La crisi de l’habitatge es propaga arreu d’Europa i, per fer-li front, Irene Tinagli (Empoli, 1974) lidera des d’Estrasburg la Comissió Especial sobre la Crisi de l’Habitatge a la Unió Europea. Llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses per la Universitat Bocconi i màster en Ciències, Polítiques Públiques i Gestió per la Universitat Carnegie Mellon, Tinagli va fer les primeres passes entre les institucions europees l’any 2008, quan va ser designada experta en innovació i creativitat de la Comissió Europea. Dos anys més tard va ser reconeguda com a Young Global Leader pel Fòrum Econòmic Mundial i va fer el salt al govern italià, com a assessora del ministeri d’Educació, Recerca i Innovació. Després d’aquesta experiència d’any i mig, l’eurodiputada també va explorar el sector educatiu com a professora de la Universitat Carlos III de Madrid, i el periodístic, com a columnista de La Stampa.
El setembre del 2019, Tinagli va reprendre el rumb cap a un organisme europeu, en aquest cas, a Estrasburg, com a presidenta de la Comissió d’Assumptes Econòmics i Monetaris del Parlament Europeu. És precisament en aquest indret on Tinagli acull VIA Empresa en el marc del ple de juny que celebra l’Eurocambra, i on confessa que “hem oblidat les necessitats dels ciutadans, i és així com hem arribat a aquesta crisi de l’habitatge”.
En quin moment Europa ha arribat al punt de necessitar la comissió que vostè presideix?
Vam començar a observar com els preus, tant de compra com de lloguer, pujaven arreu de la Unió Europea. Fins fa uns anys semblava un problema limitat a les grans àrees metropolitanes, com Barcelona, París o Milà, però ara s’ha convertit en una qüestió que també afecta ciutats mitjanes de tota mena de països, tant de l’est d’Europa com del nord o de la Mediterrània. És un fenomen molt generalitzat. En alguns casos, fins i tot, afecta pobles petits, així com regions i zones turístiques sotmeses a molta pressió. Els preus de l’habitatge han crescut molt per sobre de la capacitat adquisitiva dels ciutadans, i això ens va portar a analitzar aquest problema i abordar-lo des d’una perspectiva europea.
A Catalunya, per exemple, l’any passat vam destinar prop del 70% del salari al lloguer. Què està fent la Unió Europea per combatre indicadors com aquests?
En primer lloc, hem volgut entendre les causes del problema perquè és una qüestió molt local. Encara que els símptomes siguin comuns, cada ciutat o regió pot tenir causes i situacions diferents. Per tant, hem analitzat què hi ha darrere de cada cas i ens hem trobat amb una combinació de molts factors.
"L’oferta d’habitatge social s’ha anat reduint durant anys perquè les polítiques públiques d’habitatge han perdut pes en molts països durant les darreres dècades"
Per exemple?
D’una banda, la demanda ha anat augmentant, impulsada per una major mobilitat dels treballadors, dels estudiants i dels fluxos turístics. Ara hi ha habitatges que es fan servir com a allotjament vacacional, una pràctica que fa deu anys no era tan habitual. Tot això ha incrementat la pressió sobre el parc d’habitatge disponible, sens dubte. I, d’altra banda, també hem vist problemes amb l’oferta. Concretament, l’oferta d’habitatge social s’ha anat reduint durant anys perquè les polítiques públiques d’habitatge han perdut pes en molts països durant les darreres dècades. Alguns països han reprès aquestes polítiques, però el que observem a escala europea és que cal donar més suport a les iniciatives destinades a reforçar l’oferta d’habitatge social.
Hi ha molts països, com Espanya o Itàlia, que tenen un parc molt reduït d’habitatge social, i això significa que les persones més vulnerables no disposen d’una alternativa assequible i es veuen obligades a buscar habitatge al mercat privat, on els preus s’han disparat enormement. Necessitem polítiques públiques d’habitatge i regulació. En alguns casos, la regulació pot ajudar a tornar una mica d’ordre a aquesta situació tan caòtica que veiem al mercat.
Com afecta la crisi de l’habitatge a la competitivitat europea i quin cost té per al teixit empresarial?
Té un cost enorme. Hem subestimat l’impacte de la crisi de l’habitatge sobre la competitivitat perquè afecta la mobilitat dels treballadors i l’allotjament del talent esdevé molt ineficient. No tothom es pot permetre anar a viure allà on es troben les oportunitats per créixer, desenvolupar una carrera o contribuir a l’economia.
Ara bé, això no passa només a Europa; també als Estats Units. Un seguit de professors de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, han estudiat com les dificultats d’accés a l’habitatge generen problemes per al creixement del PIB, perquè impedeix una distribució eficient dels recursos humans i del talent. Per aquest motiu, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va mencionar explícitament la relació entre habitatge i competitivitat en el seu discurs al Parlament Europeu l’any passat. La Comissió Europea ho té present dins la seva estratègia d’habitatge assequible, ja que hi ha empreses que ens expliquen constantment els problemes que tenen per atreure i retenir talent a determinats indrets, perquè els salaris que poden oferir no són prou alts per pagar lloguers.
Quin risc suposa que un dels principals pols de talent europeu, com Barcelona, travessi una crisi d’aquesta magnitud? Creu que s’està expulsant talent a altres territoris?
Pot haver-hi diverses conseqüències. Pot passar que talent jove que podria contribuir enormement a la innovació i al creixement de la ciutat acabin renunciant a certes oportunitats. O bé anar a viure a territoris més remots, on aquestes oportunitats no hi són, fet que suposa renunciar a l’aportació de tot el potencial que aquest talent té. També pot marxar a altres països europeus on la situació encara no sigui tan greu o fora del continent, als Estats Units, a l’Àsia o al Pròxim Orient.
Al cap i a la fi, aquest problema es deu al desajust entre els salaris i el cost de l’habitatge. Hi ha països on l’habitatge és car, però els salaris són molt més competitius. També hi ha països on el mercat privat és molt car, però existeix una oferta molt àmplia d’habitatge assequible gràcies a col·laboracions entre el sector públic i determinats actors privats que ofereixen habitatges per sota del preu de mercat. Hi ha diverses possibles solucions, però hem d’actuar ja, perquè estem limitant el nostre potencial de creixement, d’innovació i de talent.
Per on passa a Europa la solució per reduir aquesta bretxa entre el preu de l’habitatge i els salaris? Creu que, per exemple, necessitem fer créixer la mida de les nostres empreses?
És una molt bona pregunta i és probablement el gran dilema que afronta Europa. D’una banda, necessitem augmentar la nostra competitivitat i el nostre potencial de creixement. Això està relacionat en bona part amb l’estructura de la nostra indústria i de les nostres empreses, que en general són més petites i, en alguns casos, menys competitives que les dels Estats Units. Però també podem abordar-ho amb polítiques més favorables a la innovació, fomentant la incorporació dels joves al mercat laboral, reforçant la recerca i impulsant projectes innovadors, que són precisament els àmbits en què les noves generacions poden aportar més valor.
"Tenim un estat del benestar molt sòlid, la qual cosa és positiva, però absorbeix una gran quantitat de recursos"
En aquesta entrevista hem mencionat diverses vegades els Estats Units, però, sortim ben parats si ens comparem amb aquest país?
Aquí hi ha una gran diferència, i és que els Estats Units disposa d’un pressupost federal i polítiques federals per aquests assumptes. Pensi en l'Inflation Reduction Act (IRA), una política industrial molt potent en què s’han invertit bilions de dòlars; això a la Unió Europea no ho podem fer, perquè les polítiques industrials, econòmiques i d’habitatge continuen principalment en mans dels estats membres, que en molts casos també tenen limitacions pressupostàries perquè acumulen nivells elevats de deute causats en gran part per la crisi de la covid-19.
També tenim un estat del benestar molt sòlid, la qual cosa és positiva, però absorbeix una gran quantitat de recursos. Considero que hem de replantejar-nos com volem impulsar la innovació, el creixement i la retenció del talent a escala europea. No podem deixar tota la responsabilitat als estats membres perquè, per si sols, no poden assumir-la. Necessitem pensar en termes de mercat únic, tant per fer negocis com per atreure capital i promoure la innovació. I encara estem lluny d’això.
Quin percentatge del mercat de lloguer europeu està controlat per grans tenidors i quina és la posició de la seva comissió al respecte?
La situació és molt diferent segons el país. Hi ha països com Itàlia, on la major part del mercat del lloguer està en mans de petits propietaris particulars. Però n’hi ha d’altres, especialment del centre i del nord d’Europa, on els grans tenidors han guanyat molt de pes. A Irlanda o en algunes ciutats alemanyes, per exemple, bona part dels nous edificis i promocions immobiliàries estan en mans de grans empreses. Quines conseqüències té això? Encara ho estem investigant, però el que hem observat en alguns llocs és que aquests grans propietaris tendeixen a pressionar els preus a l’alça, tenen un pes tan gran en determinades zones que acaben establint les normes del mercat. Fixen els preus i els augmenten amb més freqüència que els petits propietaris, que sovint els mantenen intactes durant anys, o apliquen increments molt moderats en el cas de contractes de llarga durada.
Els grans tenidors tendeixen més cap a contractes curts i increments de preus molt més freqüents. És un fenomen que hem d’analitzar i assegurar-nos que el mercat immobiliari no es converteixi en un mercat exclusivament orientat a la inversió. L’habitatge no és una inversió, és una necessitat bàsica. I si tot el parc d’habitatge disponible es converteix en un actiu financer, milions de ciutadans quedaran exclosos, i això tindrà un greu impacte tant en la societat com en l’economia.
En quins països europeus ens hauríem de fixar a l’hora d’afrontar aquesta crisi? Hi ha algun model especialment destacable?
Sempre destaquem el model de Viena. És un dels exemples més citats perquè combina dos elements molt destacables. D’una banda, existeix una cooperació molt estreta entre l’administració pública i el sector privat que, a més, es tracta d’un sector format principalment per cooperatives i consorcis empresarials que operen sota condicions molt estrictes per contribuir a l’increment el parc d’habitatge social. Actualment, la majoria dels vienesos viuen en habitatge social. No és un tipus d’habitatge reservat exclusivament a les persones més vulnerables, també està destinat a la classe mitjana. Els preus d’aquests habitatges depenen dels ingressos, però acostumen a situar-se entre un 20% i un 25% per sota del preu de mercat, i això permet, com vostè deia, que el talent emergent pugui accedir a un habitatge que en altres circumstàncies no podria permetre’s.
És un model estable, funciona des de fa 70 o 80 anys i compta amb un finançament constant del govern federal austríac. I aquest és un altre element clau: existeix una gran col·laboració entre el govern federal i l’àmbit municipal, hi ha una transferència constant de recursos del primer cap al segon. Les ciutats necessiten recursos i eines per poder impulsar projectes d’habitatge social, ja que sense aquests és molt difícil actuar. Hem parlat amb molts alcaldes que afronten grans dificultats, inclosos els de Barcelona, Roma, Amsterdam o París, i en la majoria dels casos se senten sols, ja que, malgrat fer tot el possible, no disposen dels recursos necessaris. En aquest sentit, el model de Viena ens ensenya que cal un govern municipal actiu, però també un marc regulador i financer sòlid a escala estatal.
Parlem sovint de l’Europa del 2030 o del 2050, però si la crisi de l’habitatge no es reverteix aviat, creu que aquest continuarà sent un continent habitable?
Espero que sí. Espero que els governs es prenguin aquesta qüestió molt seriosament. De fet, sincerament, Espanya és probablement el primer país que ha situat l'habitatge al centre del debat estatal amb diverses intervencions, programes o amb la Llei d’Habitatge. Això no significa que la resta d’estats membres no hagin actuat, però alguns han començat a fer-ho recentment, empesos per la pressió europea.
"Espanya és probablement el primer país que ha situat l'habitatge al centre del debat estatal"
Necessitem que els estats membre i els líders governamentals impulsin aquest canvi i incorporin, per exemple, recursos específics per a l’habitatge dins del pressupost europeu, especialment en el pròxim marc financer plurianual. Cal reservar espai per donar suport als projectes d’habitatge i ajudar regions i ciutats a afrontar la crisi. És una qüestió realment molt seriosa.
Quina Europa imagina en els pròxims anys en matèria d’habitatge?
No sé quina Europa imagino, però sí quina somio. Somio amb una Unió Europea que escolti més els ciutadans i menys les grans corporacions. És important escoltar la indústria i les empreses, però hem oblidat una mica les necessitats dels ciutadans, i així és com hem acabat arribant a aquesta crisi. He viatjat molt per tot Europa i he vist situacions que mai no hauria imaginat. Val a dir que soc economista de formació i, per tant, al llarg de la meva carrera he treballat molt més amb empreses i sectors productius que no pas amb habitatge social o associacions veïnals, i el que he vist durant aquest últim any i mig m’ha impressionat profundament. Hi ha massa ciutadans que han estat oblidats, i l’Europa que jo somio és una Europa que comenci a pensar molt més en ells.
