En un món cada vegada més interconnectat -econòmicament, tecnològicament i ambientalment-, qualsevol temptació de replegar-se en interès propi és perillosa. La multilateralitat, estructurada entre països per abordar reptes comuns, no és només una opció diplomàtica d'abastament des de la Segona Guerra Mundial. És una infraestructura invisible que sosté bona part del funcionament del sistema global. A través de la cooperació entre els països, impulsa la riquesa global de manera més equilibrada i fixa criteris a través d’institucions i regles compartides. El seu impacte econòmic i social es fa més evident quan ens allunyem del primer món i analitzem la situació, per exemple, des de Llatinoamèrica.
Què passa si aquesta infraestructura es debilita de manera irreversible, com succeeix actualment i acaba substituint l’arquitectura multilateral per la llei del més fort? La pregunta és escaient quan, en els darrers mesos, el liberalisme salvatge d’alguns fa un pas endavant i es salta les regles del joc internacional, afebleix intencionadament les institucions que, amb grans esforços, han contribuït a civilitzar i enriquir el món en les darreres dècades.
La multilateralitat no és només una opció diplomàtica d'abastament des de la SGM, és una infraestructura invisible que sosté bona part del funcionament del sistema global
La multilateralitat juga un paper fonamental en la resolució dels conflictes, el desenvolupament econòmic i en l’estabilitat financera global. A través del finançament de projectes d’infraestructura, programes socials i iniciatives de modernització, contribueix a destruir barreres, a reduir desigualtats i a generar oportunitats en totes les regions i més en les que disposen de menys recursos.
També és clau davant reptes globals amb una dimensió econòmica directa, com el canvi climàtic, les pandèmies o les disrupcions en les cadenes de subministrament. Cap d’aquests desafiaments no pot ser abordat de manera efectiva de forma unilateral. La coordinació entre països permet establir estàndards comuns, mobilitzar recursos i evitar respostes fragmentades que agreugen els problemes.
Aquest impacte, sovint invisible a curt termini, és determinant per a la sostenibilitat del creixement econòmic i social global. L’estadi avançat de la multilateralitat es va assolir a partir del consens entre països, cessions mútues, negociacions interminables i constants, i decisions que sovint no satisfan ningú, però que acaben sent positives per a la majoria. Aquesta és la seva fortalesa, però també la seva feblesa: qualsevol actor pot saltar-se les normes manu militari; en aquests casos, els mecanismes per reconduir les situacions no són fàcils d’aplicar. Aquesta és, també, la grandesa de la democràcia: mantenir els equilibris per garantir societats més justes.
Entre el 40% i el 60% del PIB mundial depèn directament o indirectament de marcs multilaterals. És a dir, més de la meitat de l’activitat econòmica global no s’entendria sense regles compartides
No disposem de dades exactes, però indicadors del Banc Mundial, de l'FMI, de l’OMC i de l’OCDE apunten que entre el 40% i el 60% del PIB mundial depèn directament o indirectament de marcs multilaterals. És a dir, més de la meitat de l’activitat econòmica global no s’entendria sense regles compartides.
A l'Amèrica Llatina, la multilateralitat té un significat especialment tangible: no és només governança global, sinó una eina directa de desenvolupament econòmic. En una regió històricament marcada per la volatilitat, la dependència de matèries primeres i la fragmentació política, aquests marcs han estat clau per reduir riscos i generar oportunitats: diversifiquen les exportacions, atrauen inversió estrangera i integren progressivament les cadenes de valor globals. Més enllà dels tractats bilaterals, la multilateralitat aporta un element fonamental: la predictibilitat. Per a les economies emergents, es tradueix en menor prima de risc, millor accés al finançament i més confiança per part dels inversors internacionals.
Tres exemples recents il·lustren la rellevància de la multilateralitat. Primer, l’atac dels Estats Units a l'Iran -un conflicte bilateral que disposa de marc de discussió i resolució- ha desencadenat una inflació global imprevisible. Segon, la política aranzelària nord-americana -erràtica, capritxosa i agressiva- vulnera les regles de l’OMC, debilita l’arbitratge global i imposa la lògica bilateral. I tercer, l’exigència de grans tecnològiques nord-americanes d’operar a Europa al marge de les normes comunitàries ens retornaria a un escenari de “salvatge Oest”, on el rifle substitueix el dret.
Ens queda Europa
La Unió Europea és, probablement, un dels exemples més tangibles del valor de la multilateralitat aplicada. El mercat únic facilita el comerç, estableix regles comunes amb la intenció de preservar un model de vida més sostenible i equitatiu. També marca el camí del desenvolupament social, protegeix en moments de crisi, impulsa la innovació i dona suport a un creixement econòmic sostingut i més equilibrat, en favor d’una economia que competeix amb regles. Per a una pime catalana, operar dins d’aquest marc és radicalment diferent de fer-ho en un entorn fragmentat.
L'exigència de grans tecnològiques nord-americanes d’operar a Europa al marge de les normes comunitàries ens retornaria a un escenari de “salvatge Oest”, on el rifle substitueix el dret
Avui, però, aquest model està sotmès a una doble pressió. D’una banda, l’erosió externa d’un ordre internacional cada cop més fragmentat, amb grans potències que opten per la unilateralitat i la imposició. De l’altra, les tensions internes d’estats membres que, en moments de crisi, tendeixen a prioritzar interessos nacionals per sobre del projecte col·lectiu.
És en aquest context que el paper de la Unió Europea esdevé indispensable. Si la multilateralitat ha de sobreviure com a model de governança global, serà perquè Europa n’assumeix el lideratge. No és una opció: és una necessitat estratègica. La seva economia -altament oberta, exportadora i dependent de regles estables- necessita un entorn internacional previsible per continuar creixent.
Europa, a més, té la capacitat de liderar la regulació. Des de la protecció de dades fins a la política de competència o la regulació digital, ha demostrat que pot fixar estàndards globals sense necessitat d’imposar-los per la força. Aquesta força normativa és una de les eines més eficaces per sostenir la multilateralitat en un moment en què altres actors la qüestionen o la ignoren.
La pregunta “què faríem sense la multilateralitat” ens obliga a imaginar un món més fragmentat, amb cadenes de subministrament menys eficients, més barreres comercials i una incertesa estructural més elevada. Costa imaginar una alternativa viable. En un món interdependent, renunciar-hi no ens faria més forts, sinó més vulnerables.