Després de diversos anys marcats per xocs successius, pandèmia, crisi energètica, tensions geopolítiques i el cicle més intens de pujades de tipus d'interès en dècades, l'economia global ha entrat en una fase diferent. No exempta de riscos, però sí més previsible. El pas del xoc a la normalització defineix millor que cap altra expressió el punt de partida amb què s'encara el 2026.
A diferència d'altres moments de transició, el proper any no es presenta com un exercici dominat per grans incògnites, sinó com la continuació de tendències ja visibles al llarg del 2024 i 2025. La inflació ha retrocedit de manera significativa; els bancs centrals han culminat, o són molt a prop de culminar, els seus cicles d'enduriment monetari; i el creixement econòmic, encara que més moderat, ha demostrat una resiliència més gran de l'esperada.
En aquest context, parlar de “perspectives” no hauria d'interpretar-se com un exercici de predicció audaç ni de presa de posicions arriscades. Es tracta, més aviat, de revisar què ha ocorregut, quins elements compten avui amb un ampli consens i quins escenaris estan sent raonablement descomptats per empreses, famílies i institucions.
El context global: creixement més baix, però més estable
Si parlem de perspectives globals, convé no oblidar-se dels Estats Units. L'economia nord-americana ha tornat a demostrar una notable capacitat d'adaptació. Malgrat el fort enduriment de les condicions financeres iniciat el 2022, el creixement s'ha mantingut en terreny positiu i el mercat laboral ha mostrat una solidesa suficient per sostenir el consum i evitar una recessió profunda.
El procés de desinflació ha avançat de forma clara, encara que amb certa resistència en els serveis. La Reserva Federal (Fed) ha aconseguit, fins ara, un aterratge suau de l'economia. Al llarg del 2024 i 2025, els tipus d'interès van començar a descendir des dels seus màxims, encara que sense retornar als nivells ultraexpansius del passat.
De cara al 2026, el consens apunta a un creixement moderat, inferior a les mitjanes històriques de llarg termini, però compatible amb una economia en expansió. Els tipus d'interès reals previsiblement es mantindran en terreny positiu, cosa que reflectirà un nou equilibri més elevat que el de la dècada posterior a la crisi financera global. Aquest canvi respon a factors estructurals: una despesa pública més gran, tensions demogràfiques en el mercat laboral i una prima per risc associada a un entorn geopolític més fragmentat.
Europa: creixement contingut i política monetària prudent
A l'eurozona, el procés ha estat similar en direcció, encara que diferent en intensitat. El Banc Central Europeu (BCE) va iniciar més tard el cicle de pujades de tipus i també ha estat més gradual en la seva reversió. La inflació ha convergit cap a l'entorn del 2%, recolzada en la normalització dels preus energètics i la desaparició dels colls d'ampolla en les cadenes de subministrament.
L'escenari més compartit per al 2026 a Europa és el d'una recuperació cíclica gradual, amb taxes modestes però positives
El creixement europeu ha estat més feble que l'estatunidenc, condicionat per la fragilitat de la demanda industrial i per un entorn exterior menys favorable. Per al 2026, l'escenari més compartit és el d'una recuperació cíclica gradual, amb taxes modestes però positives. La política monetària continuarà sent menys restrictiva que en els anys anteriors, encara que sense adoptar un to clarament expansiu.
El paper de la política fiscal i de la inversió pública és clau en aquest context. El desplegament dels fons europeus i l'augment de la despesa en defensa i infraestructures estan actuant com a amortidors davant la debilitat de l'entorn exterior.
Tipus d'interès: un canvi de règim
Tant als Estats Units com a Europa, el missatge és clar: els tipus d'interès han canviat de règim. El perllongat període de tipus propers a zero va respondre a una combinació molt concreta de factors, crisi financera, baix creixement i inflació continguda, que difícilment es repetirà en els mateixos termes.
En aquest context, l'última decisió del BCE reforça aquesta lectura de canvi de règim. En la seva reunió de la setmana passada, el BCE va mantenir els tipus d'interès al 2% per quarta vegada consecutiva, donant per controlada la inflació, però deixant explícitament obertes totes les opcions de cara a les pròximes reunions.
L’any que ve els tipus ja no actuaran com un fre significatiu al creixement, però tampoc com un estímul extraordinari
Com va assenyalar la seva presidenta, Christine Lagarde, la institució continuarà aplicant “un enfocament dependent de les dades, reunió a reunió”, en funció de l'evolució de l'economia. El mateix BCE ha revisat lleugerament a l'alça les seves previsions d'inflació per al 2026 i ha millorat les perspectives de creixement, especialment per l'empenta més gran de la demanda interna, en un context en què des del Consell de Govern s'ha deixat entreveure que la propera mesura “no té per què ser necessàriament una baixada”.
En l'escenari que es perfila per al 2026, els tipus ja no actuen com un fre significatiu al creixement, però tampoc com un estímul extraordinari. Funcionen, més aviat, com un factor de disciplina, afavorint projectes d'inversió més sòlids i penalitzant aquells que només eren viables en un entorn de finançament excepcionalment barat
Aquesta normalització té implicacions rellevants per a l'economia real, el crèdit, la inversió i l'estalvi. I és precisament aquí on resulta clau aterrar l'anàlisi en el cas espanyol.
L'estat espanyol davant del 2026: creixement diferencial amb fonaments diferents
Si l'escenari global es caracteritza per un creixement moderat i uns tipus d'interès estabilitzats en nivells més alts que en el passat, l'estat espanyol afronta aquest context des d'una posició relativament avantatjosa dins de l'eurozona. No es tracta d'una excepció estructural, sinó d'una combinació de factors que han permès a l'economia espanyola mostrar un dinamisme superior al de la mitjana europea durant el 2024 i el 2025
Les dades més recents confirmen que el 2025 ha estat un any de creixement sòlid. Aquest millor comportament no respon a un únic motor, sinó a una composició més equilibrada del creixement, recolzada en la demanda interna, la inversió i un mercat laboral que ha continuat sorprenent per la seva capacitat d'absorció. En aquest context, no resulta casual que el principal índex borsari espanyol hagi assolit recentment màxims històrics, superant per primera vegada la cota dels 17.000 punts. Més enllà de la seva evolució puntual, aquesta fita pot interpretar-se com un reflex de la confiança en els fonaments de l'economia espanyola i en la capacitat de les seves empreses per adaptar-se a un entorn més exigent.
De cara al 2026, el consens apunta a una moderació del creixement, però dins d'un rang encara elevat en comparació amb els nostres socis europeus. Més rellevant que la xifra concreta és la inèrcia amb què l'economia entra en aquesta nova fase del cicle.
La demanda interna com a principal suport
En el cas de l'Estat, un dels canvis més rellevants de l'últim cicle ha estat el major protagonisme de la demanda interna. El consum privat ha resistit millor del previst l'impacte de l'augment dels tipus d'interès, recolzat en la fortalesa de l'ocupació, el creixement de la renda disponible i una taxa d'estalvi que comença a normalitzar-se.
L'evolució del mercat laboral mereix una menció especial. Malgrat l'enduriment de les condicions financeres i la desacceleració global, l'ocupació ha continuat creixent, recolzada en part per la immigració, que ha ampliat la població activa i ha mitigat alguns efectes de l'envelliment demogràfic. Aquest dinamisme ha permès sostenir el consum sense generar desequilibris inflacionistes rellevants.
En paral·lel, la inversió ha guanyat pes dins de la composició del creixement. La revisió de les sèries de Comptabilitat Nacional ha posat de manifest un major esforç inversor de l'inicialment estimat, especialment en actius intangibles i en construcció no residencial, al qual se suma la progressiva execució dels fons europeus.
Inversió, fons europeus i condicions financeres
El desplegament dels fons Next Generation EU comença a reflectir-se amb més claredat en projectes concrets, tant públics com privats. L'execució prevista per al 2026 apunta a un any especialment rellevant, amb impacte directe sobre l'activitat i, potencialment, sobre la capacitat productiva a mitjà termini.
Les condicions financeres, tot i ser més exigents que en el passat, han deixat d'endurir-se. Encara que els tipus han descendit des dels màxims recents, el cost del finançament continua sent més alt que en la dècada de tipus excepcionalment baixos. A canvi, l'entorn és avui més estable i previsible, afavorint decisions d'inversió més selectives.
El context energètic també juga a favor de l'economia espanyola. Els preus de l'energia se situen en nivells sensiblement més baixos que en els moments més tensos de la crisi, contribuint a millorar la competitivitat empresarial i a contenir les pressions inflacionistes.
El sector exterior: menys impuls, però sense col·lapse
En l'estat espanyol, el sector exterior no és el principal motor del creixement en aquest cicle. La contribució de les exportacions netes ha estat limitada, en part pel fort tirant de la demanda interna i l'augment de les importacions associat a la inversió.
El menor dinamisme d'alguns mercats europeus i les tensions comercials actuen com a fre, encara que no s'observa una deterioració abrupta de la posició exterior
Convé, no obstant això, matisar aquest diagnòstic. Les exportacions espanyoles, especialment en els serveis no turístics, han mantingut un comportament raonablement sòlid. El turisme, després del fort rebot postpandèmia, mostra una normalització gradual, però continua aportant creixement
El menor dinamisme d'alguns mercats europeus i les tensions comercials actuen com a fre, encara que no s'observa un deteriorament abrupt de la posició exterior. L'escenari més compartit per al 2026 és el d'una aportació externa modesta, compatible amb un creixement sostingut del conjunt de l'economia.
Les assignatures pendents: productivitat i comptes públics
El balanç positiu no hauria d'ocultar els reptes estructurals que segueixen presents. El principal és la productivitat. Malgrat el creixement de l'ocupació i de la inversió, els avenços segueixen sent limitats i condicionen la capacitat de sostenir el creixement a mitjà termini
La situació dels comptes públics és un altre element rellevant. El creixement ha facilitat la reducció del dèficit, però l'ajust estructural continua sent un desafiament a mesura que es retiri l'impuls cíclic.
A hores d'ara del cicle, gran part de l'escenari del 2026 ja està descomptat. No s'esperen nous cicles de pujades de tipus ni un retorn a polítiques ultraexpansives. El consens apunta a tipus relativament estables, inflació controlada i creixement moderat.
Els riscos segueixen presents, però no dominen l'escenari central. Actuen com a elements de fons que aconsellen prudència i una gestió més acurada del risc, tant a nivell empresarial com financer
Gran part de l'escenari del 2026 ja està descomptat. No s'esperen nous cicles de pujades de tipus ni un retorn a polítiques ultraexpansives
Per a les empreses, aquest entorn es tradueix en una inversió més selectiva, amb més èmfasi en la rendibilitat, l'eficiència i la digitalització. Sectors intensius en capital comencen a beneficiar-se d'una major visibilitat sobre l'evolució de la demanda.
A les llars, l'estabilització dels tipus ofereix un cert alleujament després d'anys d'inflació i augment de les quotes hipotecàries. El consum es recolza en l'ocupació i en la recuperació del poder adquisitiu, encara que amb un comportament més prudent. Per la seva banda, el mercat immobiliari reflecteix també aquest nou equilibri: demanda elevada, finançament més exigent i menor eufòria, la qual cosa afavoreix una evolució més racional.
Mirant al 2026
El 2026 no es presenta com un any de grans ruptures, sinó de consolidació. Els tipus d'interès, la inflació i el creixement es mouen en rangs compatibles amb la presa de decisions a mitjà termini. L'economia espanyola i catalana arriben a aquest escenari amb una posició relativament favorable dins d'Europa, tot i que amb reptes clars per endavant.
En aquest context, més que anticipar escenaris extrems, sembla raonable centrar-se en el que ja sabem: un creixement contingut, finançament més car però estable i una economia que exigeix decisions ben fonamentades. La prudència, lluny de ser una actitud defensiva, es converteix així en un avantatge competitiu