions egoistes que no tenen en compte els interessos comuns. Les pretensions neronianes d’alguns dirigents públics tampoc no haurien de tenir cabuda; no ens cal un pont si no hi tenim cap riu.
Les directrius polítiques han de respondre a les necessitats reals i s’han de formular a partir de dades contrastades i certes. Els capricis, que cadascú es pagui els seus. Les carències, assumim-les entre tots. De fet, la primera missió de la classe política hauria de ser la detecció de dèficits, establir un ordre de prioritats i actuar amb conseqüència; en definitiva, governar i gestionar.
Cada vegada més envellit i molt més exigent, l’electorat no vol un missal amb fulls de paper de fumar. Dediquem massa temps als jocs florals i molt poc temps a la jardineria. Encara que sigui amb intel·ligència superficial, es demana que el discurs polític sedueixi i, tant o més, que sigui versemblant. Una altra cosa és si disposarem de pressupostos per executar les propostes o bé haurem de resignar-nos a veure’ls passar, que d’això ja n’estem acostumats a les perifèries d’extramurs.
Què farem amb el projecte de l’Orbital? Molt fàcil. Sotmetre’l a l’ordre de prioritats reals de les comarques prepucials. Per tant, caldrà tenir en compte les necessitats en àmbits tan crítics com l’habitatge, la sanitat, l’ensenyament i l’envelliment de la població, entre d’altres. Posem-lo a la tanda i algun dia potser li arribarà el torn. I així, les coses.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat