He de començar aquest article demanant-los disculpes. El dissabte 18 d’octubre em vaig acomiadar de vostès proposant-los de tornar-nos a trobar al cap de quinze dies, com és habitual, el dissabte 1 de novembre. Ni aquell dia ni el dissabte 15 de novembre hi va haver article, i així fins avui. Els explico: em dedico professionalment a la consultoria de comunicació per a empreses i entre el 18 d’octubre i el dia 1 de novembre vaig rebre una proposta per treballar amb una companyia que vaig entendre que em podria provocar un conflicte d’interessos si acceptava la seva oferta i a la vegada continuava opinant públicament sobre el govern del FC Barcelona.
Ara que ja he acceptat la proposta, els he de comunicar que aquest serà el meu últim article a VIA Empresa mentre duri aquesta relació professional. Em sap molt greu i no m’ho exigeix ningú, però m’autoimposo aquesta limitació perquè vull evitar qualsevol malentès o perjudicar a ningú. També vull aclarir que ni VIA Empresa, ni el Barça ni ningú ha limitat mai la meva llibertat d’expressió. La bona notícia de tota aquesta situació és que la secció El Bar del VAR continuarà a VIA Empresa i vostès hi sortiran guanyant perquè agafa el relleu l’admirat Roger Vinton, que cada dues setmanes, els dissabtes, continuarà analitzant el govern del FC Barcelona. Començarà el dia 13 de desembre. No deixin de seguir-lo, si us plau.
En aquest últim article voldria explicar-los com m’agradaria que fos el Barça del futur. En el moment que l’Atlético de Madrid ha venut recentment el 55% de les seves accions al fons de capital risc nord-americà Apollo per valor d’uns 1.300 milions d’euros o que Florentino Pérez està mirant com s’ho fa per convertir el Real Madrid en una societat anònima esportiva i capitalitzar els 10.000 milions d’euros que diu ell que val l’entitat blanca i així poder pagar les factures pendents, algú creu de veritat que un club com el Barça, que té un deute descomunal de gairebé 3.000 milions d’euros, quedarà aliè a tota aquesta mena de moviments?
Acabem d’entrar a la campanya d’unes eleccions a la presidència del FC Barcelona que s’hauran de celebrar durant el primer semestre del 2026. No hi ha ningú que aspiri a aquesta presidència que no asseguri que el Barça continuarà sent propietat dels seus socis, però, igualment, no hi ha cap candidat que detalli amb solvència i arguments sòlids com s’ho farà quan arribin les factures de Goldman Sachs.
És evident que els inversors com Goldman Sachs voldran alguna cosa a canvi i això voldrà dir que el Barça haurà de buscar la fórmula jurídica adient per la situació
Estem acostumats al fet que la marca Barça ho aguanta tot i que algú sempre acaba pagant, però els temps han canviat molt i ràpidament, i els grans fons d’inversió mundials o nou-rics, tant és si són estats com particulars, i que tenen diners per parar un tren, han posat el punt de mira en el món del futbol. A l’estat espanyol saben que hi ha bones oportunitats, perquè hi ha clubs que des de la pandèmia, i la majoria des d’abans, pateixen molt per sobreviure i la Lliga va perdent pes a cabassos en aquest context. Estan atents i no tenen pressa, però quan decideixen actuar, no miren prim i van per feina.
Tothom sap que Goldman Sachs, i fons semblants, no volen ni la propietat ni la gestió de clubs de futbol. Volen deixar-los diners i treure’n tot el rendiment que puguin de manera implacable i sense miraments. Per tant, si quan arribi el moment de tornar-los els diners que els devem, que arribarà, no tenim els recursos per fer-hi front, només tindrem dues solucions: o els socis, propietaris ara com ara del club, paguem el deute entre tots si l’entitat s’ha quedat sense prou recursos per afrontar-lo, o bé busquem inversors d’on sigui perquè ens ajudin a pagar. És evident que els inversors voldran alguna cosa a canvi i això voldrà dir que el Barça haurà de buscar la fórmula jurídica adient per la situació, que passarà, inexorablement, perquè els socis perdin una bona part de la propietat, si no tota. Aquesta és la crua realitat. Tothom veu l’elefant a l’habitació, però tothom fa veure que no hi és. Mala manera d’afrontar els problemes.
No hi ha cap dubte que el Barça tindrà una llarga cua d’inversors importants de tot el món per portar-hi els seus diners, treure’l de l’atzucac i fer-lo créixer, però no ens enganyem, els socis ja no hi pintarem gran cosa per no dir res, més enllà de comprar samarretes i entrades i aplaudir ben fort el dia que ens puguem permetre comprar l’accés per poder veure un partit a l’estadi i no a la tele, com ens condemnaran a fer.
Que el mateix emir de Qatar, de moment, hagi invertit 30 milions d’euros en els seients VIP del Camp Nou i diferents fons dels Emirats n’hagin posat 70 més, ja indica l’interès que desperta la possibilitat de posar diners al Barça. Molt difícil de fer-hi res. Els principals responsables que ens han portat a aquesta situació i que poden haver contribuït conscientment al debilitament econòmic del club en els últims anys ja ens han començat a dir i a fer creure que era inevitable.
La resistència
Jo no em resigno. Crec que hi ha una alternativa a aquesta situació tan denigrant i, per mi, catastròfica, que seria que una gent que només té diners es quedés el Barça. Somnio que alguns culers que poden, faran un pas endavant, cadascú fins on pugui i des de l’àmbit que domina. És evident que Messi i Guardiola no tenen per què posar ni un euro de la seva butxaca que no posi cap altre soci del Barça, però sí que poden explicar a les marques més importants del món que ells estaran compromesos amb aquest nou Barça i que faran bé d’invertir-hi els seus diners. Ningú com ells poden demanar aquest acte de confiança amb unes garanties d’èxit tan altes. I estic segur que no ho faran ni per ser president, ni director esportiu o entrenador. Ja no estan per això, ni tan sols per guanyar encara més diners. Ho faran, sobretot, perquè són culers de pedra picada que volen continuar gaudint del futbol com quan eren nens.
M’imagino a Messi parlant, aconsellant i ajudant a jugadors, entrenadors i directors tècnics del Barça. Parlant amb tots ells de l’esport que els apassiona, de manera incansable. Anant a convèncer els jugadors diferencials del món del futbol perquè vinguin a triomfar al Barça. M’imagino a Pep Guardiola manant la Masia. Ensenyant als més menuts a jugar amb un estil propi, a ser fidels a una idea, a guanyar tenint sempre present el com... M’imagino en Pep, assegut sobre una pilota, com feia el mestre Johan, parlant de futbol amb els seus deixebles. Amb emoció, amb passió, amb compromís per buscar l’excel·lència de manera obsessiva. S’ho imaginen? Quin inversor no voldrà venir a aquest Barça pagant el què calgui, però deixant manar i treballar als que en saben.
Quin executiu del món es resistiria a treballar al FC Barcelona per assegurar que el seu dia a dia funciona com un rellotge?
I potser perquè això passi s’ha de canviar la fórmula societària del Barça. I què? Si els socis poden tenir una part significativa de les accions, que els convertiria de debò en propietaris del club, i actuen com a element corrector davant de qualsevol abús o desviació dels objectius tradicionals de l’entitat, on és el problema?
Quin executiu del món es resistiria a treballar al FC Barcelona per assegurar que el seu dia a dia funciona com un rellotge? No és hora que tornin Ferran Soriano, Esteve Calzada, Vane Basora, Juli Ferré, o Xavi Asensi, per dir només alguns noms de grans professionals escampats pel món que actualment estan posant el seu talent al servei de competidors del Barça, quan ells han demostrat ser culers de pedra picada i que voldrien viure a Barcelona?
Quina personalitat indiscutible del país no voldria ser president institucional del Barça per representar-lo a tot el món amb dignitat, amb un comportament exemplar i exhibint un barcelonisme que enlluernés a tot el planeta?
Seria pensar en gran i fer gran el Barça, Barcelona i Catalunya un altre cop. Quina injecció d’orgull i autoestima per tots si això passés, no? S’ho imaginen?
L’amenaça de l’assalt al club no és fictícia ni llunyana, però si el barcelonisme s’uneix, amb intel·ligència i generositat, efectivament, serà imparable. Aquest és el Barça que somnio amb els ulls oberts. Visca el Barça i visca Catalunya!