L’índex Ibex-35 acaba de batre els seus nivells màxims històrics. Aquest dilluns dia 27 d’octubre s’han superat els nivells de tancament de sessió, els 15.945 assolits el 8 de novembre de 2007, i aquest dimarts dia 28 d’octubre s’acaben de batre els màxims intradia, els 16.040 del 9 de novembre de 2007. Es tracta, sens dubte, d’una gran notícia pels inversors. Cal, però, treure-li una mica de punta.
En primer lloc, això no vol dir pas que aquells inversors que hagin invertit a l’Ibex-35 no hagin guanyat res en el decurs d’aquests gairebé divuit anys que han transcorregut entre les dues dates de màxims. L’Ibex-35 és un selectiu que es confecciona sense tenir en compte els dividends que paguen les empreses, i només en considera la cotització. Un inversor que hagués invertit el dia dels anteriors màxims del 2007 i que hagués reinvertit la totalitat dels dividends bruts rebuts en el decurs d’aquests anys en el mateix índex, hauria tret una rendibilitat anualitzada del +4,7%.
En segon lloc, podem fer una anàlisi més detallada, i podrem constatar que dins de les deu empreses de l’Ibex-35 que més han pujat aquest any hi ha els sis bancs que formen part de l’índex. Tots ells han tingut pujades des de principi d'any, les quals se situen en una franja entre el 67% i el 90%, dividends a banda. Després d’aquest increment, aquests bancs suposen un pes de gairebé el 38% de tot l’índex Ibex-35.
Aquesta bonança bancària està fortament relacionada amb el moment més o menys idíl·lic que viuen les entitats: han recuperat el marge d’interessos que havien perdut quan els tipus d’interès eren zero o negatius, mantenen el marge de comissions que havien introduït per tal de compensar el descens dels interessos, cullen els fruits de les racionalitzacions de costos que ja havien fet, estan ben capitalitzats... I a més, observen com hi ha, ara mateix, una taxa de morositat molt baixa. La bonança bancària pot, doncs, persistir en el temps.
A banda de l'Ibex-35, el Nikkei japonès, l'Eurostoxx europeu o l'MSCI Emerging Markets d'emergents han retornat als seus màxims darrerament
En tercer lloc, cal tenir en compte que el moviment que ha fet l’Ibex-35 no és aïllat, cal analitzar-lo dins d’un context més generalitzat. Són nombrosos els índexs borsaris que en aquests darrers temps estan tornant als màxims històrics que ja havien assolit en el passat. Tal és el cas del japonès Nikkei-225, que el va recuperar l’any passat, com de l’índex europeu Eurostoxx-50 que el va recuperar al primer quadrimestre d’aquest any, o el dels mercats emergents, l'MSCI Emerging Markets, que el va igualar tot just al passat mes de setembre. Qui vulgui aprofundir en aquesta qüestió pot recuperar l’article Les exponencials geogràfiques borsàries s’estan tancant, del passat 25 de setembre. Dèiem allà, també, que fora previsible que l’índex Ibex-35 es recuperés en els pròxims mesos. Tot just ha trigat un mes.
De tota manera, però, per l’inversor el més rellevant és preguntar-se per allò que pugui passar d'ara endavant. Per això, hauríem de distingir dos entorns, el de curt termini i el de llarg termini. Si ens ho mirem pel que fa només als pròxims mesos, fora ben possible que l’Ibex-35 s’aturés en la seva pujada durant un cert temps. És habitual que quan un índex està prop dels seus màxims històrics, existeixi una mena d’inèrcia o força de gravetat que el condueixi fins als màxims, com així ha passat. Això és així, ja que existeixen inversors que fan del retorn al màxim la seva tesi d’inversió. Una vegada assolit, aquests inversors tanquen les seves posicions, recullen beneficis. Un efecte semblant l’hem observat cada vegada que els mercats borsaris ja esmentats han assolit els seus màxims anteriors llunyans en el temps.
És previsible que l’inversor de llarg termini continuï comprant les empreses de l’Ibex-35, ja que tot i la pujada, encara són barates, atenent els seus múltiples
Més interessant, però, és el que pugui passar després d’aquest període d’impàs. L’inversor de llarg termini és previsible que continuï comprant les empreses de l’Ibex-35, ja que, tot i la pujada, encara són barates. S’estan pagant avui a 13,2 vegades els seus beneficis nets esperats pel 2026, i a 12,2 vegades dels beneficis nets previstos per l’any 2027. No són pas múltiples exigents, ans al contrari.
Uns altres múltiples força emprats pels inversors són els EV/EBITDA, que són de 8,2 pel 2026 i de 7,8 pel 2027, igualment molt raonables. La rendibilitat per dividend que proporciona a tot inversor que el compri avui és d’un 4,4% pels anys 2026 i 2027. Són rendibilitats superiors a les que ofereixen, ara mateix, les lletres del tresor, que, en termes bruts, estan situades entre l’1,95% i el 2,00%. Són superiors també a la taxa d’inflació subjacent de la zona euro, que està situada en el 2,4%, i també a la taxa d’inflació espanyola del 3,0%.
Transcorregut, doncs, un cert temps d’estabilització, que no hauria de ser inferior al mig any, després de la darrera forta pujada, no seria gens forassenyat que aquests màxims històrics que s’acaben d’assolir es poguessin transformar en nous mínims. Que un índex hagi pujat no vol dir que estigui car. Al cap i a la fi, que els índexs borsaris assoleixin nous màxims històrics no és pas l’excepció, sinó la norma. Les borses no fan sinó reflectir el creixement econòmic.