"No destinar més del 30% del sou en habitatge". És la regla d’or que repeteixen economistes, bancs i assessors immobiliaris a l’hora de contractar una hipoteca o de signar un contracte de lloguer. Una norma aparentment senzilla i de sentit comú que busca garantir l’estabilitat financera a les llars. Però, què passa quan aquesta esdevé paper mullat perquè la realitat del mercat sembla que l’ha desbordada del tot?
A Catalunya, i especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, milers de famílies ja no destinen un terç dels seus ingressos a la llar, n’adrecen més d’un 45%, segons Tecnotramit. Aquesta sobrecàrrega residencial presenta conseqüències directes, perquè inevitablement erosiona la capacitat d’estalvi, retalla el consum, i accelera l’exclusió dels més joves al mercat de l’habitatge.
En aquest context, el Govern ha posat sobre la taula una de les apostes públiques més ambicioses de les darreres dècades: el Pla 50.000, que promet mobilitzar una inversió anual de 1.100 milions d’euros per construir fins a 50.000 habitatges públics abans del 2030. Una iniciativa que busca acostar Catalunya a la mitjana europea de parc de lloguer social, que ara mateix se situa en un 2% del total, davant del 9% a la Unió Europea, segons el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge de la Generalitat.
En zones com Sabadell, Castellar o Barberà del Vallès, la situació encara és més pronunciada. Josep Maria Segarra, CEO i director general de Nova Finques, el grup immobiliari amb sis oficines ubicades al Vallès Occidental, constata a VIA Empresa que “aproximadament en un 95% dels casos els clients no compleixen amb els requisits del 30% d’ingressos destinats a habitatge. Només les famílies que venen un immoble comprat fa anys, o aquelles que disposen d’una herència, poden ajustar-se a aquesta regla”.
De llindar a referent universal: la regla del 30%
Per comprendre la dimensió global del problema, cal posar en relació les ambicioses polítiques públiques amb les limitacions històriques del mercat de l’habitatge. L’origen de la famosa regla del 30% es remunta als Estats Units dels anys seixanta, quan les autoritats federals van establir aquest percentatge com a llindar raonable per calcular la capacitat de pagament d’una llar. Amb el temps, la pràctica es va estendre a Europa i a la banca comercial, fins al punt que avui dia és una referència gairebé universal.
A Catalunya, milers de famílies ja no destinen un terç dels seus ingressos a la llar, n’adrecen més d’un 45%, segons Tecnotramit
Les dades revelen que a Catalunya, aquesta norma representa una fita inabastable per a moltes famílies. L’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona ja constatava el 2018 que els llogaters de la ciutat comtal destinaven de mitjana un 42,7% dels ingressos al pagament d’un pis, una taxa que gairebé dobla la mitjana europea (27,8%). En termes pràctics, això significa que per a una parella amb uns ingressos nets de 2.200 euros, pagar un lloguer de 950 euros ja suposa destinar gairebé el 43% del pressupost familiar al sostre.
El Pla 50.000: promesa estructural o miratge electoral?
El Pla 50.000, impulsat pel Govern de la Generalitat, no només pretén revertir la sequera residencial, sinó també redefinir el model d’accés a l’habitatge. La magnitud del repte, però, és colossal. Segons dades de l’Agència d’Habitatge de Catalunya, el registre oficial de sol·licitants d’habitatge protegit superava les 105.000 inscripcions el 2024. Això implica que, fins i tot si el pla s’executés íntegrament, només cobriria la meitat de la demanda actual.
El projecte no només es limita a la construcció d’habitatges, també contempla mesures estructurals com la creació de la primera Reserva Pública de Sòl de Catalunya, que integrarà terrenys de la Generalitat, dels municipis i del govern espanyol. També es proposa reduir a la meitat els terminis d’execució de les obres, gràcies a modificacions legals i a l’establiment d’una llicència bàsica. En paral·lel, la Generalitat aposta per enfortir la col·laboració publicoprivada, oferint-se a llogar o comprar promocions d’obra nova destinades a habitatge assequible en zones de forta demanda i garantint millors condicions de finançament amb una línia anual de 500 milions d’euros.
A més, el pla incorpora ajuts directes a la ciutadania: un Fons d’Emancipació Juvenil subvencionarà el 20% de la compra de 12.000 habitatges per a menors de 35 anys. Igualment, es preveu destinar 500 milions anuals a ajuts al lloguer i a l’adquisició de 1.700 habitatges de segona mà per evitar desnonaments.
Segarra: “Aquest pla mai es durà a terme, és més aviat una bona manera de recaptar vots que una aposta real”
Davant d’aquestes promeses, Segarra es mostra escèptic: “Crec que aquest pla mai es durà a terme. Fa molts anys que se’n parla i no es materialitza. És més aviat una bona manera de recaptar vots que una aposta real. En canvi, reduir la pressió fiscal sobre els joves perquè puguin accedir al seu primer habitatge seria un primer pas molt més efectiu”, apunta, assenyalant que les dificultats per construir i comercialitzar habitatges assequibles no només depenen del cost del sòl o de la demanda, sinó d’una fiscalitat que considera desproporcionada: “El principal problema és que tothom paga massa impostos: el propietari del solar, el constructor que assumeix el risc i el comprador final. Al llarg del procés, Hisenda és sempre la gran beneficiada, mentre que famílies i empreses veuen limitada la seva capacitat d’acció”, sentencia.
La perifèria com a refugi de la demanda
El desplaçament de la demanda cap a la perifèria és una altra conseqüència visible. La pressió del metre quadrat a Barcelona expulsa famílies cap a la primera i la segona corona metropolitana. “Fa anys, la primera línia del Vallès -de Cerdanyola a Montcada- va començar a absorbir població procedent de la capital. Avui, Sabadell, Castellar i Barberà són punts calents, i fins i tot municipis més allunyats com Sant Llorenç Savall o Sentmenat han guanyat protagonisme”, apunta Segarra.
Aquesta tendència reflecteix un mercat dual: d’una banda, una capital cada cop més inaccessible; de l’altra, un cinturó metropolità que es consolida com a refugi residencial, encara que amb preus també a l’alça, especialment si la mobilitat cap a Barcelona és adequada. En definitiva, la distància entre les xifres oficials i la demanda real, així com la càrrega fiscal que denuncia Segarra, dibuixen un escenari ple d’incògnites. El repte és majúscul, i la pregunta continua oberta: serà aquest pla l’inici d’un canvi estructural, o un capítol d’expectatives incomplertes?