La recent i sorprenent crisi de la pesta porcina africana (PPA) ha evidenciat les fragilitats del sector agroalimentari. El fet és com una malaltia d’uns animals salvatges, que no és contagiosa per als humans, que no ha afectat cap animal de granja, és capaç de provocar una àmplia reacció restrictiva d’importacions dels països compradors, amb la consegüent caiguda de preus i amb implicacions directes en el marc laboral de la indústria càrnia, la primera indústria del país. Solament la por a una malaltia del porc, que no té res a veure amb la salut humana, capgira les expectatives econòmiques d’un sector. Val a dir, tanmateix, que la resposta de l’administració pública ha estat ràpida, contundent i eficaç. Cal desitjar que hagi estat suficient per aturar la propagació del virus.
Però no ha estat solament la PPA. En els darrers anys, des de diferents vectors, el sector agroalimentari està sofrint múltiples impactes desestabilitzadors i destructius. La coincidència en el temps d’aquestes dificultats desborda en bona part la capacitat de resistència, posant en seriós risc la continuïtat de les empreses agràries, sobretot les de més reduïda dimensió.
Des del vector de la salut animal ha coincidit, a més de la PPA, la malaltia de la dermatosi nodular en boví, la grip aviària i una plaga descontrolada de conills, cabirols i porcs senglars que dificulten seriosament l’activitat agrària. Tot plegat afecta els mercats alimentaris, els quals transformen els desajustos oferta-demanda en preus que embogeixen. El preu dels ous en seria un exemple ben clar.
Tot plegat afecta els mercats alimentaris, els quals transformen els desajustos oferta-demanda en preus que embogeixen. El preu dels ous en seria un exemple ben clar
Des del vector canvi climàtic, encara està present la gran sequera que vàrem viure fins a l’any passat, premonitòria de la següent, que pot ser pitjor. La meteorologia és especialment generosa en fenòmens extrems, més freqüents i més violents, amb seriosos impactes econòmics i socials. Les plantes estan modificant el seu comportament amb canvis que exigeixen processos d’adaptació que solen produir pèrdues en la producció. De fet, el canvi climàtic acaba sent el gran disruptor dels mercats alimentaris: els exemples els tenim en l’oli, el sucre, el cacau, el cafè i molts altres productes. Fins i tot, les disrupcions en els preus del blat ha estat la guspira de guerres i migracions.
Les conseqüències del canvi climàtic, les plagues i les malalties i el conjunt de desequilibris mediambientals reclamen accions de mitigació i adaptació. En aquest sentit, l’avenç de la ciència i les tecnologies associades ofereixen cada vegada noves eines. Avui, les noves tecnologies són els millors aliats per a un sistema agroalimentari sostenible.
Tanmateix, algunes actuacions transformadores depenen bàsicament de la claredat dels objectius i de la voluntat dels actors implicats. I és en aquest aspecte on rauen bona part de les dificultats. Catalunya s’ha convertit en el país del no a les solucions. A l’horitzó del futur immediat hi ha unes urgències transformadores imprescindibles per assolir els reptes exigits de sostenibilitat, però aquestes xoquen amb posicions defensives de la població en general, predominantment urbana, però també des del mateix sector agroalimentari. Unes transformacions que el sector agroalimentari precisa amb immediatesa i criticitat.
El canvi climàtic acaba sent el gran disruptor dels mercats alimentaris: els exemples els tenim en l’oli, el sucre, el cacau, el cafè i molts altres productes
En alguns casos, algunes organitzacions o grups d’agricultors estan optant per posicions que podrien semblar luddites. Els luddites cremaven màquines per frenar el progrés que posava en risc el seu lloc de treball, però les màquines varen arribar. Les posicions immobilistes enfront dels avenços de cada moment acaben endarrerint la seva aplicació, però els canvis acaben imposant-se, relegant als qui no han adoptat les transformacions. Tot i això, perquè les posicions contràries a l’avenç tecnològic i mediambiental puguin prosperar cal l'existència de governs febles que estiguin més preocupats per les pròximes eleccions que pels interessos claus del país.
Catalunya té urgències en temes claus. Necessitem impulsar la bioeconomia circular per transformar els residus orgànics en nous productes. En aquest sentit, necessitem les plantes de biogàs. Necessitem una nova gestió forestal que doni vida al territori. Necessitem el regadiu modern i digitalitzat vers l’agricultura de precisió. Enfront de totes elles tenim el rebuig des de diferents posicions.
D’una banda, hi ha la molt estesa opció NIMBY (Not In My Back Yard), és a dir, “no a casa meva”. A vegades les posicions defensives es basen en arguments solvents, tals com pudors, sorolls, etc., arguments que normalment són millorables. Però en molts casos, les posicions NIMBY són simplement manifestacions insolidàries. Posaré un exemple. Jo soc de Súria, on hi ha una mina de potassa important, la qual sovint rep crítiques sobre la seva mateixa existència. Tots els qui formulen aquestes crítiques tenen un mòbil. Segons l’Enviromental Protection Agency, en un mòbil hi ha els següents productes minerals -a més de plàstics diversos provinents de mines de petroli-: brom, vidre, mercuri, níquel, liti, cobalt, cadmi, zenc, coure, or, resines epòxides, plom, beril·li, arsènic, pal·ladi, plata, tàntal, antimoni i cristall líquid. Vint minerals diferents que provenen de mines d’arreu del món. Necessitem les mines per als nostres mòbils, però millor que estiguin a l’Àfrica, no a casa meva.
Perquè les posicions contràries a l’avenç tecnològic i mediambiental puguin prosperar cal l'existència de governs febles que estiguin més preocupats per les pròximes eleccions que pels interessos claus del país
Però en molts casos s’utilitzen arguments de caràcter ambiental. Sempre hi ha un ocell, una balena o una alga que està en suposat greu perill d’extinció i que pot posar en risc la transformació que es pretén. L’exemple més emblemàtic d’això n’és el Segarra-Garrigues. Una infraestructura gegantina, imprescindible pel proveïment alimentari del país, que amb exagerats o falsos arguments els catalans hem aconseguit portar a la quasi inviabilitat econòmica. Un seguit d’exigències mediambientals formulades amb la intenció d’impedir aquesta infraestructura varen aconseguir bona part d’aquest objectiu. Es varen afectar amb ZEPA (Zones d’Especial Protecció de les Aus) les millors, més planes i més baixes terres, sense que fes cap falta, es va mentir o exagerar desmesuradament sobre algunes afectacions mediambientals.
Un dels exemples més paradigmàtics és el cas de la trenca (Lanius minor). A l’estudi d’impacte ambiental s’explica que aquest ocell està en situació crítica propera a l’extinció i s’informa que a Catalunya n’hi havia cinc, dels quals a l’àrea Segarra-Garrigues només un i a la resta d’Espanya, cap. Seria òbvia la situació crítica d’aquest ocell si no fos que realment no és un ocell d’aquí. És un ocell amb una ruta d’emigració singular des de l’est d’Europa on n’hi ha centenars de milers, sense cap risc d’extinció. Però aquest ocell va formar part dels arguments per destruir una infraestructura imprescindible.
Hi ha hagut una evolució vers al purisme i el perfeccionisme mediambiental des d'organitzacions definides com a ecologistes i des d’alguns entorns científics. S’actua com a propietaris de la veritat. No fa massa, una investigadora del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) afirmava que s’havia d’eliminar la ramaderia intensiva i s’havia de tornar als secans. En la mateixa línia, una experta del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) en un debat sobre l’aigua en què vaig participar, advocava per prescindir dels pantans. Li vaig contestar que si ara Catalunya té vuit milions d’habitants, amb les seves propostes en sobrarien més de set milions i mig. Aquestes afirmacions es fan des de la major de les irresponsabilitats i des de posicions severament dogmàtiques.
L'ecodogmatisme, amb la connivència dels successius governs catalans, està guanyant totes les batalles
Tanmateix, l’ecodogmatisme, amb la connivència dels successius governs catalans, està guanyant totes les batalles, la qual cosa desconcerta als reals operadors del nostre benestar alimentari i mediambiental. Centrant-nos en l’agricultura, al pagès li costa d’entendre que no pugui actuar eficaçment contra la plaga de conills o de porcs senglars, li costa d’entendre que davant la crisi de la PPA es digui que s’ha de demanar a Brussel·les permís per reduir la població de senglars. I, sobretot, li costa d’entendre la guerra ideològica contra l’aigua, imprescindible per alimentar-nos i sobreviure. De fet, la proclamada intocabilitat de la natura i dels boscos és la millor manera per a la seva destrucció en els pròxims incendis.
Hi ha una dita molt coneguda que diu que el millor és enemic del que és perfecte. Això és saviesa popular que convindria tenir en compte. L’objectiu de la sostenibilitat és un procés que ha de contemplar-se des de la seva complexitat. És a dir, si ens referim al sistema agroalimentari, cal repetir tantes vegades com faci falta que aquest ha de ser ecoresponsable; però també ha d’atendre tota la demanda, és a dir, ha de produir en suficiència; ha de ser també assequible, els preus dels aliments han de permetre obtenir l’alimentació de tota la població; ha de ser saludable, i, sens dubte, ha de ser econòmicament i socialment viable, aportant una vida digna a tots els seus operadors. La dificultat per donar la millor resposta possible a aquesta complexitat ens exigeix una visió més flexible, realista i equilibrada.
La dificultat per donar la millor resposta possible a aquesta complexitat ens exigeix una visió més flexible, realista i equilibrada
Al món de la pagesia hi ha cansament i els tractors estan tornant a la carretera aquest desembre. Les ZEPA ideologitzades i exagerades són vistes com a arma de destrucció territorial. Els pagesos s’oposen a incoherències com la transformació d’un parc agrari (del Baix Llobregat) que té per missió potenciar l’agricultura, convertint-lo, de fet, en una zona ecoprotegida que, precisament, el que fa és impedir l’activitat agrària. Així mateix, els excessos burocràtics esgoten les seves energies i il·lusions. Recentment, Lluís Foix escrivia que “l’equilibri territorial és imprescindible per conservar el benestar i el progrés d’un país”, però que per aconseguir-ho calen “menys reglaments prescindibles, menys funcionaris vigilants i més productivitat. Aquest plantejament és compatible amb les polítiques mediambientals més eficaces i menys ideologitzades”.
El govern i, en general, l’administració pública ha d’estar atent a aquest clam i ha de posar fre a exageracions que sobrepassen els límits entre protecció i producció, entre protecció i gestió del territori. Aquí cal afinar la punteria, ja que el risc de fer serioses passes enrere és molt alt. Les opcions populistes d’extrema dreta ofereixen facilitats a curt termini obviant les conseqüències negatives a llarg termini; tanmateix, externalitzar els costos mediambientals pot oferir l’aparença de bons resultats a curt termini. D’aquí l’atractiu per l’immediat.
Els agricultors són els grans perjudicats del canvi climàtic, i és per això que propostes màgiques que regalin facilitats poden tenir molts seguidors: el que és fàcil sempre atrau més que les opcions més responsables. Cal una bona informació que expliqui bé la necessitat de defensar-se del canvi climàtic i sostenir els equilibris mediambientals, encara que això suposi alguns costos a compartir entre tots. Però, avui, les polítiques agroalimentàries a Catalunya caminen entre la pressió de l’ecodogmatisme i la perversió interessada de la realitat tal com predica l’extrema dreta. Per aquesta raó és tan important que les polítiques de progrés marquin clarament el camí realista i operatiu de futur, posant els límits a opcions ideologitzades d’un cantó i de l’altre.