La victòria del diumenge passat del Girona FC al camp del Barça per quatre gols a dos ha marcat una fita històrica en el gairebé segle d’història de l’entitat gironina. Després d’aquest partit, el Girona ha passat a liderar la classificació de Primera Divisió amb dos punts d’avantatge sobre el segon classificat i ni més ni menys que set sobre el Barça. A més, té un coixí de quinze punts per entrar a les competicions europees de la temporada vinent i deixa els llocs de descens a trenta-un punts de distància. És també el màxim golejador de la Lliga, amb una mitjana que el portaria a acabar el torneig amb noranta gols marcats. Tot això quan s’ha disputat ja més d’un 40% de la competició. Unes xifres veritablement impressionants.
Darrere d’aquest èxit hi ha una estructura molt complexa, uns professionals ben seleccionats i moltes decisions encertades. Qui més qui menys sap -si més no, ho vam explicar en aquest article- que el principal accionista del Girona FC és el grup que també és propietari del reeixit Manchester City, el City Football Group. Aquesta societat, amb majoria de capital procedent d’Abu Dhabi, té ara mateix el 47% del club català, mentre que darrere d’ells hi ha el magnat bolivià Marcelo Claure, que atresora un 35% des de la seva irrupció el 2020. Un dels accionistes que va entrar de la mà del City és l’agent de jugadors Pere Guardiola Sala (germà, precisament, de l’entrenador del club de Manchester), que manté un 16% de les accions. Per a Claure, multimilionari de les telecomunicacions, no era pas la primera inversió en el món del futbol perquè el 2014 ja va formar part d’un grup inversor (juntament amb l’exfutbolista David Beckham, els germans Mas Canosa i el fundador de SoftBank, entre d’altres) per obrir una nova franquícia a la lliga professional dels Estats Units.
El principal accionista del Girona FC és el City Football Group, a la vegada propietari del Manchester City de Pep Guardiola
El projecte va cristal·litzar el 2018 amb el naixement del Club Internacional de Fútbol Miami, més conegut com a Inter de Miami, o sigui, l’equip on avui dia juga Leo Messi. Molt abans de tot això, el 2009 Claure va intentar muntar una franquícia del Barça als Estats Units, però la sortida de Laporta de la presidència del club blaugrana va deixar el projecte en un calaix. Abans ens hem referit, de passada, a l’origen de la fortuna de Claure al món de les telecomunicacions, i és que el 1997 va muntar la companyia Brightstar, amb seu a Miami, que va tenir un gran èxit entre la comunitat llatina dels Estats Units. Després ha estat vinculat a la firma de telecomunicacions Sprint (ara en mans de T-Mobil) i al grup japonès SoftBank, entitat financera del qui va ser el seu soci a les beceroles de l’Inter de Miami. Tornant al Girona, cal dir que l’actual club va ser fundat el 1930, al final de la dictadura de Primo de Rivera, després de vint-i-cinc anys de futbol a la capital.
El primer equip destacable de la ciutat va ser l’Strong FC, molt popular a la dècada dels anys deu; més tard hi va aparèixer la Unió Esportiva Girona, que va posar fi a les seves activitats el 1929, però sobre les restes del qual es va edificar l’actual Girona FC. No va ser fins al 2017 que els blanc-i-vermells van poder tastar la Primera Divisió, després de tota una vida navegant per Segona B i Tercera. A la llista de presidents històrics hi destaquen noms com Antonio Escudero Martínez i Jordi Roche Puigdevall, relacionats més tard amb el Barça per raons diverses. L’ascens va propiciar el canvi de propietat, quan el City Football Group es va interessar per aquest club català i va decidir comprar, juntament amb Pere Guardiola, prop d’un 90% del capital. Els anteriors propietaris eren antics directius de Canal + França. L’entrada del grup amb seu a Emirats Àrabs ha aportat al Girona FC un important grau de professionalització i de solvència, a més de la possibilitat d’accedir a alguns -no pas tants com sovint es pensa- jugadors de la bombolla City. Amb tot, l’èxit de la temporada present té dos pilars molt clars: el director esportiu, Joan Enric Cárcel Ferrer (més conegut com a Quique Cárcel), i l’entrenador, Miguel Ángel Sánchez Muñoz Michel.
L’entrada del grup amb seu a Emirats Àrabs ha aportat al Girona FC un important grau de professionalització
Una política esportiva i de fitxatges excel·lent s’ha unit al talent de Michel a la banqueta, un d’aquells pocs tècnics -no és el cas de qui hi ha a Can Barça- capaços de millorar les capacitats dels seus jugadors. Tampoc podem oblidar la figura de Delfí Geli Roura, president del club (no del consell d’administració, càrrec que ocupa Pere Guardiola). La majoria d’aficionats recordaran Geli com a lateral dret molt solvent amb les samarretes d’Atlético de Madrid, Albacete Balompié i Deportivo Alavés, però molt abans de tot això el jugador gironí va viure una època en què va ser anomenat el Van Basten català per la seva capacitat golejadora. La temporada 1988-1989, jugant precisament amb el Girona FC a Tercera Divisió va aconseguir quedar màxim golejador del grup català amb la xifra espectacular de 28 dianes, amb el que va contribuir decisivament a que el seu club fos campió. Una temporada tan rodona li va servir per fitxar pel Barça, on no va acabar trobant lloc en una davantera amb Laudrup, Begiristain i Julio Salinas.
Per sota de Geli, encara hi ha un tercer nivell a l’organigrama del club, perquè allà trobem al CEO, que és Ignasi Mas-Bagà, que prové del món del màrqueting esportiu. A la secretaria tècnica, just per sota de Quique Cárcel, hi ha un altre històric del futbol català com Ivan Hammouch, que sorgit del planter del Barça, va fer carrera a Terrassa FC, CE Sabadell i CE l’Hospitalet, en un periple de gairebé vint temporades. Entre els membres de l’scouting, és a dir, els captadors de talent, trobem un altre personatge de renom, com és Juan Carlos Moreno Rodríguez, que a mitjan dels anys noranta va tenir una irrupció molt destacada al primer equip del Barça formant part d’aquell grup liderat per Iván de la Peña i amb acompanyants com Celades, Roger García, Luis Cembranos, Quique Álvarez o Toni Velamazán.
Tots aquests engranatges estan permetent que amb un pressupost d’uns 60 milions d’euros (xifra encara no confirmada oficialment), els gironins estiguin competint i superant equips amb pressupostos de 940 milions (Real Madrid), 860 (Barça) o 400 (Atlético Madrid). Si mirem la part baixa de la classificació, comprovem que el cuer, la UD Almeria, té un pressupost de gairebé 100 milions d’euros, mentre que els altres dos equips en zona de descens, el Granada CF i el RC Celta, mouen unes xifres de 60 i 103 milions, respectivament. Tot plegat dona una idea de la bona gestió que estan realitzant els gestors del club català i, alhora, esvaeix algunes crítiques relatives al suposat potencial financer de l’equip per pertànyer al grup City. Cal veure que succeirà en el 60% escàs que queda de lliga i a on és capaç d’arribar el Girona. Sembla altament probable que aconseguirà alguna de les places que donen accés a les competicions europees, el que suposarà un important estímul econòmic per al club.