La banca espanyola torna a presentar resultats sòlids. Beneficis elevats, rendibilitats sobre el capital en nivells històricament alts, morositat continguda i matalassos de capital folgats dibuixen un sector molt diferent al que va emergir de la crisi financera. Sobre el paper, la fortalesa és incuestionable.
Tanmateix, el context ha canviat. En aquesta temporada de resultats ja no n'hi ha prou amb guanyar diners ni tan sols amb batre previsions per convèncer el mercat. En diversos casos, comptes sòlids han anat acompanyats de reaccions borsàries tèbies, quan no negatives. El contrast entre resultats i valoració comença a ser revelador.
Durant els últims anys, l'explicació era relativament senzilla. La ràpida pujada dels tipus d'interès va actuar com un potent vent de cua, impulsant el marge sense exigir grans esforços comercials ni un augment del risc. Aquest escenari comença ara a quedar enrere. Amb els tipus estabilitzats i el cicle monetari en una fase més madura, el marge deixa de créixer al ritme d'exercicis anteriors i, en alguns casos, comença a normalitzar-se.
A partir d'aquí, l'anàlisi canvia de naturalesa. Els resultats deixen de reflectir únicament l'efecte de l'entorn i passen a mesurar la capacitat real de cada entitat per generar beneficis en condicions menys favorables. Factors com l'eficiència, el pes de les comissions, la disciplina en costos, la gestió del risc o la qualitat del capital es tornen determinants.
Per què la pregunta rellevant ja no és quant ha guanyat la banca espanyola aquest any, sinó d'on procedeix aquest benefici… i quina part podrà repetir-se el 2026?
1. Anatomia del benefici bancari
El marge d'interessos: segueix sent clau, però ja no ho explica tot. En els últims dos anys ha estat el gran protagonista. En 2025 va mantenir-se com a una peça central, però amb un matís fonamental: ja no va créixer de forma homogènia ni automàtica.
En els bancs amb major diversificació internacional, el marge va aguantar millor. BBVA va tancar l'exercici amb un marge d'interessos superior als 26.000 milions d'euros, amb un creixement del 13,9% interanual, recolzat en el fort augment de volums a Mèxic i altres mercats clau. Banc Santander, per la seva banda, va mantenir ingressos totals estables en euros, per sobre dels 62.000 milions, i va compensar la normalització del marge en algunes geographies amb escala, diversificació i creixement en comissions.
El marge va continuar com a base del negoci, però va deixar de ser una palanca suficient per si sola per sostenir el creixement del benefici
En el negoci més domèstic, el canvi de fase va ser molt més visible. CaixaBank va registrar en el conjunt de l'any una lleugera caiguda del marge d'interessos, encara que amb senyals d'estabilització en l'últim trimestre. Banc Sabadell va mostrar un retrocés proper al 4% en el marge anual, mentre que Unicaja Banco va seguir molt recolzat en aquesta partida, amb un pes elevat del marge financer en el seu compte de resultats
Aquí va aparèixer una primera conclusió estructural: el marge va seguir sent la base del negoci, però va deixar de ser una palanca suficient per si sola per sostenir el creixement del benefici, especialment en el mercat espanyol
Les comissions: el termòmetre més fiable del model de negoci
A mesura que el marge perd tracció, les comissions passen al primer pla. I ho fan no només com a font d'ingressos, sinó com a indicador de la qualitat del model comercial.
El 2025, les comissions netes van créixer en pràcticament totes les entitats, encara que amb intensitats molt diferents. CaixaBank va incrementar els seus ingressos per serveis un 5,4%, amb un creixement destacat en gestió d'actius, que va avançar un 11,2%, cosa que li va permetre compensar part de la normalització del marge i tancar l'exercici amb un benefici proper als 6.000 milions d'euros.
Sabadell va avançar en la mateixa direcció, amb un creixement moderat de comissions, al voltant del 2%, recolzat en fons i assegurances, encara que encara insuficient per neutralitzar completament la pressió sobre el marge financer. Unicaja va mostrar una evolució més gradual, amb un pes de les comissions encara limitat en la seva estructura d'ingressos.
Hi ha, tanmateix, un model que il·lustra millor que cap aquest canvi de paradigma. Bankinter va construir un resultat on les comissions van ser estructurals. El seu benefici va superar per primera vegada els 1.000 milions d'euros, amb un creixement proper al 14%, i ho va fer amb una dependència molt menor del marge d'interessos que la mitjana del sector.
La lectura és clara: les comissions no substitueixen al marge, però marquen la diferència entre un benefici conjuntural i un amb major capacitat de repetir-se el 2026.
Costos i eficiència: la diferència entre guanyar i guanyar bé
Si els ingressos expliquen quant es guanya, l'eficiència explica quina part d'aquests ingressos acaba convertint-se en benefici. I aquí les diferències entre entitats són tan rellevants com poc visibles en el titular.
Els bancs que avui operen amb ràtios d'eficiència en la franja del 36–41% hi han arribat després d'anys d'inversió, simplificació i digitalització. Bankinter es va situar en el 36%, CaixaBank i BBVA en el 38–39%, i Santander va millorar fins al 41%, el seu millor nivell en més d'una dècada.
En altres casos, com Banc Sabadell, amb una ràtio d'eficiència del 49,3%, o Unicaja, que va situar la seva eficiència en el 45,5%, la tendència va ser positiva, però el marge de maniobra va resultar menor quan els ingressos van deixar de créixer amb força.
Aquest punt és clau per entendre la sostenibilitat del benefici: l'eficiència no depèn del cicle monetari. És un avantatge acumulat que permet absorbir pressió en preus, invertir sense deteriorar rendibilitat i sostenir resultats quan el creixement esdevé més exigent
El risc: un aliat silenciós, però no permanent
L'últim gran component del resultat és el risc. I el 2025 va jugar clarament a favor del sector: la morositat es va mantenir per sota del 3% en pràcticament totes les entitats i el cost del risc es va situar en nivells històricament baixos. CaixaBank va presentar un cost del risc del 0,22%, Banc Sabadell el va reduir fins a 31 punts bàsics en termes de cost total del risc, i Unicaja va consolidar el seu procés de millora després d'anys de sanejament.
Als bancs amb major exposició internacional, el cost del risc es va situar en l'1,15% a Santander i en l'1,39% a BBVA, nivells coherents amb la seva diversificació geogràfica i una gestió prudent del risc. Aquest entorn benigne va explicar una part rellevant del benefici de 2025. Però convé no perdre de vista una realitat incòmoda: el risc és una de les palanques més cícliques del compte de resultats i, difícilment, podrà seguir aportant tant com en els últims exercicis
El risc és una de les palanques més cícliques del compte de resultats, i difícilment podrà continuar aportant tant com en els últims exercicis
En ajuntar totes les peces, es va imposar una idea transversal en tot el sector. La banca espanyola va guanyar diners, sí, però no tots els beneficis es van recolzar en les mateixes bases. Alguns van descansar més en el cicle de tipus, altres en la capacitat comercial, altres en l'eficiència acumulada, i gairebé tots es van beneficiar, almenys el 2025, d'un entorn de risc contingut
Eixa diferència, que aleshores podia semblar secundària, serà determinant quan l'entorn deixe de ser tan favorable. Perquè a partir d'ací, el gran debat ja no és quant es guanya, sinó com es creix sense destruir valor. I ací és on es planteja la següent gran paradoxa del sector
2. Eficiència, escala i tecnologia
L'anàlisi dels resultats de 2025 apunta a una conclusió cada vegada més clara: la diferència entre bancs ja no està tant en quant ingressen, sinó en quant els costa generar aquests ingressos. En un entorn de tipus estabilitzats i major pressió competitiva, l'eficiència transcendeix el paper d'indicador secundari i es consolida com a variable estratègica.
Quan el marge financer perd tracció, la pregunta rellevant és senzilla: quant costa guanyar diners. En banca, la resposta és en el ràtio d'eficiència. I les dades de 2025 van dibuixar una frontera nítida dins del sistema.
A l'extrem més eficient es va situar Bankinter, amb una ràtio propera al 36%, cosa que va explicar la seva capacitat per créixer a doble dígit i superar els 1.000 milions d'euros de benefici sense una dependència excessiva del cicle de tipus. Amb costos tan continguts, la pressió en marges es va absorbir molt millor.
En la gran banca domèstica, CaixaBank es va moure en nivells pròxims al 39%, cosa que li va permetre mantenir una rendibilitat elevada fins i tot en un exercici de normalització del marge d'interessos. L'eficiència va actuar aquí com a amortidor del cicle.
En la banca diversificada internacional, l'eficiència es va recolzar en una dinàmica diferent. El BBVA va millorar el seu ràtio fins a l'entorn del 39% gràcies a un creixement d'ingressos molt superior al dels costos, cosa que li va permetre sostenir retorns elevats fins i tot en un context més exigent. El Santander, per la seva banda, va combinar eficiència i escala: amb ingressos superiors a 62.000 milions d'euros, comissions rècord i costos continguts, va reduir el seu ràtio fins a la zona del 41%, el millor nivell en més d'una dècada.
La comparació va resultar encara més rellevant en observar entitats que van millorar de forma notable, però van partir de nivells menys competitius. El Sabadell va situar la seva eficiència al voltant del 49%, amb costos pràcticament plans però ingressos pressionats per la caiguda del marge d'interessos. L'avenç va ser real, però el marge de maniobra va resultar menor quan el preu va prémer. A Unicaja, l'eficiència va millorar fins al 45–46%, un pas important després d'anys de reordenació que, al mateix temps, va subratllar el repte del 2026: cada punt addicional serà decisiu en un entorn de marges més ajustats.
Quan el marge perd l'impuls automàtic dels tipus, la competència es trasllada dels ingressos a les estructures
La lectura transversal és clara. Quan el marge perd l'impuls automàtic dels tipus, la competència es trasllada dels ingressos a les estructures. Un banc amb una eficiència del 36–39% pot competir amb marges unitàris més baixos; un que opera en el 45–50% entra abans en una zona d'incomoditat quan la pressió en preus augmenta.
Aquest diferencial no s'explica només per ajustos conjunturals. És el resultat acumulat de decisions estratègiques: digitalització, simplificació operativa i ús intensiu de dades i automatització en processos comercials, operatius i de risc. La tecnologia transcendeix el relat corporatiu i es consolida com una condició necessària per sostenir la rendibilitat quan créixer en volum ja no garanteix créixer en benefici
Per això, 2026 no serà tant l'any de grans transformacions visibles com l'any en què es comprovarà qui ha construït un model capaç de sostenir resultats en un entorn menys complaent. I encara així, fins i tot amb eficiència, escala i tecnologia, queda una qüestió clau per resoldre: què fer amb el capital que es genera. Aquí és on entra el nou contracte amb l'accionista.
3. Capital, dividends i recompres
La banca espanyola ha entrat en una nova fase en la seva relació amb el capital. El 2025, totes les grans entitats van tancar l'exercici amb ràtios CET1 fully loaded per sobre del 12%, i en diversos casos clarament per sobre del seu rang operatiu. La solvència va deixar de ser una restricció i va passar a convertir-se en una variable de gestió.
Aquest excés de capital té una implicació clara: penalitza la rendibilitat si no s'utilitza. En un entorn on el creixement rendible és més difícil, la resposta del sector va ser homogènia: retornar capital a l'accionista.
No té sentit continuar acumulant capital si no hi ha oportunitats clares de creixement rendible
Les dades ho van reflectir amb claredat. Santander va tancar l'exercici amb un CET1 del 13,5%, BBVA al voltant del 12,7%, CaixaBank al 12,6%, Sabadell al voltant del 13,1%, Bankinter al 12,7% i Unicaja per sobre del 15%. Tots es van situar còmodament per sobre dels mínims reguladors i, en alguns casos, fins i tot per sobre del seu rang objectiu. El missatge implícit és evident: no té sentit seguir acumulant capital si no hi ha oportunitats clares de creixement rendible.
En aquest context, dividends i, sobretot, recompres d'accions es van convertir en l'eina preferida. Santander va anunciar compromisos de recompra per més de 10.000 milions d'euros entre 2025 i 2026; BBVA va combinar dividends en efectiu amb recompres rellevants; CaixaBank, Sabadell i Bankinter van activar també programes significatius, mentre Unicaja va incrementar el dividend recolzat en la seva folgança de capital.
Des del punt de vista financer, la lògica és clara: la recompra resulta fiscalment més eficient per a l'accionista i millora el benefici per acció. Però convé subratllar un matís clau: optimitza l'eficiència del capital, no garanteix una revaloració borsària.
El mercat ho va deixar clar en aquesta temporada de resultats. Diverses entitats van anunciar recompres rellevants i, tot i així, van registrar reaccions tèbies o negatives en borsa. El mercat no qüestiona la solvència; qüestiona la visibilitat del creixement futur del benefici. En un entorn de marges normalitzats, risc estable i major pressió competitiva, el capital deixa de ser un catalitzador suficient per si sol.
A aquesta equació se suma una tensió creixent: créixer en crèdit implica consumir capital i competeix directament amb dividends i recompres. Per això, el discurs comença a convergir en un mateix punt: creixement selectiu, no creixement a qualsevol preu.
El contracte amb l'accionista ha canviat. La banca espanyola ja no promet grans històries d'expansió, sinó generació recurrent de capital, disciplina financera i retorn estable. El repte del 2026 serà demostrar que aquest enfocament respon a models capaços de sostenir beneficis quan l'entorn deixi d'ajudar, més enllà del final del cicle de tipus.
El 2026 posarà a prova el model, no els números
Els resultats del 2025 van confirmar una realitat inqüestionable: la banca espanyola va guanyar diners i ho va fer amb balanços sanejats, rendibilitats elevades i capital abundant. El debat ja no va ser sobre la solvència ni sobre la capacitat de generar benefici. El debat és sobre la sostenibilitat.
El cicle de tipus va deixar d'empènyer i el creixement del crèdit serà limitat en un mercat madur. En aquest context, no tots els bancs podran guanyar quota sense sacrificar marges, ni tots podran mantenir els nivells de rendibilitat assolits. La diferència no la marcarà la mida del balanç, sinó la qualitat del model.
Les dades de 2025 van assenyalar amb claredat quines palanques importen de veritat: eficiència estructural, pes creixent de les comissions i disciplina en l'ús del capital. Aquí hi haurà les entitats capaces de sostenir beneficis quan l'entorn deixi d'ajudar. La resta haurà de triar entre créixer o protegir marges.
El mercat ja no premia la solvència per si sola; exigeix capacitat de generar resultats recurrents en un escenari més exigent
El capital, per la seva banda, ha canviat de funció. Els dividends i les recompres reflecteixen fortalesa, però no garanteixen creació de valor si el benefici perd visibilitat. El mercat ja no premia la solvència per si sola; exigeix capacitat de generar resultats recurrents en un escenari més exigent.
El 2026 no serà un any de sorpreses, sinó de confirmacions. Confirmarà quins bancs van guanyar per model i quins ho van fer per cicle. I aquesta distinció, més que qualsevol rècord puntual, serà la que determini el valor del sector en els pròxims anys.