20 anys després de desenvolupar l’era digital, hi ha refluxos. No es tracta només tecnològics -que n’hi ha molts i profunds-, sinó també vitals: estils de vida que tornen amb força. Progressa l’algoritme, profunditzen la IA i el pescaclics fins a extrems que encara no intuïm; els impactes es multipliquen a velocitat de vertigen; tot esdevé més lateral; comprem i comprem en una fase de sobre consum que sembla no tenir fre perquè la sobreproducció es consolida. Mentre tots aquests grans canvis s’instal·len definitivament al bell mig de la societat absorbint la vida quotidiana, emergeixen pràctiques ancestrals que els boomers o la generació silenciosa ja gairebé havien oblidat. Fins i tot Rosalía s’ha apuntat a la música clàssica i al desdejuni de sexe, mentre Bèlgica i Alemanya reimplanten el servei militar a dos mil euros nets per cap, i Netflix, símbol de la virtualitat, obre un parc temàtic com el de Disney. No és un pas enrere cap a l’analògic, però sí un fre davant l’eufòria digital. La realitat es torna circular.
Més gent a les conferències presencials
Després d’un parell de dècades d’acceleració de l'idil·li solitari amb l’ordinador, la tauleta i el mòbil -amb l’empremta de la pandèmia-, es recupera la presencialitat a les conferències, a les activitats culturals, a molts treballs, a les botigues a peu de carrer. Els editors confirmen que es llegeixen molts més llibres en format paper. Es rellança l’esport a totes les edats, l’activitat viatgera en format slow tourism, la vida a l’aire lliure i es cultiven cada cop més horts urbans.
Després d’un parell de dècades d’acceleració de l'idil·li solitari amb l’ordinador, la tauleta i el mòbil, es recupera la presencialitat a les conferències, a les activitats culturals, a molts treballs, a les botigues a peu de carrer
Professions que havien quedat arraconades experimenten una segona joventut: els sabaters, les iaies costureres, els portals de roba de segona mà i les plataformes de reciclatge de productes viuen una nova primavera. Els forners que elaboren pa artesà i altres professionals que utilitzen velles receptes i productes de proximitat estan de sort, igual que els fusters, els cisterers, els pagesos. Els artesans viuen la seva època daurada -es revalora el seu talent i les seves mans-. I mal que bé, l’ecologia fa camí. El reggaeton manté l’hegemonia als Grammy, però les cadenes musicals s’obren a tota la diversitat d’estils. Decreix l’obsessió de menjar fora de casa i les cuines, contra els auguris que les donaven per mortes, acumulen més utensilis que mai reivindicant-se com a tallers d’innovació i de convivència familiar.
Nou centre de gravetat
Enmig d’aquesta revolució digital que penetra fins al moll de l’os, el pèndol social cerca un nou centre de gravetat. Es manté la decisió col·lectiva d’avançar i aprofundir en les noves tecnologies, però alhora perdura la resistència a abandonar tot allò que agrada, i que encara és útil i aprofitable. No és nostàlgia. No és por del futur. Probablement és resultat d’una reflexió més madura sobre les conseqüències de l’acceleració actual: l’estrès digital, l’augment de les malalties mentals, la pèrdua de sentit de la realitat, el deteriorament de les relacions socials, el desgavell mediambiental, la dissolució de la identitat.
Les grans tecnològiques revisen l’eufòria del mil·lenni amb acomiadaments massius de treballadors -Amazon, Google, Meta, Microsoft, Intel...-, senyal que el ritme d’aplicació de l’algoritme, la IA i el pescaclics, no era el que havien previst.
La resistència al canvi tecnològic persisteix per diverses raons. A les empreses, els costos d’implantació són elevats i arriscats, els canvis culturals són lents, i és difícil trobar el talent necessari. Als particulars, la manca de preparació, la por de perdre la feina o l’autonomia davant de les màquines hi tenen molt a veure. Tot això conviu amb un escenari ple d’efectes perversos: el descontrol de l’algoritme, la fragilitat de la privacitat, la proliferació de la desinformació i les notícies falses (fake news), la publicitat invasiva, les sobrecàrregues d’estímuls, els errors de sistema —provocats o inherents—, les dificultats de seguretat i un estat permanent de competició.
Cinc anys després de la pandèmia, aquell darrer gran sotrac, la societat recupera la sociabilitat, la identitat, una certa autonomia davant les màquines, un ritme més pausat i un cert reequilibri. No renuncia al progrés -seria absurd-, però pren embranzida per redirigir-lo. No és la magdalena de Proust el desig suprem a la cerca del temps perdut, però sembla que es decideix a protagonitzar el temps present.