Escolta l'article ara…
En els darrers dies s’ha sabut que existeix un conflicte obert entre els distribuïdors de tabac de Catalunya, els estanquers, i el govern espanyol amb motiu d’un canvi legal que s’està estudiant aplicar i que, segons el Gremi d’Estanquers de Catalunya i la Federació Catalana d’Estanquers —que compten amb el suport de la patronal Foment del Treball— posaria en risc tot el sector, que en l’actualitat dona feina a unes 5.000 persones a tot Catalunya.
El motiu de la disputa és la modificació del Reial decret 579/2017, que si els plans del govern de Pedro Sánchez tiren endavant suposarà, segons els estanquers, la prohibició de facto de les cigarretes electròniques i de les bosses de nicotina. Precisament, Catalunya és el gran centre de producció de líquids per a cigarretes electròniques, atès que controla el 80% del mercat estatal.
Aquest conflicte ha tingut poc espai a la majoria dels mitjans, perquè d’un temps ençà tot el que representa el sector tabaquer disposa d’una visibilitat molt escassa, la qual cosa no vol dir que aquesta indústria hagi desaparegut. De fet, és un mercat que continua movent molts diners, malgrat l'apartheid legal a què està sotmès per causa de la gran nocivitat dels seus productes.
El canal de distribució, els estancs —després veurem l’origen d’aquesta denominació— han estat sempre una concessió pública i, per tant, la seva explotació ha estat molt lligada a l’Estat, fins al punt que durant molts anys la retolació d’aquests establiments eren grans banderes espanyoles (d’aquí procedeix el malnom d’estanquera que sovint s’aplica a la bandera d’Espanya).
Des del punt de vista històric, l’Estat havia tingut una gran companyia dedicada a la fabricació i distribució de tabac, la Tabacalera, SA, una empresa de capital semipúblic creada el 1945 i hereva de l’anterior Compañía Arrendataria de Tabacos, un ens de caràcter privat fundat el 1887 per gestionar el monopoli tabaquer i que va cotitzar a borsa des dels seus inicis.
Però per trobar els primers antecedents de la gestió del mercat del tabac per part de l’Estat encara cal viatjar més lluny en el temps, fins al 1636, moment en què les Corts de Castella i Lleó, reunides a Madrid, van promulgar una Reial Cèdula amb data 28 de desembre d’aquell any en virtut de la qual es fundava la Institución del Estanco del Tabaco, amb un objectiu eminentment recaptatori. Aquí és on va néixer el terme que encara està vigent.
L'Estat va tenir una gran companyia dedicada a la fabricació i distribució de tabac, la Tabacalera, SA, una empresa de capital semipúblic creada el 1945
L’artefacte va funcionar prou bé fins que Espanya va entrar en un període d’inestabilitat política a finals del segle XIX, fet que va desembocar en la constitució de l’esmentada Compañía Arrendataria de Tabacos, la firma que havia d’explotar l’arrendament del monopoli. El principal accionista era el Banc d’Espanya (entitat privada en aquells moments) i en segon terme, a molta distància, el Banco Urquijo.
L’arrendament es va anar prorrogant fins a l’any 1945, en què el govern franquista va decidir crear una nova empresa, Tabacalera, SA, de caràcter semipúblic. Aquesta nova empresa tenia el monopoli del tabac a l’Estat en el sentit que qualsevol altre fabricant havia de passar per ella abans de posar a la venda el seu producte. Per tant, durant moltes dècades, als estancs es trobava tant tabac amb marca de Tabacalera (Ducados, Fortuna, Bisonte, etc.), com tabac amb marca de les grans multinacionals estrangeres (Winston, Marlboro, etc.), però l’empresa espanyola cobrava per totes les vendes.
El cas de la Compañía General de Tabacos de Filipinas
A banda de Tabacalera (i de la Compañía Arrendataria de Tabacos en el seu moment), durant molts anys va existir un altre gran fabricant espanyol, com era la Compañía General Tabacos de Filipinas, que tenia seus principals a Manila i a Barcelona. El monopoli no li permetia fer venda directa als clients de la Península, sinó que havia de vendre la producció a la companyia estatal.
La firma l’havia fundada per Antonio López López —marquès de Comillas— el 1881 i, com el seu nom indica, es dedicava a produir tabac a les Filipines, on el monopoli va ser abolit el 1882. Per aquesta companyia, que va acabar inactiva cap el 2007, van passar personatges que criden l’atenció, com el president del RCD Espanyol Manuel Meler Urchaga, que va ser-ne president i director general (1969-1989), el poeta Jaime Gil de Biedma Alba —per herència paterna directiu i accionista— i el pare del cantautor Luis Eduardo Aute.
Entre 1945 i 1995 l’Estat va mantenir sempre la major part del capital de Tabacalera, però a partir d’aquell moment va començar a desprendre’s de paquets d’accions amb vistes a la privatització total de l’empresa
Entre 1945 i 1995 l’Estat va mantenir sempre la major part del capital de Tabacalera, però a partir d’aquell moment va començar a desprendre’s de paquets d’accions amb vistes a la privatització total de l’empresa, que va culminar el 1998. Un any més tard, a finals del 1999 es va aprovar la fusió de Tabacalera amb la seva competidora francesa Seita (Société d'Exploitation Industrielle des Tabacs et Allumettes) per formar Altadis, un gegant europeu.
El darrer viatge es va produir el 2008, quan la britànica Imperial Tobacco va prendre el control d’Altadis després d’una llarga OPA on van aparèixer com a convidats els fons d’inversió CVC i Permira. El preu pagat pels anglesos es va enfilar fins als 12.600 milions d’euros. Avui dia, a la cartera d’Imperial Brands (així es diu ara la compradora) continuen sobrevivint algunes marques històriques de Tabacalera, com Fortuna (creada el 1974 per competir amb el puixant tabac ros americà i molt vinculada en aquells temps al màrqueting esportiu), Ducados (1963, emblema del tabac negre espanyol) o Nobel (1981, baix en nicotina).
Catalunya, bressol de la indústria tabaquera
Malgrat les múltiples restriccions i el reconeixement públic dels perjudicis del tabac, els volums de diners que mou aquest sector continuen essent molt elevats. L’any 2025, la facturació agregada va ser d’uns 11.300 milions d’euros, amb Catalunya aportant més del 21% del total.
Aquest mercat genera uns ingressos a Hisenda propers als 7.400 milions d’euros. Es produeix la paradoxa que a pesar que el consum no para de baixar, la facturació agregada i la recaptació fiscal van a l’alça per causa de la pujada de preus continuada del producte final.
A l’Estat, Imperial Brands (que empra localment la denominació societària Altadis) és el segon operador per vendes en el segment de cigarretes, darrere de Japan Tobacco International (JTI), que recentment ha fet el sorpasso i que té com a principals marques Camel i Winston. El tercer en discòrdia és Philip Morris, que compta amb Marlboro (la marca més venuda a l’Estat), Chesterfield i LM com a principals actius.
Cadascuna de les tres té una quota de mercat unes dècimes superior al 27%, de manera que es pot dir que, a efectes pràctics, hi ha un triple empat. Els ingressos d’aquestes companyies són d’uns 650 milions d’euros cada una, però cal tenir en compte que la facturació global del grup Altadis és molt més elevada perquè també són propietaris de la distribuïdora de tabac Logista. Darrere dels tres grans, i a molta distància, hi ha British American Tobacco, la propietària de Lucky Strike, que es queda en una quota de mercat del 9%.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat