Les poblacions del Penedès i el Garraf aplaudeixen l’ocurrència de treure la pols al projecte del ferrocarril orbital; i tant que sí. Que la parida es faci servir com un dels estendards per justificar l’acord dels pressupostos de la Generalitat ja ens està bé i de veres que ho agraïm. Quants articles hauré llegit des de fa 30 anys que parlaven de l’orbital amb cobejança i com a quimera.
Del trajecte que hauria de solcar entre el litoral del Garraf i Vilafranca del Penedès abans d’enllaçar amb les capitals de comarca de l’anomenada segona corona fins a morir al Maresme se n’ha parlat més en les homilies que no pas en les directrius de mobilitat i equilibri territorial del país. Està dibuixat el trajecte, sí, i s’havien fet aproximacions del que podrien suposar una enginyeria depredadora i un pressupost onerós.
Amb el pas del temps aquella il·lusió escèptica s’ha tornat una exigència. Això sí, vulgueu que no, s’entoma més des de la necessitat de descongestionar el rovell de l’ou metropolità que no pas de donar resposta a l’auge residencial de la clara. No és el mateix que els pretextos corresponguin a un capteniment sol·lícit i una voluntat coadjutora per part dels il·lustres urbanites vers a extramurs que, per contra, obeeixin primordialment al discurs d’esponjar la mobilitat de la capital catalana fent fora els provincians.
Si el plantejament té a veure amb una política compensatòria dels moviments de migració interna i els creixements poblacionals que s’evidencien en les comarques perifèriques -en escreix, els uns i els altres- podríem felicitar una estratègia del Govern per equalitzar els fluxos emergents i, com a conseqüència, respondre a les noves dinàmiques socials i econòmiques que es palesen en la demarcació.
Estem convençuts que la construcció del segment baix de la C-15 -avui finançada en la modalitat de l’eufemístic “peatge a l’ombra”- va contribuir a la connexió entre el litoral sud de Barcelona i l’interior del país
Altrament, si el que ha esperonat a recuperar els plànols de l’orbital i fer-ne prestidigitació és sobretot la peremptorietat d’un rovell col·lapsat, haurem de resignar-nos, una vegada més, als interessos centrípets. El pitjor de tot seria el cost d’oportunitat des de l’òptica pressupostària, en detriment de les comarques que envolten la metròpoli.
Com a exemple, estem convençuts que la construcció del segment baix de la C-15 -avui finançada en la modalitat de l’eufemístic “peatge a l’ombra”- va contribuir a la connexió entre el litoral sud de Barcelona i l’interior del país; també a l’inrevés. Alhora, però, els diners destinats a la concupiscència asfàltica i les penetracions del Montgròs van suposar el menyspreu de qualsevol altra reivindicació que es maldava des del territori.
Només cal veure la carència d’inversions de la Generalitat de Catalunya al Garraf i el Penedès els darrers 25 anys. Tampoc no cal parlar del greuge de la C-32 i els peatges sense eufemismes ni pal·liatius, com ara el de Vallcarca. A més, no podem passar per alt la precarietat insultant de la infraestructura ferroviària dels túnels del Garraf, òrfena i abandonada les darreres dècades, amb desenes de milers d’usuaris que podrien escriure una enciclopèdia de desventures.
Estem d’acord que el conjunt del país presenta asimetries i dèficits quant a les infraestructures viàries i la connectivitat. També acceptem que aquestes anomalies de la planificació provinent del cretaci -quan existien els gèneres d’orbitolina- s’han d’abordar sense remissió i amb la major diligència. A més, tenim clar que la factura l’hem de pagar entre totes, amb corresponsabilitat i de manera alíquota o aliquanta.
No podem tancar els ulls, però, als nous escenaris residencials i la conveniència de dotar les comarques de més creixement amb recursos que apaivaguin els desequilibris enormes que s’estan provocant; particularment, en els serveis de transport col·lectiu, les prestacions assistencials i sanitàries, l’oferta pública d’ensenyament, l’accés a l’habitatge i l’atracció d’activitat econòmica que generi ocupabilitat i, de la mà del sector públic, eixampli les taxes d’autocontenció laboral.
Mireu, en els 25 anys que portem d’aquesta centúria, la geografia granpenedesenca ha passat de 167.344 a 401.041 habitants, la qual cosa suposa un increment del 71,61% de la població; mentre que la població ocupada ha pujat un 44,87%. En el mateix quart de segle, la demografia catalana ha crescut un 31,57% i el nombre d’ocupats ho ha fet en un 21,44%. Són realitats idescatables que posen en evidència la pujança de les tres comarques del Penedès i el Garraf.
En el primer quart de segle, la geografia granpenedesenca ha incrementat un 71,61% -pel +31,57% de Catalunya-, mentre que el PIB ha crescut un 104,94% -pel +118,47% català-
En canvi, les dades del PIB no tenen el mateix signe. En el primer quart de segle el PIB català ha crescut un 118,47% i el PIB del Gran Penedès només ho ha fet en un 104,94%. Aquest contrast obeeix al fet que l’estadística demogràfica no obté paral·lelisme amb el volum de l’activitat econòmica. Hi ha una bretxa notable entre els vectors de població i empresa.
L’escletxa es podria accentuar en els anys vinents si tenim en compte les tendències pel que fa a l’arribada de nous residents versus l’atonia en la creació de centres de cotització. La terciarització d’aquests territoris perifèrics es decanta cap als serveis dedicats a consum final, amb un efecte contributiu escàs. L’única manera de pal·liar l’asimetria és aportant inversions públiques per a infraestructures que reforcin la competitivitat d’aquestes comarques i les facin atractives per als promotors d’activitat. Per això celebrem que se’n torni a parlar, de l’orbital. Una altra cosa és si ho arribarem a veure.