Escolta l'article ara…
A Catalunya, l’habitatge és un dret, una prioritat, una emergència i un compromís de legislatura. Només li falta una cosa: existir. Sobre el paper no hi ha cap bé més protegit, però ens hem passat de frenada i l'hem sobreprotegit. Tothom amb dos dits de front sap que la sobreprotecció ens perjudica. Els joves ajornen l’emancipació, les famílies dediquen al sostre una part excessiva dels ingressos i les empreses no troben treballadors perquè aquests no tenen on viure. Ja no és només un problema social: condiciona el funcionament del país. En definitiva, ens falten habitatges assequibles allà on la gent necessita viure.
Ha crescut la població, les llars són més petites i l’ocupació es concentra en unes quantes àrees metropolitanes. Mentrestant, la capacitat de construir ha perdut múscul. Segons les dades de l’EPA que recull l’economista Salvador Guillermo, Catalunya va perdre més de la meitat de l’ocupació de la construcció entre el 2008 i el 2014. Recuperar empreses, oficis i capacitat productiva requereix temps i continuïtat, i cap decret fa tornar un paleta que fa deu anys que treballa en un altre sector, i més si tenim en compte que el sector, després de la crisi del 2008, va aprendre una lliçó de per vida: mai més es deixaria arrossegar per creixements insostenibles.
Després de la crisi del 2008, el sector va aprendre una lliçó de per vida: mai més es deixaria arrossegar per creixements insostenibles
Les empreses no volen créixer al ritme que el mercat ho demana i prefereixen menjar poc i pair bé... Que calen quatre vegades més d'habitatges? Doncs que les en faci un altre, però amb l'actual marc sociolaboral i d'incerteses de tota mena ningú s'arriscarà a créixer desmesuradament. Davant d’això, el balanç de les polítiques hauria de respondre a una pregunta senzilla: avui és més fàcil trobar una casa que es pugui pagar? El Govern català exhibeix un augment de 23.506 contractes vigents de lloguer habitual des de l’aplicació dels topalls. És una dada rellevant, però mesura el saldo entre altes i baixes, no els pisos disponibles per entrar-hi demà. Com deien a la facultat, veritats, mentides i estadístiques…
L’Institut Ostrom, per la seva banda, assenyala una caiguda de gairebé 25.000 noves signatures anuals en dos anys, un 18,7%, segons el seu recompte. Sembla una contradicció, però les dues xifres poden ser certes alhora. Si els llogaters es queden més temps i es cancel·len menys contractes, pot créixer el nombre de vigents mentre disminueixen les noves signatures. L’estabilitat és una bona notícia per a qui ja té casa; per a qui la busca no li arregla res.
Amb els preus passa una cosa semblant. Entre el primer trimestre del 2024 i el primer del 2026, el lloguer mitjà mensual a Barcelona va baixar d’uns 1.194 a 1.137 euros, un 4,7% menys. Titular d’èxit assegurat per alguns, ara bé, el preu per metre quadrat va pujar aproximadament un 0,9%, fins als 16,89 euros, mentre la superfície mitjana dels pisos llogats es reduïa d’uns 75 a uns 71 metres quadrats.
Si les estadístiques del lloguer admeten matisos, el pressupost en té força menys. Espanya va dedicar el 2024 un 0,21% del PIB a desenvolupament d’habitatge i prestacions residencials, davant del 0,59% de mitjana europea, segons recull en Salvador Guillermo. Aquestes dues partides, que no inclouen tota la política residencial ni els beneficis fiscals, sumaven 4.137 milions d’euros el 2009 i 3.413 milions el 2024. Quinze anys després, hi ha menys diners invertits, fins i tot en euros corrents.
A Catalunya, els habitatges protegits acabats van passar de 6.675 el 2010 a 617 el 2015. Els 3.517 del 2025 són una recuperació, però continuen per sota del primer registre. La responsabilitat travessa governs i legislatures, i ningú pot treure pit. Atenció a la dada: Catalunya forma unes 41.000 llars l’any i en construeix, amb sort, la meitat. Per tant, el dèficit no s’esvaeix, sinó que es reprodueix.
Atenció a la dada: Catalunya forma unes 41.000 llars l’any i en construeix, amb sort, la meitat. Per tant, el dèficit no s’esvaeix, sinó que es reprodueix
El canvi de rumb hauria de començar per la creació d'un índex català de capacitat d'integració per saber quanta gent nouvinguda podem absorbir, ja que actualment estem donant per bo qualsevol creixement il·limitat de població per no tenir una política migratòria clara. Un cop aclarit quants pisos calen, s’hauria de fer un programa plurianual entre Estat, Generalitat i municipis que fixés on s’han de fer, amb quins recursos i en quin termini. Els objectius s’haurien de vincular a les llars que es formen i als habitatges acabats, amb finançament per als serveis dels municipis que assumeixin creixement.
Per sostenir aquest esforç, l’Estat podria emetre bons d’habitatge social adreçats a petits estalviadors, amb garantia pública, venciment definit i un interès orientatiu del 4% anual. Els diners quedarien vinculats a projectes identificats de construcció o recuperació de pisos de lloguer assequible, amb seguiment públic. Una part de l’estalvi ciutadà tindria així una destinació social visible.
Malauradament, disposar de diners no servirà de gaire si no tenim sol disponible. Cal un inventari de terrenys que digui què falta per activar-los, quins subministraments necessiten i quan podran acollir obres. A partir d’aquí, tramitació integrada, informes simultanis i un responsable identificable per expedient. Resoldre els expedients ordinaris complets en tres mesos podria ser un bon i possible objectiu, sempre que hi hagi prou equips per fer-ho bé o es delegui a entitats acreditades aquesta funció, com els col·legis professionals... mesura àmpliament demanada pels experts i el sector i boicotejada pels mateixos funcionaris. Velocitat, control i legalitat no són termes contradictoris, són el fruit de la voluntat política que busca l'eficiència.
El sòl públic permet, a més, mobilitzar promotors i cooperatives mitjançant drets de superfície de llarga durada, mantenint-ne la titularitat pública i pactant lloguers, terminis, manteniment i reversió. Si el disseny legal actual impedeix construir, cal corregir-lo o aportar-hi recursos públics: el 30% d’una promoció que no es fa continua sent zero, per molt social que sigui l’exposició de motius.
La fiscalitat i els ajuts haurien d’acompanyar aquest esforç premiant l’oferta assequible addicional. Bonificacions i finançament favorable poden vincular-se a recuperar pisos inhabitables, construir-ne de nous i mantenir lloguers accessibles durant períodes exigibles, amb retorn de l’ajut si s’incompleix. En canvi, subvencionar de manera general la compra quan l’oferta és rígida pot acabar alimentant els preus que es volen combatre.
Mentre l’oferta arriba, les famílies vulnerables necessiten protecció efectiva i pressupostada. Traslladar indefinidament a un propietari el cost d’un arrendament sense ingressos no fa desaparèixer la despesa social, simplement en canvia el pagador, i pot fer que altres propietaris s’ho pensin dues vegades abans de llogar, tal com està passant.
Traslladar indefinidament a un propietari el cost d’un arrendament sense ingressos no fa desaparèixer la despesa social, simplement en canvia el pagador
Perquè tot plegat no acabi en un nou catàleg de bones intencions, cal una avaluació pública amb conseqüències. Cada trimestre hauríem de saber quant sòl s’ha activat, quantes llicències s’han resolt, quants pisos s’han acabat i quin pressupost s’ha executat, al costat del temps de cerca i de l’esforç econòmic de les famílies. Els topalls també s’han de jutjar amb aquesta informació, preservant els beneficis acreditats i corregint els efectes adversos que es demostrin. Canviar una mesura que no dona prou resultat hauria de ser un imperatiu moral dels governs encara que vagi en contra dels discursos teòrics que tant els agraden.
Tenim tot el que cal per fer habitatge: estalvi que es podria mobilitzar, sòl que es podria activar i capacitat empresarial que es podria ampliar si les regles fossin estables i si d'una vegada volguessin escoltar als experts en el funcionament del mercat de l'habitatge. Però potser sí que és demanar massa.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat