L’existència de les mancomunitats ve de lluny i està guarnida de tota mena d’èpiques i assoliments a partir de la cooperació entre dos o més ajuntaments. Els orígens d’aquestes organitzacions tenen a veure amb necessitats i emergències paleses en un moment determinat i en una geografia concreta. La fórmula encara és més antiga: ajuntar-se per resoldre adversitats; posar-se d’acord per arribar més lluny.
La seixantena llarga d’entitats mancomunades que es troben a Catalunya donen resposta a contingències dissemblants, com ho poden ser l’abastament d’aigua, la gestió de residus, la tutela de tanatoris, l’impuls a l’economia circular, la prevenció de plagues, la promoció econòmica, el tractament de desigualtats o l’acció social, entre unes quantes més.
Hi trobem casos al voltant d’un eix vertebrador; amb tots els recursos abocats a un mateix patró. En aquest bancal són mancomunitats de component monogràfic, amb coneixement i expertesa acoblades; sovint amb solvència reconeguda. Crida l’atenció, com a exemple, la Mancomunitat del Servei de control de mosquits de la Badia de Roses i del Baix Ter, que compleix amb una missió prou agraïda. El seu àmbit d’actuació s’estén a una vintena de municipis.
Al Garraf hi tenim la Mancomunitat TEGAR, dedicada a la integració social i laboral de persones amb discapacitats. La componen els sis ajuntaments de la comarca i el seu catàleg de serveis mostra propostes de jardineria, missatgeria, manipulació, recepció i altres més. Aquest perfil de mancomunitat es conjuga des de l’economia i social i la seva contribució és incommensurable.
Els models de cooperació intermunicipal que es vehiculen a través de les mancomunitats obeeixen sobretot a la seva finalitat i l’obtenció de resultats; política a banda, que aquí no hi tenen cabuda les vènies. Es tracta de generar economies d’escala per assolir objectius fiables, assequibles i ajustats a la realitat dels pobles.
El pressupost d’aquestes organitzacions es nodreix amb les aportacions dels ajuntaments que hi participen; amb criteris de proporcionalitat poblacional o per unitats de consum, segons la casuística, i amb ingressos provinents de taxes o preus públics a càrrec dels usuaris finals.
Els models de cooperació intermunicipal que es vehiculen a través de les mancomunitats obeeixen sobretot a la seva finalitat i l’obtenció de resultats
A més, en menor mesura o potser en la mida inferior al que seria just i desitjable, les entitats mancomunades postulen ajuts i subvencions a altres administracions supralocals i generalistes, com també aspiren a obtenir línies de finançament europees. En tot cas, aquests auxilis econòmics es demanen per a inversions en equipament i infraestructures, la qual cosa reverteix en una optimització de costos i una millora qualitativa de les prestacions que beneficiaran directament a la ciutadania a través dels seus Ajuntaments.
La millor defensa del model mancomunat és el fet que es posa a prova de manera continuada i només mereixerà l’adhesió dels ajuntaments membres si els resulta d’utilitat. És un examen permanent; si no funciona, no interessa. Res a veure, per tant, amb altres organismes que estan empeltats vulguem que no en el sistema públic i que no han de donar comptes ni atendre revàlides.
La mancomunitat és una unitat d’eficiència, com si es tractés d’una empresa de serveis en què els mateixos clients participen alhora de la seva governança. L’escenari idoni és la corresponsabilitat pressupostària i la implicació en el compromís de funcionament per part de tots els membres. Això no treu que hi pugui haver fons de contingència o capítols de solidaritat entre els ajuntaments; aquesta és una de les grans diferències entre una agrupació mancomunada i un pool de proveïdors de base mercantil.
La mancomunitat és una unitat d’eficiència, com si es tractés d’una empresa de serveis en què els mateixos clients participen alhora de la seva governança
Les mancomunitats tenen estructura i ànima, perquè la seva raó de ser no és lucrativa; és contributiva i coadjutora a favor de les municipalitats. Aquestes sustenten els pressupostos calibrats per l’assemblea general, en la què hi són representats tots els ajuntaments, i tutelats per una junta de govern. Tots dos òrgans decisors es formen exclusivament amb electes.
Des del punt de vista de l’organigrama, l’equació més favorable és la compatibilitat entre la governança política i la gestió executiva, la del dia a dia, a càrrec de professionals; en simbiosi i sense interferències, l’una sense l’altra.
Una de les entitats mancomunades més fortes del país és la Mancomunitat Penedès-Garraf, que tot just la primera setmana de juliol compleix 45 anys; és la degana de Catalunya. La seva geografia abasta 35 municipis; tots els de les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf i dos més del Baix Penedès. El seu pressupost anual arriba als 70 milions d’euros i la seva plantilla aplega devers 150 persones a dedicació completa.
Pel que fa al seu catàleg de prestacions, la Mancomunitat Penedès-Garraf compta amb dotze àrees funcionals, entre les quals tenen un pes específic el servei de Gestió de residus; el servei de Sanejament -delegat per l’Agència Catalana de l’Aigua-; el Centre d’Acollida d’Animals Domèstics; el Servei d’Iniciatives Econòmiques, que alhora conté el Servei d’Estudis Territorials i Anàlisi Econòmica; l’àrea de Bioeconomia circular; la unitat d’Ajuts i Subvencions, el departament d’Educació ambiental i, finalment, el Laboratori, que opera en l’àmbit de la salut pública, la seguretat alimentària i l’anàlisi de les aigües residuals. Completen l’organigrama les oficines de RH, Intervenció i tresoreria, Contractació, Secretaria, Comunicació i Sistemes.
Organitzacions com aquestes aporten cultura executiva i maneres de fer basades en els resultats i orientades a l’optimització de recursos. Posen en evidència que en el sector públic també hi tenen cabuda l’eficiència i la competitivitat.