Quan s’afirma que una determinada geografia és més o menys competitiva abans s’han avaluat les condicions que afavoreixen el seu dinamisme econòmic. Això no vol dir que en aquell lloc s’executin els avantatges competitius i se’n tregui profit. Podríem disposar d’un vehicle de prestacions molt avançades i no obtindríem rendiment si no el poséssim en funcionament o la conducció fos cosa de sapastres.
Un dels reptes majúsculs dels estudis territorials és l’aplicació de mètriques certes que objectivin la diagnosi i argumentin les conclusions; encara més quan es vol comparar els indicadors entre les demarcacions, i no cal parlar-ne de quan s’estableixen rànquings. Hi ha una fal·lera raonable entre els redactors per aplicar criteris quantitatius i preservar qualsevol sospita de cosmètica o amanerament.
Les fonts estadístiques que nodreixen els informes solen ser públiques i suposadament contrastades. No hi ha un grimori de fórmules esotèriques. Allò que singularitza els documents d’observació econòmica només és l’autoria, a càrrec de persones expertes en la interpretació de les realitats que són objecte d’anàlisi. D’una banda, això garanteix el rigor de les dades i, de l’altra, reforça la fiabilitat del text.
Quan es tracta de publicacions periòdiques i amb un historial prou consolidat s’assoleixen etiquetes de referència i s’accentua el seu valor; també perquè propicien les visions evolutives d’una mateixa dimensió o la gràfica corresponent. Per això em mereix la major consideració l’aportació de la consultoria Actíva Prospect a l’hora de conjugar les capacitats competitives de les comarques catalanes i classificar-les segons la seva potencialitat. El treball es coneix com a Índex FEGP i està a punt de complir la vintena anualitat.
L’anterior anàlisi comarcal a partir dels indicadors estadístics ens fa una cartografia competitiva prou completa dels territoris. Entre d’altres, es combinen factors sociolaborals, nivells acadèmics de la ciutadania, iniciativa emprenedora, infraestructures de suport, connectivitat, sòl disponible per a l’activitat econòmica, proximitat a àrees coadjuvants i aspectes de sostenibilitat social i ambiental. La dificultat és equalitzar la influència de cadascun d’aquests vectors i ponderar degudament la seva aportació al resultat final, en el qual s’indexen les capacitats de creixement econòmic.
Aquest i altres estudis són prou solvents i mereixen ser tinguts en compte, sobretot per part d’aquells decisors públics que tenen la responsabilitat de planificar els itineraris socials i econòmics. També la gestió privada té una eina notable per conèixer els atractius i les vulnerabilitats d’una determinada demarcació i actuar amb coneixement i en conseqüència. Per contra, les interpretacions són poc encertades si es llegeixen amb interès parroquial o excés de vanitat.
Quan es tracta d’operacions rellevants, allò que pot condicionar la decisió final és el marc polític i administratiu
A banda dels pressentiments novel·lescos, que no dic que no hi siguin, els agents inversors necessiten la fotografia de les ubicacions potencials a partir de criteris objectius. És així com observen els factors favorables per a l’activitat, com també els topalls que poden suposar amenaça o detriment. No es queden només amb això, però.
Quan es tracta d’operacions rellevants, allò que pot condicionar la decisió final és el marc polític i administratiu. Seran determinants les facilitats que trobaran els promotors d’activitat econòmica a l’hora d’apostar per un emplaçament o per un altre. Més que cap altra, aquesta és l’explicació per la qual una unitat territorial, encara que estigui dotada d’avantatges comparatius, pot perdre dinamisme econòmic i veure’s abocada al declivi.
Gràficament, aquest fenomen es mostra en el dibuix d’una margarida en què cada pètal representa un conjunt d’indicadors vinculats. Cadascun dels pètals s’enfosqueix gradualment segons s’hi agreguin condicions menys acceptables. La mateixa botànica del t’estimo o no t’estimo, en un cop d’ull, ens revela el nivell d’atractivitat d’un entorn i ens ajuda a detectar les parts fosques; les febleses.
A l’hora de decidir entre una localització o una altra l’inversor vol seguretat, fiabilitat i promptesa
Un dels pètals de la competitivitat reuneix els contextos de l’estabilitat política, el marc normatiu i l’aparell administratiu. Podeu suposar que en aquest apartat i a diferència dels altres s’hi expressen aspectes qualitatius; tot just aquells que no acostumen a recollir els informes de competitivitat, que sí que s’haurien d’afegir. En definitiva, a l’hora de decidir entre una localització o una altra l’inversor vol seguretat, fiabilitat i promptesa. És conegut que en això suspenem.
Hi ha una crida emergent per minorar la càrrega burocràtica a les administracions públiques i, de retruc, garantir major diligència en els procediments i la tramitació de projectes. La quimera de la finestreta única es mastega com un xiclet insípid i el sistema no sembla capaç de revertir aquella inveterada malaltia que blasmava un tal Larra.
L’enormitat del problema, però, no és tant el circuit dels expedients, les citacions dilatòries i el torni demà que avui no podem atendre’l. El major antídot de la competitivitat és l’absència de polítiques favorables a l’activitat econòmica; sigui en clau d’industrialització, de terciarització o de suport als sectors primaris.
Els gestors públics han de donar major preeminència a l’assignatura econòmica si volen mantenir els nivells de progrés social i benestar. Són vasos comunicants! Aquesta revàlida no exigeix altres deures que ser proactius i acompanyar les iniciatives inversores. Si ho fessin prou bé no caldrien els estímuls de mig camal o les subvencions a fons perdut. Tampoc no ajuden els reglaments restrictius i les exigències que foragiten els promotors de negoci.
Un territori serà més o menys competitiu també per la manera d’entendre l’economia des de l’estament polític i el sistema públic.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat